Madame D

20 Febrer

EL VALS INFINIT

Si volguérem definir l’obra de Max Ophüls mitjançant un traç essencial hauríem d’acudir sens dubte a descriure una circumferència. La forma sense principi ni fi, aquella en què tot allò que s’ha succeït torna per a repetir-se una vegada i una altra; la figuració de la inestabilitat i del moviment perpetu és la que millor s’ajusta al ritme desenfrenat de les seues imatges en constant transformació acompanyades sempre per les notes d’algun vals, el ball circular i repetitiu per excel·lència.

Les seues escenes i personatges es repeteixen a través del temps en distintes combinacions, arribant a confondre les enamoradisses dones i els orgullosos cavallers, els salons de ball o els duels al camp. De Liebelei (1933) a Madame de… (1953), de Carta de una desconocida (1948) a La Ronda (1950); d’Alemanya a França i d’allí a Amèrica per a repetir novament el trajecte al revés, tot gira en l’obra i en la vida de Max Ophüls.

Visionar una pel·lícula seua és com pujar a uns cavallets. Hi galopem amunt i avall muntats en cavalls imaginaris, enlluernats per les llums de colors en un estat d’absoluta embriaguesa, sempre avançant però sense arribar enlloc, girant sense parar en el cavallets de la representació. En aquesta ocasió no faran acte de presència les màscares de Le plaisir (1952) o els cavallets de La ronda, però la seua ombra s’estén per tot el film. En Madame de… seran unes innocents arracades les que provoquen que tot comence a girar en un viatge de la fredor a l’amor febril, de la frivolitat a la tragèdia i de la representació a la sublimació del que representa. Tots els presents són conscients del paper que els ha tocat exercir: la dona frívola entregada a la passió, el marit cínic i impertorbable o el romàntic cavaller posseït d’amor. La representació, les màscares que ens imposa el joc de viure i d'estimar , el plaer i la mort són els temes abordats amb precisió i ironia per Ophüls, però sempre sense cap superioritat sobre els seus patètics personatges. La seua delicadesa li impedeix situar-se per damunt d’ells perquè el cineasta sembla estar sempre al centre del que critica, blanc i tirador, farsant i creador de farses alhora.

Les teories de Douglas Sirk sobre el melodrama (música+drama) o el moviment i l’emoció (motion-emotion) semblen cobrar un significat ple quan s’apliquen al cineasta d’origen austríac: la musicalitat i el moviment són els pilars del seu cinema. Si la cámera d’Ophüls recorre majestuosa la ‘superfície’ dels objectes que troba al dormitori de Louise, és tan sols perquè aquesta és ‘superficial’ i així se’ns mostra definida per la seua relació amb els objectes abans de mostrar-la físicament a ella mateixa; si la càmera creua un saló de ball seguint els personatges d’una estança a una altra, travessant els seus murs en un moviment impossible, és tan sols perquè tot és superfície i representació en l’obra d’Ophüls. Si la càmera gira al voltant de Danielle Darrieux i Vittorio de Sica enllaçats en un vals infinit, posseïts d’amor, nosaltres girem amb ells fins a l’extenuació; i si llavors es deté un sol instant en les habitacions de Louise i el General, tota la fredor i la representació de la seua relació es revela indefectiblement en les seues composicions. L’estatisme enfront del dinamisme, la relació passional enfront de la fredor de la conveniència; per això Ophuls mai permetrà al General ballar un vals amb la seua esposa.

En les seues mans el cinema es converteix en un vertiginós acte d’il·lusió, en una fastuosa posada en escena de l’ideal (l’irreal) sublimat -per això els seus films succeeixen sempre en temps mítics- que existeix tan sols en funció de la representació, en un lloc en què els trossos de paper d’una carta mai enviada es converteixen en els infinits flocs de neu que cobreixen un paisatge.

Ángel Santos http://www.miradas.net/2007/n66/estudio/madamede.html

Madame de… era elegante, brillante, inteligente. Parecía destinada a llevar una buena vida tranquila. Seguramente nada hubiese ocurrido sin esa joya…

Desde ese vida tranquila, de visones, sombreros, vestidos caros y joyas, aquellos dos corazones de los que un día se desprendió significaban ahora lo único que de verdad le importaba…Habían sido sólo una más de sus joyas, y no la más preciada, dos brillantes en forma de corazón de los que poder desprenderse. Corazones transformados en mentira, que en su viaje de ida y vuelta se convirtieron en dos mitades que debían seguir con ella, unidas, para que el suyo, débil y cansado, pudiera seguir latiendo.
Les dirán que fue frívola y coqueta, rodeada de admiradores, viviendo en su mundo aristocrático de lujos y bailes de gala, acomodada en su matrimonio de camas separadas.

El amor… El amor la transformó… Bailar el vals, vueltas y más vueltas entre sus brazos, deseando que el resto del mundo desapareciera.

Luchó y se alejó, y convirtió sus palabras de amor en pedacitos de papel llevados por el viento, cartas rotas y distancia, débiles armas para luchar contra un amor que nació y seguirá creciendo, y se hará más fuerte lejos, porque lo alimentará la añoranza.

Las mentiras... Las mentiras lo destruyeron todo… Mentiras que eran ya una costumbre, pequeñas mentiras que formaban parte de su día a día, una parte más de su vida cotidiana, pero que hirieron de muerte su amor, porque en las cosas que de verdad importan las mentiras envenenan el alma.
La crueldad... La crueldad la consumió lentamente… Crueldad de un hombre que se cree su dueño, cuyo orgullo no consentirá que aquel amor siga existiendo, ni siquiera en la distancia. No es amor, él no la quiere, no se puede ser cruel cuando de verdad se ama.

El amor... El verdadero… El que sufre cuando él sufre, el que vive porque él vive, aunque sea en la distancia, el que ayuda a que un corazón débil siga latiendo gracias a sus recuerdos, y que al no oír un segundo disparo se apaga.

Algunos la juzgarán duramente, Madame de... frívola, coqueta, adultera, caprichosa… Para mí sólo es Louise, una mujer enamorada.

A través de una historia de amor trágica, porque nace herida de muerte, no sólo por ser un amor “imposible”, Max Ophüls consigue transmitir, en cada plano, con cada pequeño detalle, con cada gesto, cada palabra, algo que no he encontrado en ningún otro director, la elegancia. No tiene que ver con ambientes de lujo, aristocráticos, ni con cosas caras. Es algo que se tiene o no se tiene, con lo que seguramente se nace y la educación pule. Es intangible pero perceptible, Max Ophüls es la elegancia. Madame de… La elegancia dentro de la elegancia.

El destino, la vida en círculo, el principio y el final en un continúo destinado a encontrarse. Así ve Max Ophüls la vida de sus protagonistas en muchas de sus películas. Personajes atrapados en un círculo, sin que ellos sean conscientes, y es ese mismo desconocimiento sobre la ausencia de control sobre sus propias vidas el que determina su existencia.

Gertrud, Madame de…, son dos de mis películas favoritas, por muchos motivos, pero, una de las cosas que más me fascina de estas dos películas es que son la creación de dos hombres, dos hombres que supieron comprender a esas mujeres, sin juzgarlas.

http://miradacinefila.blogspot.com/2010/02/madame-de-max-ophuls-1953.html

LA FITXA

França, 1953. 102 minuts

Director: Max Ophüls. Guió: Max Ophüls, Marcel Achard, Annette Wademant (novel·la: Louise de Vilmorin). Fotografia: Christian Matras. Música: George Van Parys, Oscar Strauss. Productor: Ralph Baum.

Intèrprets: Danielle Darrieux, Charles Boyer, Vittorio de Sica, Jean Debucourt, Lia de Lea, Mireille Perrey, Jean Galland.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

FISH TANK / Regne Unit, 2009

Andrea Arnold

Ens conta la història de Mia, una adolescent rabiosa i antisocial, que viu amb una mare jove i irresponsable i una germana amb qui tampoc no es du gens bé. La vida caòtica de la família comença a canviar quan hi apareix la nova parella de sa mare. Un magnífic retrat de l'adolescència en un context social mancat d'expectatives.