EL PODER I LA INFÀMIA
Sàtira política feroç, inclement i banyada en nitroglicerina, In the loop suposa el debut com a director de cine d’un talent que porta funcionant com a supersònic motor de renovació de la comèdia britànica des de principis dels anys noranta. En l’espai radiofònic On the hour i en el programa televisiu The day today, l’escocés Armando Iannucci, junt amb companys de viatge com Chris Morris o Steve Coogan, havia furgat en el potencial per a l’absurd, la intoxicació delirant i la contrainformació espectacular del llenguatge periodístic. En The Armando Ianucci shows, la seua paleta expressiva incorporava l’apunt filosòfic i aguda nota existencial per a elaborar el seu particular exercici de post-humor: el model de comèdia que no busca la rialla com a primer objectiu i que no desdenya el calfred, el desconcert o el mal rotllo com a dany col·lateral. The thick of it, sèrie estrenada en la BBC Four en 2005, és, probablement, el més simfònic dels seus èxits i el model sobre el qual s’alça l’extraordinària In the loop: una revisió cínica, quasi apocalíptica dels plantejaments de la clàssica Sí, ministre -una de les joies de la corona de la BBC dels huitanta- per a l’era de Tony Blair i Gordon Brown.
En In the loop, la relliscada lingüística, en aparença irrellevant, d’un ministre pusil·lànime encén una metxa trenada de tempestats internes, estratagemes maquiavèl·lics i manipulacions mediàtiques i extramediàtiques en el llindar d’una declaració de guerra recolzada en un miratge: les armes de destrucció massiva. Iannucci imposta un registre documental amb la seua càmera en mà, encoratja la improvisació dels seus actors sobre un guió que sembla de ferro -però, vista l’estratègia, ha de ser de ferro flexible- i dibuixa la rebotiga del poder com un espai per a la humiliació, on ministres sense atributs reben el constant assot dialèctic de despietats professionals de la infàmia. El resultat, excel·lent, és una de les comèdies més brillants de l’any.
JORDI COSTA (EL PAÍS, 4 de desembre de 2009)
ARMANDO IANNUCCI: "ELS LÍDERS VIUEN EN UNA BOMBOLLA"
En persona, Iannucci, que va estar al festival de Cinema Europeu de Sevilla presentant la seua pel·lícula, resulta tan ràpid i brillant com el seu guió. "Jo volia que quan arrancara l’acció, l’espectador sentira que ha sigut un tret d’eixida, que no hi haurà descans, perquè en política ocorre el mateix: una cosa porta a l’altra, i aqueixa a una tercera, i ningú pot parar a reflexionar". Posa un exemple: "Obama ha estat un mes i mig pensant què fer a Afganistan, i la gent l'ha criticat per lent, per dèbil. Per això els polítics envelleixen tan ràpid i acaben estressats". Iannucci va ser als EUA a visitar la CIA, l’ONU, el departament d’Estat, el Pentàgon... "Els vaig dir que no volia fer un documental ni destruir carreres, així que vaig demanar que em contaren les parts més avorrides del seu treball. Perquè és una comèdia, encara que amb ambicions realistes. D’ací aqueix detall, per exemple, de consellers molt joves a la Casa Blanca en contrast amb els molt veterans del govern britànic. Un de 23 anys se’n va anar a Bagdad a crear la constitució iraquiana. Només tenia 23 anys!". Amb elements així és fàcil crear una comèdia a l’estil screwball, de diàlegs com a tirs.
El cineasta es va colar en la Casa Blanca, va passejar per Downing Street, i així va arribar a una conclusió: "Els líders viuen en una bombolla. Ningú els porta la contra, ni els mostra el que realment ocorre. Molts polítics han vist després la pel·lícula i públicament no la recolzen, però en privat vénen i em diuen: 'Qui t’ha contat això? És així al cent per cent'. Un gran elogi". El còmic no té ni una paraula amable per a Tony Blair -"mai confiarem en ell, per la seua passió per ser amic dels rics i per fer la pilota a la Casa Blanca; probablement hauria volgut més ser president dels EUA"-. Per cert, una llegenda assegura que la primera vegada que Blair va estar a la Casa Blanca va anar d’un costat a un altre amb la boca oberta de sorpresa. "Sí, i vaig demanar als actors britànics que ho recordaren, que passejaren embadalits per les estances nord-americanes".
Al final tot l'embolic acaba malament. "És increïble. En política, almenys la britànica, ningú dimiteix per molts errors que cometen. Passa el mateix a Espanya?". Millor no pregunte.
GREGORIO BELINCHÓN (EL PAÍS, 4 de desembre de 2009)
Si parecemos estar todos de acuerdo en que actualmente la mayor creatividad y talento parece encontrarse en la televisión y no en el cine, la consecuencia lógica es que la primera acabe impregnando al segundo. Y así, no deberíamos extrañarnos de que llegue hasta nuestras pantallas una producción como In the loop, spin-off de una serie televisiva salida de la mente de uno de los nuevos nombres prodigio de la televisión británica, un Armando Iannucci que da aquí el paso al celuloide.
Por eso, y si no saliéramos de las coordenadas de las series, podríamos definir a In the loop como la mezcla perfecta entre El ala oeste de la Casa Blanca y The office (en este segundo caso, sobre todo la original, la de la BBC). De la primera toma esa perspectiva que permite al espectador asistir, en primera línea, a la microhistoria que se esconde tras las decisiones y el cambalache político, a las conversaciones en los pasillos y las muchas veces demasiado humanas razones que se esconden tras las decisiones más trascendentales que pueden derivar, incluso, en una guerra que involucre a dos naciones como Estados Unidos y Gran Bretaña. Y de la segunda, no sólo su estética (esa cámara en mano que otorga un plus de realidad a lo que desfila ante nuestros ojos), sino también su retrato de un grupo de personajes más preocupados por la imagen que de sí mismos, encabezados por un ministro británico de escaso peso y tan torpe al hablar que acaba propiciando un conflicto bélico con el que nadie contaba, y un grupo de políticos, asesores y jefes de prensa que, a uno y otro lado del océano, terminan embarcados en algo que nadie sabe muy bien por qué empieza ni tampoco contra quién.
Y en medio de la farsa, In the loop ofrece apuntes muy preocupantes, pero que uno se teme demasiado reales: la autoridad máxima del gobierno británico no es aquí el primer ministro, sino su jefe de prensa (un inolvidable Peter Capaldi, poseedor de una capacidad creativa para el insulto que lo convierte en poco menos que un arte); enviar a la muerte a miles de soldados puede depender tan sólo de la competitividad y los celos laborales entre dos miembros del gabinete norteamericano. Al final, poco importa lo que digan los informes, por muy sesudos y profesionales que sean: todo puede ser alterado y cambiado, hasta que llegue el punto en que el mismo documento sirva para justificar una cosa o la contraria.
Todo ello descansa en un grupo de actores en estado de gracia, que dan nueva vida a los prejuicios y caricaturas que los británicos tienen de los norteamericanos, y viceversa. Como en toda buena sátira, transmiten la incómoda sensación de que, tras la sonrisa y la carcajada, se encuentra un reflejo mucho más real de lo que nos gustaría, de lo que sucede entre las bambalinas de la política internacional. El único pero que se le podría poner a la función es que quizá descanse demasiado en esos mismos actores, con la sensación en algún momento de encontrarnos ante momentos redundantes. Tal vez porque nace de una mente televisiva, a uno se le antoja que esto mismo, narrado en una hora, sería perfecto. A pesar de ello, In the loop vuelve a ser la demostración de que, cuando en el mundo de la comedia todo parece fallar y repetirse sin remedio, aún podemos seguir confiando en los británicos y su televisión. O dicho de otro modo, ¡Dios salve a la BBC!
Miguel A. Delgado (http://opinion.labutaca.net/2009/12/09/in-the-loop-entre-the-office-y-el-ala-oeste-de-la-casa-blanca/)
LA FITXA
Regne Unit, 2009. 106 minuts.
Director: Armando Iannucci. Guió: Armando Iannucci, Jesse Armstrong, Simon Blackwell i Tony Roche. Fotografia: Jamie Cairney Música: Adem Ilhan i Elysian Quartet. Producción: Kevin Loader y Adam Tandy.
Intèrprets: Peter Capaldi (Malcolm Tucker), Tom Hollander (Simon Foster), James Gandolfini (general George Miller), Mimi Kennedy (Karen Clark), Paul Higgins (Jamie MacDonald), Gina Mckee (Judy), Steve Coogan (Paul), Chris Addison (Toby), Anna Chlumsky (Liza).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
MADAME DE... / França, 1953
Max Ophüls
No hay comentarios:
Publicar un comentario