Fish Tank

27 Febrer

puntxa aquí per vore la 7Masacrítica de Fish Tank

ANDREA ARNOLD

No és una pel·lícula més sobre adolescents. Ni un drama social a l’ús. És Fish Tank, l’últim exercici de la britànica Andrea Arnold que ja ha guanyat el Premi del Jurat en Cannes i el Bafta a la millor pel·lícula amb la pertorbadora història d’una adolescent. Ens trobem davant d’una pel·lícula magnífica en què els ecos naturalistes de Tony Richarson o Ken Loach conviuen de forma harmoniosa amb els trets més artificiosos de David Lynch, Wong Kar Wai o, de forma especialment acusada, Gus Van Sant, amb el qual comparteix no poques obsessions en aquesta pel·lícula.

“Sempre partisc d’una imatge a l’hora de plantejar les meues pel·lícules -explica la directora a EL CULTURAL- i en aquest cas va ser un cavall. En un principi era un cavall lleig i marró, no un blanc i esvelt, però el cavall hi va estar sempre. Alguns han volgut veure en això una metàfora de les coses més sofisticades però per a mi no té una explicació lògica. Simplement vaig veure el cavall i ja està”, remata.

Andrea Arnold és una dona curiosa que mai no concedeix entrevistes per a la televisió i en dóna molt poques als mitjans escrits. Parteix de la teoria que “és bo que els espectadors arriben al cinema sense tindre'n totes les claus. En els temps d’internet, qualsevol comentari es propaga com la pólvora i el resultat és que tot el món arriba amb un excés d’informació a la sala”.

La trajectòria d’Arnold també és atípica. A Gran Bretanya és molt famosa des de fa dècades gràcies a la seua participació en els 80 com a actriu i presentadora en No 73, un magazín infantil. En els 90, escriu la sèrie familiar A Beetle Called Derek i debuta en el cinema amb el curt Milk (1998). L’Oscar li arriba per la seua tercera peça com a directora, Wasp, un curtmetratge sobre una mare fadrina amb quatre fills que menteix en la seua primera cita amb un home en anys assegurant-li que en realitat és la cangur dels xiquets. Red Road (2006) marca el debut d’Arnold en el llargmetratge. Produïda per Lars Von Trier i partint d’una història de Lone Scherfig, el film inaugura el moviment Dogma en Gran Bretanya i fa palès el talent d’Arnold per a immiscir-se en la torturada psique d’una dona. En Fish Tank tracta obertament la violència femenina: “M’interessen les històries sobre dones perquè molts les han tractat amb banalitat. La violència femenina que jo descric no es resol a base de tòpics, sinó que cal entendre-la com a conseqüència de la frustració, el dolor i la ràbia”.

Al llarg del metratge, Arnold aprofundeix en la tensió entre els rigors de la maternitat i la necessitat d’amor. “El problema dels xiquets és que no se n’adonen que els pares també són éssers humans, amb les mateixes necessitats que la resta. Per a mi resulta difícil jutjar molt severament la mare protagonista perquè entenc la seua soledat i la seua necessitat d’afecte. Però els fills, per desgràcia, solem ser molt durs amb els nostres pares. Els demanem massa”. L’ambigüitat moral marca el to de la pel·lícula. Els tres personatges principals posen a prova les nostres emocions. Mia és una adolescent insolent i violenta, una adulta en potència que manté una brutal baralla amb el seu entorn i la incapacitat de la qual per a acceptar les regles socials més elementals no es veu justificada per les seues condicions de vida. Sa mare és una dona amb poc més de 30 anys, una d’aqueixes milers d’exmares adolescents que formen part del paisatge demogràfic de Gran Bretanya. Ambdues formen la parella més fascinant de la pel·lícula. Una mare i una filla que, arribades a un cert punt, comencen a ser massa paregudes en edat i apetències.

“La meua intenció era que els personatges no foren ni bons ni roïns. Aqueix va ser el meu principal repte i en el que vaig treballar més. No es tracta d’una ambigüitat en el sentit clàssic, sinó de crear persones de carn i ossos, amb les seues contradiccions i les seues misèries però també amb la seua xicoteta dosi de grandesa. M’interessava, a més, que l’espectador es qüestionara les seues accions, que hi aprofundira”. Amb aquests elements, la directora recrea un angoixós procés d’iniciació a la vida en què el paisatge suburbà en què es mouen els protagonistes adquireix una feridora i descarnada bellesa, molt lluny del tremendisme del cinema social. En aquest sentit, Fish Tank és un prodigi de composició, de color i de fotografia. Suposa l’apoteosi de les constants estètiques de la cineasta, que ens ofereix la realitat com un espai sinistre i bell a través d’atmosferes pertorbadores de gran recorregut psicològic, i ens deixa veure en la sexualitat una força que converteix els éssers humans en esclaus de si mateixos. Deixa el llistó molt alt per a la seua pròxima entrega, una nova versió de Cumbres borrascosas.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 30/04/10)

NOU REALISME BRITÀNIC

Fa quatre anys, la directora britànica Andrea Arnold -que comptava amb un Oscar pel seu curtmetratge Wasp (2003)- va donar el seu saly al llarg dins d’un d’aqueixos jocs d’estratègia conceptual a què és tan aficionat Lars von Trier: Red Road era la primera entrega de The advance party, un projecte dissenyat per Zentropa, la productora del danés, que contemplava la realització de tres llargmetratges de distints directors amb un mateix planter d’actors i personatges. Quan arribe el moment, potser resulte interessant analitzar les similituds i diferències entre l’òpera prima d’Arnold i la segona entrega del projecte -Rounding up donkeys, de Morag McKinnon- però, per ara, ja és prou estimulant explorar les relacions entre Red Road i aquest segon llargmetratge que afirma a la cineasta com un dels més prometedors actius del nou realisme britànic.

Amb la sofisticació d’un postmelodrama de l’era de la videovigilància i una temerària afició als girs narratius, Red Road tenia el seu principal atractiu en la singularitat de la seua mirada, aplicada a les zones de desolació emocional que es camuflen sota les arquitectures del desemparament urbà. Una mirada que recordava la de Lynne Ramsay en l’excepcional Ratcatcher (1999), una pel·lícula que semblava encarnar el relleu natural de l’estil Kean Loach i obria zones d’ambigüitat per a neutralitzar el maniqueisme en un registre que privilegiava la poesia tèrbola per damunt del missatge alliçonador. Fish Tank sembla corroborar el vincle amb les maneres de Lynne Ramsay, alhora que s’allibera de bona part de l’artifici que condicionava Red Road: ací, Arnold manté elements familiars -una videocàmera funciona com a rellevant instrument en la trama-, però pren la sàvia decisió de substituir el colp d’efecte pel joc sofisticat amb les expectatives d’un espectador intoxicat per tant melodrama determinista disfressat de denúncia social.

En la seua posada en escena, Fish Tank deixa les coses clares: Arnold no està damunt, sinó al costat (o, de vegades, dins) del seu personatge principal, una adolescent de suburbi en plena guerra contra el món i el seu entorn immediat, en el just moment en què corona la cima del seu aïllament en la zona de trànsit entre la immaduresa i l’autoafirmació. Una llar en procés de desintegració i les transaccions d’afecte, progressivament delicades, amb el nou nóvio d’una mare alcohòlica acceleraran la lògica d’un procés que ja està en marxa quan l’espectador veu, per primera vegada, a Mia, suada, tensa, encarnada amb una cruesa sense filtres per l’actriu no professional Katie Jarvis. Arnold entropessa amb algun excés simbòlic -la figura de l’egua encadenada-, però captura sense afectació el pols i la respiració del seu protagonista i li concedeix, almenys, els punts suspensius de la possibilitat.

JORDI COSTA (EL PAÍS, 30-04-2010)

1. COMO ANIMAL ENJAULADO

Recientemente hablaba aquí sobre la última película de Lone Scherfig, Una educación (2009); pese a las obvias diferencias de ambientación -una sucede en el Londres de comienzos de los sesenta, la otra en Essex, al este de la misma ciudad, en la actualidad- y también, a mi juicio, en cuanto a sus resultados, ambos filmes comparten numerosos puntos en su propuesta -y en ello no parece baladí, que ambos sean filmes dirigidos por mujeres-. Sus protagonistas son chicas adolescentes, y cada una a su manera, inteligentes y sensibles, que buscan escapar del opresivo ambiente que les rodea; aunque en el caso de Mia, la protagonista de Fish Tank, el peso excesivo de lo social haya ido socavando progresivamente aquello que de poético podría habitar en su espíritu hasta esconderlo bajo innumerables capas de violencia, resentimiento y acritud -haciéndola digna heredera, por tanto, de aquellos angry young men que coparon el cine británico de comienzos de los sesenta- y que en Jenny, la protagonista de Una educación, todavía permanece en la superficie de su carácter. Como si las cineastas se hubiesen puesto de acuerdo para trazar las líneas de evolución del comportamiento de las adolescentes en el Reino Unido en las últimas cinco décadas.

Ambas son el perfecto fruto de sociedades castradoras de la individualidad. Si Jenny se ahogaba por el férreo control sometido por la familia y la institución escolar dirigiendo su vida hacia un objetivo preciso e invariable, en el que poco tenía que ver la realización personal, Mia se sentirá igualmente coartada -como ella cree ver en la yegua atada, a la que trata de liberar en vano en varias ocasiones-, pero por el proceso contrario: el del absoluto desamparo y falta de referentes y estímulos a su alrededor. Así, si Jenny se refugiaba en la literatura y música francesas de la época del existencialismo, Mia lo hará, más prosaicamente, en consonancia con los tiempos que corren, en el baile. Es a través de la libertad que la joven experimenta ensayando movimientos de hip-hop como encuentra el aislamiento necesario para conectar consigo misma y canalizar sus frustraciones.

Quizás, la diferencia más significativa entre ambas propuestas sea que, Fish Tank, consigue huir de la tentación de presentarnos a su protagonista como un alma sensible (aún siéndolo) perdida en una sociedad injusta; Mía es, sí, fruto ejemplar de ésta, pero como tal, no es muy distinta a la mayoría de personajes que pueblan su entorno y presenta en sí misma muchos de los vicios y males de los que trata de escapar.

El cine británico siempre se ha caracterizado por la plasmación directa y crítica de su entorno social. Arnold bebe de estas fuentes sin reparo. Es imposible acudir a sus imágenes sin rememorar a Ken Loach, con el que comparte cierta libertad en los modos de filmación. La presentación que la cineasta hace del entorno de la muchacha en el arranque de la película: intereses, amistades, familia, una notoria capacidad para meterse en líos…, caminan en esa dirección. Pero es en lo sensual donde Arnold encuentra el equilibrio necesario para sus imágenes; desviando progresivamente la atención hacia lo individual, utilizando lo social tan sólo como el marco que le permite configurar y extraer a la joven.

Las fronteras del realismo social se difuminan progresivamente a través de puntuales y certeros acercamientos a la subjetividad e intimidad emocional de su personaje que recuerdan más a un Pawel Pawlikowski que al propio Loach: las secuencias de baile -que hábilmente nos presentan a Mia como una bailarina aplicada, pero nunca sorprendentemente virtuosa-, las fugas a la naturaleza -entendida siempre como espacio de pureza, alejado de lo cotidiano-, o especialmente, a partir de su relación con Connor, el nuevo amante de su madre; cuando la joven, herida en un pie, se sube a espaldas de éste, la acción se ralentiza y alarga, pegándose al sentir de su personaje y separando la escena del contexto realista del filme, dándole la importancia que para ella tiene ese momento y que, en un interesante recurso de guión y puesta en escena, Mia conscientemente repetirá subiéndose a caballo de su joven amigo ante la mirada de Connor, pero que visualizaremos en esa ocasión en plano general y sin ralentí, vaciándolo de toda carga emocional pretérita.

Ángel Santos (http://www.miradas.net/2010/05/actualidad/criticas/fish-tank.html)

LA FITXA

Regne Unit, 2009. 124 minuts

Direcció i Guió: Andrea Arnold. Fotografia: Robbie Ryan. Producció: Kees Kasander y Nick Laws.

Intèrprets: Michael Fassbender (Connor), Rebecca Griffiths (Tyler), Katie Jarvis (Mia), Sydney Mary Nash (Keira), Harry Treadaway (Billy), Kierston Wareing (Joanne).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

PAN Y ROSAS / Regne Unit, 2000

Ken Loach

Maya i Rosa són dues germanes mexicanes que treballen de netejadores per a una gran empresa a Hollywood; fins que coneixen Sam, un defensor dels treballadors que hi despertarà la força per a alçar-se en contra de la seua situació marginal en busca d’una millora de la seua condició social. Es tracta de la lluita de les classes baixes i immigrants contra els poders empresarials que les sotmeten.