Entre Nosotros

6 Febrer

LA PARELLA, PER BÉ O PER MAL

Entre nosotros ens recorda que molt poc sovint les pel·lícules sobre la parella aconsegueixen copsar el que passa realment en una relació, i ho fa retratant la fase més difícil de dramatitzar: els canvis en el sistema climàtic que ocorren entre dues persones quan alguna cosa es mou però ningú sap fins on arribarà. Maren Ade coreografia magistralment un pas de deux entre dues peces de puzle que anhelen encaixar, i el detall de les peculiaritats d'aquesta dinàmica li interessa molt més que donar primacia a qualsevol emoció, perquè això soscavaria la veritat de tots els altres moments.

Entre nosotros és parca en incidents narratius i no té estructura tradicional, més aviat proporciona als amants espai figurat i literal per respirar. Una successió de plans mitjans negocia pacientment la distància entre els seus personatges. Les escenes flueixen per passadissos i espais estrets i inciten trobades en les quals el desig de funcionar junts és debilitat per petites misèries individuals i el rebuig a mirar seriosament l'altre, a veure'l bé.

Ade té una increïble percepció de com les parelles desenvolupen un llenguatge íntim per poder-se erigir en una unitat davant de l'entorn, per no caure en la banalitat de ser com tots els altres. Però els seus vincles rarament són tan sòlids com volen creure, i Ade desconstrueix de forma devastadora com, de sobte, poden trencar-se com la calma d'un estany, cada paraula i/o emoció impactant en la superfície i provocant una ona expansiva. En el procés, transmet una alienació espacial i temporal que connecta aquesta pel·lícula amb Viatge a Itàlia, amb L'avventura, amb Le mépris, i la converteix en un dels retrats més salvatges, complets i perfectes de la temàtica romàntica. Estar dins pot ser brutal, però poques coses mereixen tant aquest patiment.

Nando Salvà (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

ENTREVISTA AMB MAREN ADE

-La pel·lícula neix perquè vostè comença a donar voltes al món de la parella.

-És que la parella suposa una gran part en la vida de la majoria de les persones. Volia descobrir una part del que significa formar part d'una parella, aquests secrets compartits i aquesta mena de coses que no pots explicar a ningú, ni tan sols als teus millors amics. I també m'interessaven molt els rols. Això ha canviat perquè ara els homes i les dones són iguals. Almenys, a Alemanya.

-Els personatges estan dibuixats amb subtilesa. A mesura que avança el film veus que ell és un professional frustrat i ella una Peter Pan.

-Ell és un arquitecte idealista i en aquest sentit m'hi identifico. Vol mantenir els seus ideals, però s'ha d'enfrontar amb la realitat. I ella és una mica egocèntrica i té molts pardals al cap respecte a l'amor. Van en diferents carrils.

-Hi ha moltes pel·lícules que parlen de la desintegració de la parella. ¿Què aporta la seva?

-Hi ha moltes pel·lícules, és veritat. Jo vaig proposar als actors que veiéssim tots junts Escenes d'un matrimoni, de Bergman. No la coneixien i els va encantar. Entre nosotros crec que aporta minimalisme. La idea era que tota la història es concentrés en ells dos, que no hi hagués distraccions externes. No m'interessava explicar la seva vida, els seus amics, les seves cases.

-Per això els porta a aquest idíl·lic paratge de Sardenya.

-Tothom sap que les vacances són una activitat que es comença amb unes grans expectatives, però que poden acabar malament. Les primeres vacances junts no són gens fàcils, però és un procés que totes les parelles han de passar.

-Els dos personatges se senten especials i diferents de la resta de la humanitat, però, al final, resulta que no ho són tant.

-És una trista conclusió, ¿veritat? Tant ell com ella es perden intentant representar ser una altra persona. La pel·lícula parla d'aquest desig, de no voler ser com els altres.

-El malestar existencial és un tret propi de la seva generació. Els seus pares tenien altres problemes, potser més greus.

-La bona notícia és que nosaltres tenim molta més llibertat que ells. Però la part dolenta és que has de prendre les decisions per tu mateix. I això és més difícil.

Els protagonistes no fa gaire temps que estan junts. ¿Si acumulessin 30 anys de vida en comú, es coneixerien completament l'un a l'altre?

-Sempre hi ha una part de la nostra parella que no coneixem, però crec que això és bo. No fa falta revelar-te al 100%.

-Entre nosotros és una pel·lícula petita. És el seu segon film. ¿Com va rebre els dos premis que es va emportar al festival de Berlín, gran premi del jurat i millor actriu?

-Va ser increïble. Jo sempre he anat a aquest festival com a espectadora. Estar en competició ja va ser un somni. De sobte vaig veure la meva cara a les portades dels diaris alemanys més importants. Uf, això imposa molt. Ara em sento més segura i amb més llibertat per a següents projectes.

-¿És fàcil ser dona, jove i cineasta?

-Aquesta es una feina que requereix molt sacrifici, però no he tingut mai problemes per ser dona. El que has de fer és saber tenir un bon equip. És a dir, res d'homes que es posen darrere teu i t'intenten dirigir i dir què has de fer.

Olga Pereda (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

EL LUGAR DEL DRAMA

Llevo unos minutos en silencio leyendo un texto hecho a partir de imágenes del cine de Philippe Garrel. Y, como hace dos días, lo que más me sorprende es que la última imagen sea la pantalla en negro. Me intriga lo que significa, un punto de no retorno, un corte abrupto que preludia el vacío de los títulos de crédito. A partir de ahí, el drama no da más de sí y sólo queda el dolor. Por decirlo de alguna manera, creo que el drama va acercándose cada vez hacia ese espacio en negro que mantiene con vida las heridas abiertas; un espacio que se cierra con una mirada, un movimiento, que carecen del contraplano, de la respuesta, de la continuación. En otras palabras, un lugar, el drama, que no desea tanto continuar la vida como sí, en cambio, respetar el dolor.

Entre nosotros podría, desde su mismo título, definirse como ese espacio en negro que sentimos más cercano conforme el relato se acerca al final. Para Chris y Gitti, la pareja protagonista de Entre nosotros, la crisis significa no poder volver al pasado. Quizá porque ese pasado no existe y el presente les obliga a rehacerse satisfactoriamente -Chris se cuestiona su masculinidad y Gitti reclama su diferencia por encima de una realidad sentimental mediocre- para continuar juntos. Les obliga a ir dejando un poco de ellos mismos para acomodarse a una vida interior narcotizada y penosa, aquella representada por Hans y Sana. Una vida sin posibilidad de escape. Por más que lo intente, Gitti no puede escapar. Saltar por la ventana sólo la precipita contra la hierba del jardín provocándole una pequeña brecha en su rodilla. Hacerse la muerta no la transforma en un fantasma al que Chris pueda añorar. Sólo eleva el dolor de ambos porque ya no se quieren ni se comprenden, ni saben cómo quererse ni cómo comprenderse.

Me comenta un amigo, a propósito de un libro de Vila-Matas, una frase de Nicholas Ray: «El drama contemporáneo yo lo resumiría así: No podemos volver a casa». En Entre nosotros no volver a casa significa no poder amar, no poder reencontrarnos con el origen y la raíz que despertó nuestra relación. Cerdeña es un no-lugar, un espacio sin vínculos en el que Chris y Gitti deambulan mientras observan la descomposición de su amor, de su vida, de su pasado. En otras palabras, de todo lo que habita entre nosotros. A medida que el filme enfrenta su final, el vértigo aumenta y nos aterra que la última imagen pueda ser la pantalla en negro, la ausencia de contraplano que respalde una llamada de socorro -Mírame!, Ya no te quiero, ¿para siempre?-, una última respuesta. No queremos, como en El desprecio (Le mépris, Jean-Luc Godard, 1963), aceptar el misterio del desamor, la realidad del dolor o la indiferencia que en el amor produce perder el pasado en común.

Empecé asegurando -ahora no lo tengo tan claro- que el drama no desea continuar la vida sino respetar el dolor. Pero en Entre nosotros el pánico a que todo acabe se torna en resignación, y el dolor, en otra parte más de nosotros que hay que aceptar. Aceptar la angustia, la pasividad, la carencia de final y de respuesta como algo natural; aceptar que el amor se deslice entre nuestros dedos sin que hagamos nada por recuperarlo. En definitiva, aceptar el final de la historia y la irrupción violenta de la pantalla en negro que suspende cualquier atisbo de respuesta. No podemos volver al pasado y sólo nos queda aceptar ese silencio como expresión de lo que hay entre nosotros.

Óscar Brox http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/entre-nosotros.html

LA FITXA

Alle Anderen. Alemanya, 2009. 119 minuts

Direcció i Guió: Maren Ade. Fotografia: Bernhard Keller. Producctors: Janine Jackowski, Dirk Engelhardt i Maren Ade.

Intèrprets: Birgit Minichmayr (Gitti), Lars Eidinger (Chris), Hans-Jochen Wagner (Hans), Nicole Marischka (Sana).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

IN THE LOOP / Regne Unit, 2009

Armando Iannucci

Tot comença quan el President dels Estats Units i el Primer Ministre britànic decideixen iniciar una guerra. Esta vegada prometen ser ràpids. Promesa que ni el general nord-americà Miller ni el Secretari d’Estat britànic per al desenrotllament internacional, Simon Foster, creuen. Però, després que Simon defensa accidentalment l’acció militar en horari de màxima audiència en la televisió, es guanya sense voler-ho molts amics a Washington, DC. Una trepidant paròdia política.