La ventana

23 Maig

¿Cual es el origen de la historia que contás en "La ventana"?

Creo que se unieron varias cosas. Por un lado, mi antigua afición por Chejov, que revivió en el último año. Aparte de releer buena parte de sus cuentos, me interesé en su vida y busqué durante semanas un ejemplar en castellano de la que seguramente es la mejor biografía del escritor: La dramática vida de Anton Chejov, de Irene Nemirovsky. La encontré por Internet. La descripción de las últimas horas de vida del escritor en un hotel del balneario de Badenweiler despidiéndose de su esposa y su médico con un brindis con champagne es realmente conmovedora. Tanto como el cuento de Raymond Carver, Tres rosas amarillas, en el que relata minuciosamente el mismo episodio. Esas lecturas estuvieron presentes en la génesis del proyecto.

Pero también hubo un hecho singular que cimbronó en el interior de Sorín: el año pasado falleció su padre. "Y aunque uno sepa que lo natural es que los padres mueran antes que los hijos, nunca termina de acostumbrarse a un hecho así, y también debe haber influido", concede.

¿Como se te ocurrió pensar en Antonio Larreta como protagonista?

Fue una idea de mi socio productor, José María Morales, que está haciendo un filme sobre la vida de Artigas basado en un guión de Antonio "Taco" Larreta. Siguiendo mi secuela de actores "no actores", yo quería un escritor para hacer el personaje que también es escritor. Hay una forma de hablar, de manejar la palabra, que es exclusiva de un escritor. ¿Quién no recuerda la forma de decir de Borges o Neruda? Tienen una musicalidad muy especial. Bueno, yo quería que de alguna manera eso estuviese en la película. Por otro lado también quería que tuviese 85, 86 años. La fragilidad de esa edad no la quería actuada, quería que fuese de verdad. De cualquier forma, "Taco" Larreta algo actuó, porque aunque realmente tiene 85, está en muchas mejores condiciones que el personaje. Y está la mirada, esa mirada inteligente que "Taco" no la actúa, la tiene.

Sorín fue a filmar hacia el Sur, aunque no a la Patagonia. "No volví a la Patagonia -confirma-, pero filmé cerca de Bahia Blanca, cerca de Sierra de la Ventana y del límite con La Pampa. Algunos dicen que por ahí empieza la Patagonia, pero el paisaje es menos ríspido y mas bucólico."

Con La ventana, ¿sentís que cerrás, al menos momentáneamente, un tipo de realizaciones, que arrancó con Historias mínimas?

A La ventana la veo distinta a Historias... y su saga. Es una película más construida, al menos en lo que se refiere a la imagen. Por eso filmé en 35mm., por la posibilidad de tener una imagen más elaborada. También me parece que es una película un poco más ríspida, menos gratificante. Es también algo más ambigua, dando tiempo al espectador para que complete las cosas en su mente. De cualquier manera no estoy aún en condiciones de evaluarla. Esta noche, después de la proyección quizá tenga una idea más próxima a la realidad.

Pablo Scholz (CLARÍN, 8 de setembre de 2008)

DELICADA MINIATURA

Afirma Carlos Sorin que la seua pel·lícula La ventana és un plagi inconscient del clàssic inapel·lable Fresas salvajes (1960) d'Ingmar Bergman. Acceptem la falsa pista proporcionada per un cineasta que, per la seua declarada afinitat amb els modes eloqüents del relat breu, sembla haver deixat l’autèntic referent de la proposta molt a la vista: no hi ha tant de Bergman inconscient com de Chéjov vocacional en esta acurada miniatura sobre vides que s’apaguen, cercles que es tanquen i reconciliacions que queden en suspens. Sorin comet la imprudència de mostrar el seu protagonista -interpretat per Antonio Larreta- llegint un volum de contes de Chéjov. El fet de col·locar d’una manera tan clara les cartes sobre la taula no deixa de comportar riscos: La ventana és una pel·lícula excel·lent, però hauria resultat preferible no saber amb quin model volia batre’s. Entre altres coses, perquè l’espectador pot preguntar-se si, arribat el cas, l’escriptor rus haguera utilitzat la cobertura d’un telèfon mòbil per a mesurar la banalitat d’algun personatge.

Un somni, o un record camuflat en matèria onírica, obri i tanca la narració de La ventana amb la delicadesa de qui sap que està fent servir un material fragilíssim: una busca de sentit que aconsegueix la seua plenitud en un equívoc, susceptible de perdre la seua força amb el més lleu titubeig. La pel·lícula de Sorin conta l’últim dia en la vida d’un escriptor mentre es dilata l’espera del fill pròdig i diversos rituals intenten omplir la implacable supuració de buit i postergar l’anunciata irrupció de la fatalitat. Hi haurà temps en la jornada per a una última victòria, solitària, quasi èpica, crepuscular.

El cineasta sap que en la història mínima que té entre mans ocorre el màxim, que, com en el millor relat breu, no passa res i passa tot, que les seues millors figures d’estil són el cos i el gest de Larreta i eixes presències secundàries capaces d’evocar el seu drama portàtil sense verbalitzar massa. El retret crític sembla inapropiat en aquest context, però hauria sigut preferible que Sorin deixara algun marge a l’espectador per a endevinar els seus referents.

Jordi Costa (EL PAÍS, 4 de desembre de 2009)

ESGOTANT LA VIDA MENTRES ARRIBA LA MORT

Fidel a la seua Patagònia volguda i a les seues històries mínimes, l’argentí Carlos Sorin va guanyar el premi de la crítica amb La ventana en la Seminci de 2008. Arriba ara a la nostra cartellera amb un retard inexplicable perquè, encara que es tracte de cinema minoritari, estem davant d’una pel·lícula amb un impecable domini del temps i de les emocions, que mira la mort -des d’una finestra- amb la serenitat i sensibilitat que només els grans mestres saben impregnar a cada pla i a cada interpretació. Subtil, poètica, delicada i bella és la història de l’últim dia de la vida del senyor Antonio, un ancià que es recupera d’un infart en sa casa de camp i que espera l’arribada del seu fill des d'Europa. Poques coses passen en eixe breu període perquè la seua immobilitat només li permet una “escapada” per la contornada… però quin gaudi per al senyor Antonio i per a l’espectador, que poden oldre l’aroma natural d’un camp florit i sentir la vida senzilla i plena de pau en eixes hores d’espera viscudes amb una intensitat inusitada.

Com en Bombón. El perro o Historias mínimas, Sorin fa gala d’un estil auster i precís, amb formes desposseïdes de tot artifici que dificulte arribar a l’ànima dels personatges. Li interessa recollir els moments íntims de gents senzilles, capturar el pas del temps i la percepció d’una realitat quotidiana -què distint és el temps interior i “dens” d'Antonio i de la resta!-, trobar el solatge de veritat d’unes vides plenes de matisos, i commoure amb les seues reaccions a l’espectador, sense pressa ni exigències d’acció, per fer-lo descobrir i admirar uns individus de carn i ossos, entranyables i commovedors. Una història minimalista realitzada amb una sorprenent puresa en el llenguatge i un disseny de producció atent a mil xicotets detalls (el piano i el seu afinament, el mòbil, l’abella…), aparentment sense transcendència però que van configurant un ambient i una personalitat concreta, una actitud davant la vida i la mort plena de riquesa i autenticitat.

Res sobra i res seria en canvi imprescindible, perquè en La ventana no hi ha artifici ni pretensiositat: és la vida i la criatura vistos amb humanitat i sense afegits sonors que remarquen o conduïsquen les emocions -sí els que provenen de la realitat, com eixe soroll del vent, captats amb la màxima delicadesa-, sense diàlegs que hagen d’explicar el que és evident ni reafirmar un discurs, sense una càmera que vullga dir més que els personatges o fer-se notar. És autèntic cinema en les formes i en el contingut, contemplació pausada i narrativa precisa -el ritme és lent, com ha de ser per a contar una història com esta-, amb un punt dramàtic del que no obstant això no s’aprofita el director més enllà del justificable, amb una fotografia que arreplega la mateixa veritat d’una naturalesa pura i d’una ànima que s’acosta a la mort (les variacions de llum en l’alba són de gran valor artístic i simbòlic). Junt amb Sorin, l’altre responsable d’aquest miracle del cine és Antonio ‘Taco’ Larreta -escriptor com el senyor Antonio de la seua història-, que aconsegueix estar davant la càmera sense fingir, crear una persona i no un personatge que arribe fins a l’espectador i l’emocione.

En La ventana, Sorin i Antonio miren la mort sense tremendismes ni escarafalls, amb un deix de relativisme i tristesa cap al que la vida pot oferir i que el temps s’encarrega de fer desaparéixer. La felicitat, els afectes, l’amor, els béns materials, els desitjos són vistos en la seua precarietat però també en la seua essència, previstos en la seua justa mesura i interioritzats per gent bona i sense complicació, amb la naturalesa com a reflex de la pau del seu esperit, i tractats amb una subtilesa en què cap gest ni resposta es fa impostada.

Julio Rodríguez Chico (labutaca.net)

LA FITXA

Argentina i Espanya, 2008. 85 minuts

Direcció: Carlos Sorin. Guió: Carlos Sorin; amb la col·llaboració de Pedro Maizal. Fotografia: Julián Apezteguia. Música: Nicolás Sorin. Producció: José María Morales.

Intèrprets: Antonio Larreta (Antonio), María del Carmen Jiménez (María del Carmen), Emilse Roldán (Emilse), Roberto Rovira (afinador), Victoria Herrera (motxil·lera), Arturo Goetz (metge), Marcos Lezama (xic), Marina Glazer (Ana), Luis Luque (Farina), Jorge Díez (Pablo), Carla Peterson (Claudia).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LOFT / Japó, 2005

Kiyoshi Kurosawa

Reiko, una escriptora d’èxit de relats romàntics, es muda a un còmode casalot al costat d’un bosc, i enfront del qual hi ha un altre edifici deshabitat. Aqueixa nit creu veure un home traslladant un misteriós cos, embolicat en teles, que sembla una mòmia.