ENTREVISTA AMB MIKE CAHILL
Fa pocs dies arribava als cinemes Interstellar, la monstruosa i grandiloqüent epopeia espacial de Christopher Nolan, una cinta de ciència ficció pura que parla de diferents dimensions temporals i, per tant, de múltiples identitats. Ara s'estrena una pel·lícula de ciència ficció molt menys ambiciosa però que també indaga sobre la identitat i la multiplicitat del Jo a través de l'iris humà! Es tracta de l'últim treball del director de Otra Tierra, Mike Cahill, i porta per títol I Origins. eCartelera va tenir el plaer d'entrevistar el cineasta el passat Festival de Sitges on va presentar el film, que es va portar el premi de Millor Pel·lícula del certamen.
ecartelera: Com va sorgir la idea del film? Vas tenir algun tipus d'assessorament científic?
Mike Cahill: La veritat és que estic obsessionat amb la ciència. Els meus dos germans majors són científics, un és neuròleg i l'altre és biòleg molecular. El que fa l'art és buscar nous paisatges en els quals explicar noves històries. Tots els esdeveniments extraordinaris que passen en el món tenen una explicació científica i un dimecres sabem molt més que un dimarts gràcies als descobriments diaris dels científics. Vaig tenir molta sort perquè per a l'elaboració d'aquest film vaig poder treballar al laboratori John Hopkins a Baltimore i estar en contacte amb molts científics, igual que els protagonistes de la pel·lícula que van poder acudir a eixos laboratoris i fer proves amb diferents experiments.
eC: Orígenes és una pel·lícula de ciència ficció però amb un rerefons de drama romàntic típic del cinema indie USA, per què t'agrada jugar amb eixa dualitat?
M. C.: El gènere de ciència ficció permet que elements fantàstics entren en la nostra realitat i açò ens permet observar de més prop la humanitat. Quan la ciència ficció està ben feta, al final acaba retratant històries molt íntimes. Algunes d'eixes històries són espectaculars i unes altres no, però el seu veritable cor és arribar al que és realment humà. Dues de les coses que són veritablement humanes que explorem en Orígenes és l'amor i la pèrdua. Pel que fa a l'amor, parlem de les seus dues grans tipologies (l'amor primerenc i l'amor tardà) i, respecte a la pèrdua, parlem de com la gent pot acceptar una pèrdua al llarg de la seua vida o, per contra, explorem eixa sensació de no voler oblidar i deixar arrere algú.
eC: Com en el teu anterior film, Otra Tierra, sembla que tornes a llançar la mateixa pregunta de si l'ésser humà és únic. Tens alguna espècie de predilecció per eixa idea?
M. C.: La idea del sentit d'un mateix és una cosa amb la que estic obsessionat i tinc una extrema curiositat. És una gran pregunta en la qual pense constantment, sobretot a les 3 del matí mentre prenc una copa de vi amb els meus amics (riures). D'alguna manera, els personatges de Otra Tierra es miraven a si mateixos separats per l'espai i, els personatges d'Orígenes es miren a si mateixos separats pel temps, però ambdues pel·lícules es pregunten què som nosaltres mateixos. Mentre que el propòsit de l'art clàssic és trobar la bellesa, el propòsit de l'art modern és trobar la veritat i una de les tècniques que s'utilitzen en eixa cerca de la veritat és el reduccionisme, és a dir, llevar parts del Tot per a veure si eixe Tot segueix tenint la mateixa essència, o dit d'una altra manera, si a un quadre li lleves els colors, el marc i els traços, segueix sent un quadre? Si a una cançó li lleves el so, segueix sent una cançó? Esta tècnica l'he utilitzat en la meua exploració de la identitat. Si elimines parts de la identitat, que necessita quedar perquè seguisca sent el jo?
eC: Per què has escollit l'iris com a metàfora?
M. C.: Si mires fixament els ulls, pots interpretar que l'iris és com un planeta. Tenen la mateixa forma i fins i tot, els mateixos colors. Trobe alguna cosa molt emocionant en açò i, normalment, es diu que els ulls són l'espill de l'ànima a manera de clixé, però eixa frase ve del fet que els ulls són únics i que, fins i tot, poden tenir alguna espècie de connexió amb els estels.
Adrián Peña (http://www.ecartelera.com/noticias 14/11/2014)
ORÍGENES: ALLÁ DONDE NO ALCANZA LA MIRADA DE LA CIENCIA
Llega a los cines españoles 'Orígenes', la última ganadora del Festival de Cine Fantástico de Sitges, una interesante muestra de ciencia ficción filosófica a cargo de Mike Cahill, director la celebrada Otra Tierra, que se acerca aquí al peliagudo territorio fronterizo -y a priori excluyente- entre la frialdad científica y el misticismo espiritual, al sumergirse sin miedo al ridículo en las peliagudas teorías sobre la migración del alma.
El polifacético Michael Pitt interpreta en esta ocasión a un biólogo molecular que lleva a cabo una ambiciosa investigación sobre los patrones del ojo humano y vive un intenso romance de desenlace trágico con una huidiza joven a la que encarna con enigmática dulzura la franco-española Astrid Bergès-Frisbey y que será clave en la obsesiva búsqueda de respuestas del protagonista.
La película comienza con un tono íntimo e introspectivo, centrada en un atípico romance y envuelta siempre en un sugestivo halo de misterio que desvela progresivamente sus claves y evoluciona hacia una reflexiva y ambiciosa fantasía new age que no será fácilmente digerible para una audiencia descreída, pero que está diseñada con la suficiente elegancia y habilidad para que incluso el más cínico de los espectadores pueda comprar su fabulación espiritual de buen grado.
Esto es debido a que Cahill huye hábilmente en el guion del sermón místico, optando por ofrecer a sus espectadores (y no imponerles) una puerta a la esperanza de reencontrarse con la esencia de lo perdido. Una idea que es demasiado atractiva como para ser rechazada, a pesar de su evidente inocencia, a poco que su audiencia tenga el día receptivo a entregarse al espiritualismo para dar respuesta a aquello que escapa al entendimiento o a la explicación empírica.
Orígenes se beneficia además de un atractivo aspecto visual, logrado gracias al excelente trabajo de montaje y a la dirección de fotografía a cargo de Markus Förderer. La película entra fácilmente por los ojos y se quedará además en la retina de aquellos espectadores que se dejen atrapar por la telaraña mística que compone minuciosamente su director, que conjuga con mano maestra los planos sentimental, fantástico y filosófico de su historia, generando como resultado final no ya un debate, sino una aparentemente inevitable reconciliación entre la fe y la ciencia.
Jorge R. Tadeo (http://www.ecartelera.com 14/11/2014)
TOTES LES FORMES DE MIRAR
Més enllà del gènere, que és el de la ciència ficció d'idees, o siga, ciència ficció rica en suggeriments però sense a penes efectes especials, es pot dir que la força d'Orígenes es troba en la història que hi ha dins de la història: en el relat que porta ocult, per dir-ho d'alguna manera.
En eixe relat que està ací, present, impregnant-ho tot, però que gairebé no es nota, encara que se sent: se sent darrere les mirades dels personatges i en la forma en què aquests, al seu torn, miren el món que els envolta. En l'estranyesa compartida, podríem dir. Orígenes és una pel·lícula de detalls sobre detalls, de racons il·luminats i de serena bellesa. També de revelacions.
Però anem a pams... Primer el conflicte en la superfície: el debat evident entre ciència i esperit (que no és el mateix que religió, encara que per moments ho semble). El desig d'explicar la realitat des de la realitat mateixa, i la dificultat d'aconseguir-ho fins al final. Eixa és la part més feble del film, la que enfronta les teories dels evolucionistes (científics) a la visió dels creacionistes (divins). En Orígenes un jove científic (Michael Pitt) estudia l'ull i els seus secrets: vol desentranyar la seua evolució amb l'ajuda de Karen (Brit Marling), la seua ajudant. Tots dos busquen, colze amb colze, el gen que explicaria l'impossible: la capacitat de veure.
Però en el seu camí es creuen els bells ulls de Sofi (Astrid Bergès-Frisbey) que són els ulls del misteri. I així s'obri un triangle de mirades sobre el qual descansa aqueixa altra història del film, la més interessant, per inesperada. Amb el jove Pitt, magnífic en el paper d'home escindit entre dues formes de veure el món. D'una banda la mirada somiadora de Sofi/Astrid; per l'altre, la sòlida mirada, escrutadora i còmplice, de Karen/Brit.
El millor d'Orígenes està en la forma en què Cahill ens mostra eixe joc de mirades creuades. Amb una càmera serena i atenta, disposada a la sorpresa. Càmera assossegada i sàvia per a captar la tempesta que ho impregna tot.
Salvador Llopart (LA VANGUARDIA, 14/11/2014)
AQUELLS ULLS CÒSMICS
En una seqüència d'Otra Tierra, òpera primera de Mike Cahill, s'escoltava: “En la vida ens hem meravellat quan els biòlegs han pogut veure coses cada vegada més minúscules. I quan els astrònoms han vist cada vegada més lluny (…). Però potser el més misteriós de tot no siga allò xicotet ni allò gran. Som nosaltres, de prop”. Malgrat alguns manierismes que irritaven -eixa estètica de reenquadraments, llanguiment axiomàtic i càmera inestable-, la pel·lícula aplicava amb rigor eixa mirada humanista en posar en relació allò íntim i allò còsmic, fent de la necessitat -un espartà model de producció indie-, virtut -el reflex d'una nova sensibilitat col·lectiva que privilegia la subjectivitat a l'objectivitat-.
En Orígenes, Cahill repeteix la jugada, però el resultat deixa menys espai a l'ambigüitat, l'estil força el manierisme fins a trobar l'afectació i el discurs s'escora cap a l'esquematisme. Ací, un biòleg molecular -Michael Pitt, una d'eixes eleccions de repartiment que són tota una declaració de principis- intenta demostrar la veritat evolutiva mentre cau sota l'atracció romàntica d'una enigmàtica xica amb un iris singular. Les cartes que juga Cahill són massa òbvies: el pols entre les troballes irrefutables de la Raó i les relliscoses creences dels integristes del Disseny Intel·ligent.
Tan diferents en la seua escala, Interstellar i Orígenes responen a la necessitat de resoldre un debat que adopta les formes del pols entre el conservadorisme i el progressisme. Nolan decideix racionalitzar l'element emocional i Cahill pren la drecera d'anar-se cap a una espiritualitat new age.
En Orígenes -guanyadora de l'última edició del certamen de Sitges- Cahill segueix demostrant personalitat i capacitat d'explicar, però, si en Otra Tierra formulava un discurs obert, ací planteja una feble pel·lícula de tesi, que es creu més intel·ligent del que realment és. Al director ni se li haurà passat pel cap fins a quin punt ha signat una pel·lícula conservadora en desafiar la tirania racional.
Jordi Costa (EL PAÍS, 14/11/2014)
LA FITXA
I ORIGINS. EUA, 2014 106 minuts
Direcció i Guió: Mike Cahill.
Fotografia: Markus Förderer.
Música: Will Bates i Phil Mossman.
Producció: Mike Cahill, Hunter Gray i Alex Orlovsky.
Intèrprets: Michael Pitt (Ian Gray), Brit Marling (Karen), Astrid Bergès-Frisbey (Sofi), Steven Yeun (Kenny).
I PER MOTIUS ALIENS AL CINE CLUB PESSIC, DURANT EL MES DE MAIG NO HI HAURÀ PROJECIONS DE CINEMA. AIXÍ QUE ESTA ÉS L'ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE LA TEMPORADA. GRÀCIES A VOSALTRES PEL VOSTRE SUPORT. VOS ESPEREM EL MES D'OCTUBRE!
No hay comentarios:
Publicar un comentario