Stories We Tell

11 Mayo

Sarah Polley no es prodiga gaire darrere les càmeres; esta és, de fet, la tercera vegada. Però la paciència és una virtut els fruits de la qual, en aquest cas, es tradueixen en alegries inexplicablement inadvertides per part del públic: Lejos de ella encara va poder veure’s en cines, però la no menyspreable Take This Waltz segueix pendent d’estrena, mentre que la que ara ens ocupa, Stories We Tell, arriba directa al mercat domèstic sense passar per la gran pantalla. I això malgrat el fet que que podria aparéixer en les llistes d'"el millor de l’any" que tant agrada fer als mitjans especialitzats. Perquè més que una pel·lícula, més que un documental a seques, com ja ocorreguera amb el (també ignorat) Mapa de León Siminiani, estem davant d’una xicoteta revolució cinematogràfica, una nova demostració que el talent encara existeix en el cine i de fet, de vegades destaca més que qualsevol altre element associat a la creació d’una pel·lícula. La màgia, ací, ix del més absolut no-res: a mitjan camí entre el documental, la dramatització i l’amateur, la Polley es limita a recercar entre els secrets de la seua pròpia família i obri una caixa de trons en l’epicentre de la qual està la pròpia cineasta. Un argument distint però una òrbita semblant, aquesta, a la d’altres documentals com l'esmentat de Siminiani, com el Catfish de fa uns anys, o fins i tot com el més revoltós Searching for Sugar Man.

Tenen relació, en el sentit que totes elles parteixen d’excuses (un se’n va de viatge, un altre vol conéixer la seua cibernovia, un altre vol saber més d’un cantant) per a portar el gènere del documental a nous terrenys, explorar els seus límits i tractar de trencar-los. De la mateixa manera, Stories We Tell és tan mínima en la seua premissa que, sobre el paper, interessa menys que totes elles. A base d’entrevistes als diversos membres de la seua família i amics de la mateixa, la guionista i directora parla de sa mare, la també actriu Diane Polley, a qui ella a  penes va arribar a conéixer abans de que un càncer acabara amb la seua vida. Com a narrador empra son pare, un escriptor que va apartar la seua carrera com a tal per a dedicar-se per complet a buscar el millor futur per a la seua família, però que recentment havia realitzat una mena de memòries que són emprades com a material de partida. Tot això molt canònic: entrevistes, declaracions i veu en off al servei d’una trama que bé podria valdre, únicament, per a un vídeo familiar de nul·la distribució. I per a posar més llenya al foc, Polley recorre a imatges gravades el seu dia en Súper 8, i reconstrueix escenes del passat emprant tècniques semblants amb actors dobles, quan no disposa de les originals. Una de les primeres violacions d’una pel·lícula que tarda ben poc a anar adquirint cos mitjançant fogonades d'interès que ben prompte compensen la poca rellevància del seu punt de partida. 

Perquè de seguida es descobreixen les vertaderes intencions de la seua responsable: alhora que l’argument va adoptant les formes d’un thriller dramàtic (es van sabent importants secrets en relació, sobretot, a la mateixa Sarah Polley a qui fa un moment col·locàvem en el centre de l’huracà), el film va multiplicant els seus punts de vista, oferint visions distorsionades en funció del membre de la família que les done, i per tant suposant un retrat molt complex tant de la mare com, indirectament, del pare i la resta d’afectats. Emprén així un estimulant discurs sobre les perspectives i les afeccions de l'element sentimental sobre la narració d’una història, que casa a la perfecció amb la diversió metalingüística que s’instaura des del principi; per no parlar de la meravellosa prosa que es gasta Michael Polley, el profund respecte que senten uns cap a als altres, i un fet innegable: resulta impossible no sentir gran simpatia cap a la cinta per l’explosió de vívida sinceritat, per l’afecte que es tenen tots, i que tarda ben poc a sobrepassar els límits de la pantalla.

De manera que el que apuntava a revoltim de draps bruts sense importància per a l’espectador, tarda poc a descobrir-se com un deliciós exercici (meta)cinematogràfic, summament controlat per una directora perfectament coneixedora del que es porta entre mans. Sense que a penes ho semble, Stories We Tell es va desprenent de l’etiqueta de mer documental (com si això fora negatiu, compte!) per a coquetejar amb diversos gèneres, ressaltar múltiples lectures, i exposar un discurs francament estimulant. Esperança en estat pur, cine estimulant per als sentits... i per a què negar-ho, protagonitzat per una sèrie de personatges d’allò més entranyable. I tot açò, sense passar per la gran pantalla... 

Carlos Giacomelli  ( HYPERLINK "http://www.lacasadeloshorrores.com/2014/01/dvd-critica-de-stories-we-tell.html"http://www.lacasadeloshorrores.com/2014/01/dvd-critica-de-stories-we-tell.html)

Stories We Tell posseeix un misteriós encant que exerceix una mena d’efecte hipnòtic en qui la contempla, i l'obliga a mantindre la mirada fixa en la pantalla fins i tot, de vegades, sense entendre el que es veu. Aquest encant no es troba en un punt concret del film, sinó que més aviat sembla estar per tot arreu: en els personatges, en el muntatge, en les imatges d’arxiu, en la melancòlica veu en off de Michael Polley… i especialment en la pròpia història. Recorde haver escrit alguna cosa semblant referint-me al notable treball de François Ozon En la casa, només que en aquella ocasió vaig voler parlar d’un estil de narrativa abstracta i de significat incert mentre que en l’article present em remet a un tipus d’història amb significat específic però suggeridora de múltiples reflexions i de moralitat ambigua. Vaja, pur cinema.

La primera cosa que enamora de la pel·lícula que ens ocupa és la fluïdesa i agilitat amb què es desenrotlla en introduir-nos cap al xicotet univers que és la història familiar de Sara Polley. Indubtablement es tracta d’una història immensament interessant, però així i tot, la mestria amb què s’exposen els fets és de tan alt nivell que probablement seguiríem abstrets si el que se’ns contara fora un conflicte de convivència entre els obtusos personatges de qualsevol programa teleporqueria semblant a El gran hermano. Sobra dir que no és el cas. Ens trobem davant d’una bella aventura existencialista en què anem coneixent els personatges de forma conscientment desordenada i en la qual, sense adonar-nos-en, encaixem pas a pas un les peces d'un complex trencaclosques meticulosament estructurat.

Com acabe de suggerir, el que segueix a la fascinació provocada per aquest excel·lent ús de la narrativa visual és un forta impressió davant la profunditat que desprén la història que se’ns exposa. I és que, al contrari del que puga aparençar, no es tracta d’una telenovel·la sobre embolics familiars ni tampoc d’un festival morbós sobre desgràcies alienes, sinó de la reconstrucció d’un conjunt de coincidències, imprevistos i fins i tot conflictes personals que secretament formen part de la nostra raó de ser. Una reconstrucció que, com es veu al llarg del metratge, no sols dóna resposta a multitud de preguntes sobre la nostra existència personal, sinó que a més ens ofereix l’oportunitat de conéixer la vertadera personalitat de diversos subjectes de la intimitat dels quals formem part sense saber-ho.

I a mesura que situem cada personatge en el lloc a què pertany i comencem a concebre la vertadera forma del relat, aquest misteriós encant a què m'he referit més amunt va adquirint una forma sòlida. En una situació en què el més normal seria posicionar-se en favor d’una actitud o d'una altra, aprenem a comprendre i fins i tot a estimar cada personatge, empatitzem amb tots els punts de vista i compartim cada posició. Així és com els protagonistes i la seua història es fan amb tot l’encant del relat i distrauen la nostra atenció dels aspectes més tècnics per a empényer-nos cap a una profunda i bella meditació quasi metafísica. El més curiós és que, a més de despertar interès per cada punt de vista que descobrim, aquest conjunt de perspectives ens dóna una espècie de punt de vista global radicalment unànime i portador de la verdadera tesi. Ja s que, sona una mica confús. Vegeu la pel·lícula i comprendreu a què em referisc.

La cirera del pastís ens la dóna la bella reflexió metalingüística que acompanya el relat, ja interessant per si mateix. Perquè després del visionat de la història comprenem que el veritable significat de l’experiència es troba en la reconstrucció de l’aventura, en el camí recorregut per la directora durant la llarga trajectòria que és tota l’exposició dels fets. I és que com diu el pare de Sarah (mereixen una menció especial les seues brillants lectures en veu alta del seu llibre, açò és, el relat que presenciem contat amb les seues pròpies paraules), no percebem la forma d’una història quan ens hi trobem enmig, sinó que la vivim com un abstracte remolí de fets confusos. La història es construeix quan ens la contem a nosaltres mateixos… o als altres.

Martí Sala ( HYPERLINK "http://www.cinemaldito.com/stories-we-tell-sarah-polley/"http://www.cinemaldito.com/stories-we-tell-sarah-polley/)

“Nuestra mente es porosa para el olvido, yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz”. Así se cierra El Aleph, el hermoso cuento que Borges escribió allá por 1949. Porosa memoria, memoria permeable y confundida: ¿Hasta qué punto lo que recordamos es verdadero? ¿Ocurrió realmente, fue un sueño? ¿O es que alguien me lo contó?

La polifacética Sarah Polley gira en Stories We Tell alrededor de todas estas cuestiones. Recuerda a la reciente Los ilusos (Jonás Trueba, 2013), pues las dos resultan ser películas, como el propio Jonás llegó a denominar la suya, de “entretiempo”. Son ficciones documentadas o documentales ficcionales, poco importa. Son películas que “se están haciendo”, es más el proceso que el resultado. La ficción se construye partiendo de realidades, o mejor, de recuerdos. Historias que se van pensado, armando y re-construyendo, todo al mismo tiempo y sin pretensión más allá que el placer por el hacer, por el ir descubriendo. En el caso de Stories We Tell, Sarah Polley se reúne con miembros de su familia en busca de una inquietante verdad. Su madre, que murió cuando ella tenía apenas once años, dejó una vida cargada de misterios e historias por contar. Contar, narrar, rememorar historias, de eso trata todo esto. Sarah Polley plantea la misma cuestión a cada una de las personas de las que se sirve: “Cuéntame la historia de mamá tal y como la recuerdes”. Es a partir de entonces donde comienza la ficción, ya que cada personaje contará su relato desde perspectivas dispares correspondientes a la experiencia del mundo de cada uno. También ella se despoja de tretas y artimañas sirviéndose únicamente del lenguaje cinematográfico como salvador de recuerdos, como herramienta fundamental para estructurar, expresar y hacer presente algo que ya no está, que ya pasó. De tal manera que, paralelamente a lo que se cuenta, Polley recrea a través de la nostalgia de una cámara Super-8, las imágenes y escenarios narrados, haciendo de lo incierto de cada historia un retrato hiperrealista de lo que pudo haber sido, de lo imaginado. Si Jonás Trueba hace una película sobre cómo hacer una película, Sarah Polley la construye donde no existe. Convierte a su madre en cine. De nuevo, la memoria porosa de Borges y los recuerdos edificando historias.

Entonces, ¿dónde acaba la realidad y empieza la ficción? ¿Dónde reside la verdad indiscutible? Si el cine es el arte que más se aproxima a la vida, ¿dónde establecer las fronteras? ¿Hasta dónde estoy recordando y no inventando? Pienso en los efectos del cine en la memoria, en cómo implanta innumerables falsedades, y otra vez aparece el clásico personaje de Cervantes, el cual murió desesperado cuando, de vuelta al mundo de la cordura, entendió que nunca fue un gran hidalgo galán, y que la vida que había vivido era un lastre de mentiras que jamás pertenecieron al mundo real.

Como los recuerdos que uno puede repetir una y otra vez con todo lujo de detalles y al mismo tiempo no tener la certeza de cuándo, ni cómo, ni por qué ocurrieron, si es que lo hicieron alguna vez. Por eso Sarah Polley representa a su madre como una autentica diva, como la actriz espectacular que revolucionó Canadá. Verdad o mentira, documental o ficción, qué importa.“El cine es contar mentiras para llegar a una gran verdad” dijo alguna vez Abbas Kiarostami. El cine, al final, como la vida y como el recuerdo más vívido o fugaz, es sólo otra historia por contar. 

Sofía Machain ( HYPERLINK "http://cinedivergente.com/criticas/documentales/stories-we-tell"http://cinedivergente.com/criticas/documentales/stories-we-tell)

LA FITXA

Canadà, 2012. 108 minuts

Direcció i Guió: Sarah Polley. Fotografia: Iris Ng. Música: Jonathan Goldsmith. Productors: Silva Basmajian, Sonia Hosko, Anita Lee.

Intervencions: Michael Polley, Harry Gulkin, Susy Buchan, John Buchan, Mark Polley, Joanna Polley, Cathy Gulkin, Anne Tait.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ANTES DEL ANOCHECER  /  EUA, 2013

Richard Linklater

El 1995 el director va rodar Antes del amanecer, que relatava la trobada en un tren de dos joves (Celine i Jesse) interpretats per Ethan Hawke i Julie Delpy. El 2004 reprenia i continuava esta història, protagonitzada pels mateixos actors, en Antes del atardecer. Altres nou anys més tard, ens ofereix la tercera part de la trilogia: Celine i Jesse són parella, tenen dues filles i, durant unes vacances a Grècia, fan balanç de les seues vides i de la seua relació.