ENTREVISTA AMB TERENCE DAVIES
Reconegut internacionalment com un dels cineastes més il·lustres de Gran Bretanya, Terence Davies (Liverpool, 1945) ha fet fortuna amb pel·lícules que semblen suspeses en el temps, dotades d’una atmosfera onírica i opressiva en la que es confonen els efluvis de la nostàlgia amb les cotilles i asfíxies de la postguerra. Tan genuïnament british com les seues pel·lícules anteriors (compten la seminal Voces distantes, de 1988, o la no tan llunyana i aclamada Of Time and the City, de 2008), The Deep Blue Sea és un estilitzat acostament al tema de les passions humanes en què, com és habitual en Davies, es canta molt, a l’uníson, i l’atmosfera és tan densa que fa la impressió que no corre l’aire.
Pregunta.- La pel·lícula està basada en una obra de Terence Rattigan del mateix nom, com hi va arribar ?
Resposta.- Un productor em va dir que estava interessat a fer una pel·lícula sobre les obres de Rattigan coincidint amb el centenar del seu naixement. Li vaig dir que no havia adaptat mai teatre i que no estava segur de ser la persona adequada. Tenia moltes ganes de tornar a rodar i en el meu cas mai és fàcil aconseguir el finançament així que em vaig llegir totes les obres de Rattigan, fins i tot les no publicades. El problema de l’obra és que tenia una estructura molt lineal, primer acte, segon acte i conclusió. Em sembla molt avorrit estar donant explicacions sobre qui és eixa dona i no fer-ho al revés, saber per què eixa dona es vol matar. Quan adaptes no pots ser fidel a la lletra però sí que he intentat ser fidel a l’esperit. La que més em va interessar va ser aquesta, que és una de les seues obres més famoses, però jo vaig deixar clar que volia ser radical amb ella, havia de portar-la al meu terreny.
P.- La pel·lícula té la seua atmosfera personal i retrata els 50, una època que ja ha reflectit diverses vegades.
R.- És important pensar que jo vaig créixer en els 50, en aquella Anglaterra de postguerra i per a mi era important capturar no sols els vestits o les modes de l’època, sobretot volia captar el sentiment d’aquell temps. Va ser un període en què el país estava literalment arruïnat i en el qual es percebia una gran decadència per tot arreu. Anglaterra estava perdent un imperi però encara existia eixe sentiment absurd que tot tornaria a ser com abans. Crec que va ser el moment en què ens vam adonar que només érem una illa més al món i no el centre.
P.- La seua mirada sembla sempre tenyida de nostàlgia, com si la realitat fora quasi un somni del director.
R.- Cal tindre en compte que en eixa època no hi havia tanta electricitat com ara, la gent tenia encés el llum que tenia prop i punt. Era tot molt més llòbrec i m’agrada reflectir eixe món d’ombres en què la llum tenia distintes tonalitats, ara és tot molt més pla. Reconec que sempre he sentit una gran afecció pel passat, hi ha moltes coses en què crec que hem perdut. Abans existia la subtilesa i ara és tot tan obvi i tan vulgar moltes vegades! La gent s’esforçava per ser enginyosa i encara que la repressió de l’època poguera ser espantosa potser era millor que esta exaltació constant dels sentiments. De totes maneres no m’agradaria que s’interpretara eixa mirada com a nostàlgica perquè tampoc no m’agrada la idealització del passat. Va ser una època molt dura per als anglesos i volia que això estiguera en la pel·lícula.
P.- Eixa atmosfera quasi onírica està relacionada amb els canvis de temps mencionats.
R.- L’interessant del cinema és que succeeix en l’etern present. El que veus en pantalla és el que succeeix ara mateix, per a tu no importa el lloc que ocupe la seqüència temporalment en la història. Les meues seqüències segueixen una lògica emocional, el públic assumeix que quan hi ha un tall anem al següent que ha passat però això no té interès per a mi. Veig les pel·lícules com una forma de desafiar el temps, com passa amb les cançons o les melodies, un les segueix sense més i les entén emocionalment, no és tan important la seua coherència o perfecció internes.
P.- En les seues pel·lícules la gent sol posar-se a cantar tots junts ben sovint.
R.- Això és una cosa de l’època, de la societat de llavors en la qual no existia l’individualisme d’ara. Les cançons servien per a unir ponts entre generacions i persones, reflectien també els traumes d’un país que havia sobreviscut a una guerra mundial. En un món molt més repressiu, això de posar-se a cantar era també una vàlvula de fuga emocional, una forma de sublimar el que no podia expressar-se.
P.- La passió és el tema principal de la pel·lícula, tot gira al voltant de Rachel Weisz i el seu debat interior: l’home que estima o el legítim espòs.
R.- Hi ha un element sexual. És una dona que potser no era infeliç però no havia conegut el que és gaudir del sexe. El matrimoni era una qüestió de companyia, d’amistat, de posició social... no de sexe. Hi ha un element de repressió i de descobriment d’unes emocions que la desborden i per a les quals no està preparada, en aquest sentit també és important pensar com ha canviat el món per a les dones des d'aquella època. Ella ha viscut amb un vel davant dels ulls i una vegada se l’ha llevat és impossible tornar al lloc on estava.
P.- Veiem l’amor, però també la seua impossibilitat.
R.- M’he mantingut cèlibe dels anys 80 perquè no crec en la viabilitat de la parella, almenys per a mi. En la pel·lícula veiem una tragèdia perquè el pes de les circumstàncies impossibilita l’amor però en realitat això forma part de la naturalesa humana. No és una visió pessimista sinó una realitat. Quan ens enamorem ens creem unes expectatives sobre l’altra persona que en algun moment sempre conduiran a la decepció i la soledat. El que em commou d’eixa dona és la seua resistència, sempre és magnífic veure a un ser humà lluitar i desafiar el destí.
P.- Des de la perspectiva actual, sorprén eixe encabotament social, de moltes maneres: el prejuí contra el suïcidi...
R.- En els anys 50 hi havia una idea molt clara del que es podia fer i el que no, les línies estaven molt ben marcades i la gent simplement no feia determinades coses. Hui potser és difícil d’entendre però així és com era llavors. Pel que fa al suïcidi, cal entendre la reacció del seu amant d’una manera més profunda, ha sobreviscut a la guerra i no pot entendre que ella vulga llevar-se la vida per una raó que li sembla absurda, com ara l’amor. El més curiós de la protagonista i el que més me'n va atraure va ser que és una dona totalment convencional que acaba fent coses en què ella mateixa no creu perquè s'hi veu abocada per passió. En eixos temps, la immensa majoria de dones dirien que la seua obligació és tornar amb el seu marit, fins i tot ella mateixa pensaria així abans d’experimentar el que ha experimentat.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 3/09/2011)
DAVIES, EMOCIÓN Y MELODRAMA
Existe una poderosa rima entre las imágenes que abren The Deep Blue Sea y las que cerraban su, hasta la fecha, última ficción cinematográfica, La casa de la alegría (2000). En aquella adaptación de Edith Warton la secuencia que servía como trágico fin a las desdichas de su protagonista representaban el cuerpo de ésta mientras, acostada en la cama, abrazaba la muerte tras ingerir una sobredosis de láudano.
Dicha imagen congelada parece reencarnarse en las brumas de los títulos de crédito de esta nueva película donde el concierto para violín de Samuel Barber mece un cadencioso travelling a través de las ruinas de un Londres de posguerra hasta dar con un nuevo cuerpo: el de Hester (Rachel Weisz) mirando y mirándose a través de la ventana, segundos antes de iniciar un nuevo ritual suicida, al que la joven abraza tumbada en el que fuera el lecho de los amantes.
Hester, como Lily en La casa de la alegría, e incluso como Mae en La Biblia de neón (1995), responden al mismo perfil de mujer pasional, decidida e independiente que Davies parece admirar tanto . Son heroínas deslocalizadas, espectros de un mundo que no las comprende y que, en consecuencia, las rechaza sin escrúpulos. Mujeres que defienden su integridad con tanta fiereza como elegancia, pese a que al final la vida tire por tierra todas sus esperanzas -qué gran retratista de mujeres es Terence Davies, probablemente el mejor que dado el cine desde el olvidado realizador japonés Mikio Naruse. La mirada femenina sirve de tormentoso epicentro para su narración, situándose en esa tierra de nadie (o de valientes) donde el cine clásico empieza diluirse y el cine moderno no sabe abrazar sus imágenes si no es desde el manierismo más esteta.
Las pruebas están ahí, latiendo en la pantalla como si las imágenes fueran un magma vivo que, impulsado por la música, hace converger el teatro decimonónico con la vanguardia cinematográfica. De ahí que el motor cinético de la película sea una descompensada máquina de elipsis que, cuando rememora fragmentos del pasado, lo hace de forma caprichosa, discontinua y bidireccional. Y es que para Davies el pasado no es más que aquello que la memoria -tan azarosamente selectiva- es capaz de abarcar, un salteado de secuencias subjetivas donde importan más los gestos, las canciones, los colores -los anclajes de los que se sirve la memoria para que el pasado pueda representarse-; una serie de desordenadas imágenes (latidos) que irrumpen en el presente para remarcar el dolor de la pérdida del pasado, de lo ya consumido.
En manos de Terence Davies la obra de teatro homónima de Terence Rattigan transmuta en un poema digital que rememora la emoción que habitaba en filmes como Breve encuentro (1945, David Lean), Carta de una desconocida (1948, Max Ophüls), Sólo el cielo lo sabe (Douglas Sirk, 1955) o, incluso, In the Mood for Love (2000, Wong Kar-wai) y Restless (2011, Gus Van Sant). Es la apoteosis del melodrama según Davies: una cadencial lluvia de belleza fílmica que controla a la perfección -encuadre, luz, interpretación, música- cada uno de los elementos estéticos. Como es habitual, la meticulosidad de su realizador a la hora de crear los tableux vivants del neobarroco que componen la cinta jamás llegan a oprimir su delicioso fluir narrativo. Y es que The Deep Blue Sea es una de las pocas películas que llegan a nuestra cartelera y que podemos tildar sin vergüenza de obra maestra.
Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL 7/09/2011)
LA FITXA
Regne Unit, 2011. 98 minuts
Director i Guió: Terence Davies a partir de l'obra teatral de Terence Rattigan. Fotografia: Florian Hoffmeister. Productors: Sean O’Connor i Kate Ogborn.
Intèrprets: Rachel Weisz (Hester Collyer), Tom Hiddlestone (Fredie Page), Simon Russell Beale (sir William Collyer), Barbara Jefford (mare).
No hay comentarios:
Publicar un comentario