Proyecto Nim

19 Maig

ENTREVISTA AMB JAMES MARSH

Un bebé és robat dels braços de sa mare, acabada de dopar d’una xeringada; el xicotet és criat amb fins científics per una família adoptiva en un casalot, li ensenyen el llenguatge de senyals, aprén a comunicar-se, a queixar-se, a festejar, a triar, a exigir, entra en l’adolescència, toqueja les parts de les seues institutrius en biquini, es fa companys hippies amb els quals ix a caminar pel camp, fuma porros, beu alcohol, aconsegueix la maduresa, es muda a àmbits universitaris, es posa violent, fa mal a més d’un i passa darrere de les reixes la resta de la seua vida adulta, fins a la seua mort.

La història podria no ser molt original, però succeeix que el protagonista no és un Homo sapiens sinó un ximpanzé anomenat Nim Chimpsky, batejat així en el que va ser una broma per al lingüista Noam Chomsky. La seua presumpta capacitat per a “conversar” –mitjançant senyals– ho va convertir en una celebritat animal en els 70, i és el protagonista del documental Project Nim. Esta pel·lícula reuneix material d’arxiu de les investigacions i colpidores entrevistes amb les persones que van tractar el simi, les declaracions del quals –plenes d’amor, de vergonya, d'ingenuïtat i de sang– porten a pensar en la figura de “la mona amb navalla”, i a preguntar quin és la mona i quina és la navalla en tot açò? El drama simiesc acaba portant com a polissons diversos drames humans, fins a redundar en un drama primat. Com explica una de les instructores de Nim en un passatge: “No pots donar-li una criança humana a un animal que pot matar-te”. Ho diu la persona que li va ensenyar al ximpanzé púber a usar el vàter i el paper higiènic. Pàgina/12 va entrevistar el director de Project Nim, el realitzador britànic James Marsh, guanyador d’un Oscar per un altre documental, Man On Wire.

Per què contar la vida d’un ximpanzé?

La pel·lícula resulta un retrat de la nostra espècie, de com ens relacionem amb una criatura intel·ligent i sensible i acabem condemnant-la. El que més em va xocar de la història de Nim és que va passar la seua vida en mans de gent que no sabia res sobre ximpanzés. Els científics que van portar avant el pla de criar-lo com a un xiquet i d’ensenyar-li a comunicar-se amb senyals mai van pensar què passaria quan Nim cresquera. Sona obvi que anava a tornar-se gran i fort i que les dones que el cuidaven acabarien ferides, però tots van semblar sorprendre’s quan va passar.

Com contar la història d’un animal en particular, sense que siga la història d’una espècie?

Qualsevol que tinga un gos o un gat sap que els animals tenen personalitat. Això és encara més clar en els grans primats. No tots els ximpanzés són intel·ligents, tenen un espectre d’intel·ligència, com també el tenim les persones. Alguns ximpanzés són relativament panolis, i altres, molt vius. Tots els que van tractar a Nim diuen que era molt intel·ligent, tenia sentit de l’humor i podia pensar estratègicament. Per això vaig encarar la pel·lícula com una biografia.

Els científics i cuidadors van tractar Nim de maneres molt distintes. Els humans són els bons i, alhora, els roïns de la pel·lícula?

Alguns personatges m’agraden més que altres, encara que el meu treball no siga jutjar-los. Tots van cometre errors; jo preferisc els que els admeten. El camí a l’infern està fet de bones intencions.

Part del conflicte són els límits de la ciència. Un experiment d’aquest tipus només era possible en els 70?

Admet l’audàcia de la pregunta que va disparar el projecte original: podem ensenyar el nostre llenguatge de senyals i paraules a un ximpanzé? I de ser així, podria ell contar-nos la seua visió del món? És una idea impressionant esbrinar com veuen el món altres espècies. Però l’execució de l’experiment va ser ridícula. Van tancar una mona en una aula, com si fóra un xiquet anglés, i el van aclaparar amb paraules. Nim es va rebel·lar, com corresponia, i l’experiment va fracassar. Els ximpanzés no poden usar la nostra gramàtica creativament. És increïble que hagen tardat anys a adonar-se que Nim, simplement, els imitava els senyals. Alguna cosa així seria impossible en el segle XXI. Sabem com de perillosos i de violents poden ser els ximpanzés quan aconsegueixen la pubertat.

Project Nim va canviar la seua opinió sobre els ximpanzés?

Sí, els tinc por… En l’adultesa tenen cinc vegades nostra força i apliquen amb els humans la mateixa cultura social de dominació i intimidació amb què tracten altres ximpanzés. Si un no s’imposa físicament sobre ells, seran ells els que s’imposen. A més, són intel·ligents, tenen bona memòria i, com molts humans, adoren els estats mentals alterats i gaudeixen prenent tot tipus de drogues. Des de la perspectiva del maltractament animal, la idea que a Nim li donaren cervesa o marihuana podria sonar irritant. Els ximpanzés són naturalment hedonistes. A Nim li agradava fumar porros. Va començar de molt jove. Això era més natural per a ell que estar en una aula aprenent un llenguatge. Als ximpanzés també els agrada l’alcohol i adoren la ketamina, que era usada en Oklahoma per a tranquil·litzar-los: feien cua per a rebre-la i s’enutjaven quan s’acabava. Fumar marihuana els calmava. Jo no m’animaria a creuar-me amb un ximpanzé borratxo, però amb un fumat podria estar tot bé. Em passa el mateix amb les persones, la gent fumada no és violenta ni irritable, mentre que la gent que ha begut alcohol sí que pot ser-ho.

Javier Aguirre (Página/12, 26 de junio de 2012)

FUSIÓ D'ESPÈCIES

Els anys setanta van ser així, sobretot als Estats Units. L’explosió de llibertat, d'audàcia, d’insolència, viscuda en determinats àmbits de la societat i de la cultura, en contraposició a altres certament més foscos i retrògrads, va donar lloc a accions com les que descriu l’extraordinari documental Proyecto Nim: un experiment científic, emparat per la Universitat de Columbia, a Nova York, que tenia com a objectiu intentar provar que un ximpanzé pot arribar a comunicar-se com un humà amb el llenguatge dels sords si, des del mateix instant del seu naixement, se li tracta com a un de nosaltres, com a un bebé que, a poc a poc, anirà creixent física, afectiva i intel·lectualment (?), si se l'envolta d'éssers humans i no d’animals de la seua espècie. Sembla la sinopsi d’una pel·lícula de ciència-ficció, i no obstant això és pura realitat. Una realitat màgica, atrevida, atroç. 

Després de la també sensacional Man on wire (2008), James Marsh sembla confirmar-se com el perfecte hereu del tòtem del documental nord-americà Errol Morris (de fet, hi ha certes semblances en el to i l'estil líric, en la seua aparent senzillesa, a la magnífica The thin blue line). Documentada amb exhaustivitat a base de fotografies i filmacions realitzades durant anys pels autors de l’assaig, l’existència del ximpanzé anomenat Nim sembla el perfecte guió cinematogràfic, i l’atractiu dels personatges amb què li va tocar interactuar no té parangó: des del manipulador professor, en l’amor i en el treball, que va dirigir les operacions, fins als distints cuidadors, dolços hippies, passant pel veterinari dolent, a qui li acompanya inclús l’esmolat rostre de malvat. Marsh ha entrevistat tots i cadascun dels pares-mares-amics-enemics de Nim al llarg de la seua vida i amb tot això ha compost una apassionant història, narrada en dos temps, que va molt més enllà de l’exploració de la línia que separa l’animalitat de la humanitat. Estem davant de l’emoció del que es desconeix. 

Javier Ocaña (EL PAÍS 25 de gener de 2013)

UN MONO EN LA FAMILIA

Cuanto más nos enseña  esta película acerca del experimento científico que la titula –que pretendió enseñar a un chimpancé a comportarse como un humano–, más se revela éste como un desastre de concepción y ejecución que dice más acerca de la arrogancia del hombre que de los primates y el lenguaje. Tanto es así que su peludo héroe bien podría entenderse como uno de esos huérfanos dickensianos zarandeados por las circunstancias y ejemplares de la virtud individual derrotada por la injusticia social, aunque Nim nos transporte no a la Inglaterra victoriana sino a una época, los 70, en la que el idealismo y el hedonismo degeneraron en una descomunal empanada mental.

El director James Marsh no escatima nada para amplificar la potencia dramática de su relato. De hecho, por momentos se olvida de que el principal interés de la historia debería estar más allá de la mera exposición de las crueles circunstancias a las que la criatura fue sometida, y entonces se abandona a imágenes que invocan nuestra indignación –el mono atado a una mesa de operaciones mientras los violines se desgañitan en la banda sonora–. Y, pese a ello, se muestra brillante orquestando Proyecto Nim cuento conmovedor y fascinantemente horrendo, como el Grizzly Man de Herzog, que plantea preguntas profundas sobre la responsabilidad científica y sobre cómo nuestro incorregible deseo de encontrar pautas que normalicen la humanidad como la forma dominante de vida nos convierte en idiotas y tiranos.

Nando Salvá (CINEMANIA / 25/01/2013)

LA FITXA

Project Nim. Regne Unit, 2011. 93 minuts

Direcció: James Marsh. Guió: Elizabeth Hess. Fotografia: Michael Simmonds. Música: Dickon Hinchliffe. Productor: Simon Chinn.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

THE DEEP BLUE SEA / Regne Unit, 2011

Terence Davies

Londres, anys 50. En una societat puritana i intolerant, Hester Collyer (Rachel Weisz), la dona d’un jutge del Tribunal Suprem, i un atractiu expilot de la RAF viuen un amor impossible.