LA FORÇA DISSOLVENT DE LA COMÈDIA
La
comèdia és un gènere que, almenys en teoria, és capaç d’abordar
qualsevol tema. Al cap i a la fi, ací està la gastada frase escrita
per Woody Allen per al guió de Delitos y
faltas (1989) segons la qual
tragèdia+temps=comèdia. Però, què passa quan els ecos d’una
tragèdia encara estan entre nosaltres i les seues conseqüències
ben presents? Com demostra la filmografia de la major part dels
països, inclòs el nostre, el terrorisme en actiu se situaria a
l’altre costat d’eixa barrera impenetrable per a la rialla. És
per això que una proposta com Four Lions
resulta tan sorprenent, però alhora, tan estimulant. Paral·lelament,
demostra que la caricatura i l’humor, com ja provara el mestre
Ernst Lubitsch en Ser o no ser
(1942), en un context no precisament propici per a la broma, poden
ser instruments més eficaços per a posar en evidència
l’anacronisme de les raons dels assassins que la seua fàcil
conversió en monstres sanguinaris, aliens a tota humanitat.
La
pel·lícula converteix els integrants d’un comando terrorista
islamista en un grup que una vegada i una altra, davant les
discussions que es presenten entre ells, demostra el profund absurd
dels seus motius per a immolar-se en un acte terrorista. I això
s’aconsegueix a través de la seua transformació en personatges
aparentment eixits d’una comèdia slapstick,
en la qual les explosions que van marcant els seus desgraciats
recorreguts no semblen una altra cosa que les mil i una desventures
de personatges com els encarnats per Buster Keaton, Harold Lloyd o
fins i tot dibuixos animats com el Coiot, en la seua desesperada
croada per devorar el Correcamins.
Però
no és només en les escenes físiques on la comicitat es posa al
servei del fi buscat; unes altres, com la discussió amb el religiós
que el protagonista sosté en la seua pròpia casa sobre el paper de
la dona, exerceixen també de dissolvent i de crida a l’abús
essencial dels dogmes. Una estratègia, d’altra banda, que apunta
contra el doble joc dels polítics, o denuncia, en el magnífic
epíleg que acompanya els títols de crèdit, els abusos i la mateixa
carència de lògica d’algunes polítiques antiterroristes, que en
realitat cauen en els mateixos excessos d’aquells a qui vol
combatre: tot el raonament sobre la jurisdicció del contenidor
sembla eixir del mateix retorciment argumental amb què els
terroristes, especialment Barry, pretenen justificar decisions tan
absurdes com la de posar com a objectiu del seu explosiu suïcidi en…
una mesquita!
L’aposta
de Morris és alta, però se sosté durant la major part del metratge
gràcies a uns actors en estat de gràcia i un guió que sap
complementar a la perfecció la comèdia física amb uns diàlegs que
ofereixen alguns dels millors moments de la cinta, i que només tenen
el xicotet problema de resultar, de vegades, una mica repetitius.
Però en conjunt, Four Lions
representa una magnífica opció per a aguaitar un fenomen impossible
d’ignorar, i que en massa ocasions queda tancat darrere d’un
enfocament excessivament intel·lectual o simplement propagandístic.
Que, a més, una proposta així sorgisca de la filmografia d’un
país que va patir en carn pròpia aquella arpada de violència
irracional, diu molt d’una indústria capaç d’enfrontar-se a
això sense por dels tabús i de les recriminacions. I si el resultat
és francament divertit, com ho és el d’esta cinta, millor que
millor.
Miguel
A. Delgado
(http://criticas-de-cine.labutaca.net/four-lions-la-fuerza-disolvente-de-la-comedia/)
DOLOR VERDADERO DETRÁS DE CADA CHANZA
Un
terrorista que en realidad no es más que un aspirante a fantoche
mira a la cámara de vídeo con el gesto impostado de la maldad,
pronuncia amenazas contra Occidente mezcladas con reivindicaciones
simplemente majaderas mientras agarra su arma como si fuera la
continuación de su propio cuerpo. De pronto, la intrahistoria de la
grabación queda al descubierto: como la cruel, desoladora y
desternillante toma falsa de un vídeo de reivindicación terrorista,
el plano se convierte en el de un idiota con una ametralladora de los
action
men.
Pero ¿qué es más peligroso: un inteligente que sabe lo que hace o
un lerdo de encefalograma plano? Chris Morris reflexiona sobre ello
en la sensacional Four Lions,
una atrevida bomba de relojería en forma de comedia negra.
Morris,
prestigioso comediante británico, habitual de la radio y de la
televisión, se acerca por primera vez al cine en formato de
largometraje con una historia complicadísima de resolver. ¿Hay algo
más difícil que hacer comedia de la guerra y hablar de dramas y
realidades absolutamente contemporáneos de la película, no en
retrospectiva? Lo hizo Charles Chaplin en El
gran dictador;
Ernst Lubitsch, en Ser o no ser;
Stanley Kubrick con el apocalipsis nuclear en Teléfono
rojo: ¿volamos hacia Moscú?,
y muy poco más. Morris lo logra retratando la llamada guerra contra
el terrorismo y a un grupo armado islámico compuesto por ciudadanos
británicos de origen árabe. Y lo hace desarbolando la famosa teoría
de Woody Allen de que comedia es igual a tragedia más tiempo. A
Morris no le hace falta el paso del tiempo para ser certero tanto en
la comicidad del gag
como en el drama interior que siempre conlleva el humor negro. Porque
la reflexión tiene trascendencia, porque detrás de cada chanza hay
dolor verdadero, porque este nunca se muestra, queda larvado, fuera
de campo, y es el espectador el que debe sacarlo a la luz, quizá
previa carcajada, con un ejercicio de inteligencia crítica.
En Four
Lions están presentes la manipulación
ideológica ("en las mezquitas parece que los imanes cagan
sabiduría", dice uno de los terroristas) y la degradación de
la mujer en la mayoría de los hogares musulmanes. Pero también hay
estopa para la policía británica ("¡si
lo he matado es que era el objetivo!",
dice un tirador tras un error, parafraseando aquel disparate del
brasileño abatido en el metro de Londres), para los atajos
antidemocráticos en los interrogatorios...
La versión
integrista islámica de El rey León
que un padre le cuenta a su hijo, como una especie de yihad para
niños, solo puede compararse con aquel zarrapastroso Frente Popular
de Judea inventado por los Monty Phyton para La
vida de Brian. Aunque lo más importante
termina siendo la mueca del espectador, que se ríe y se congela, se
ríe y se congela, hasta llegar a un último plano en el que toca
preguntarse: "Si tanto me he carcajeado, ¿por qué ahora estoy
herido por dentro?".
Javier
Ocaña (EL PAÍS,
30/09/2011)
LA
FITXA
Regne
Unit, 2010. 97 minuts
Direcció:
Chris Morris. Guió:
Chris Morris, Jesse Armstrong i Sam Bain. Fotografia:
Lol Crawley. Producció:
Mark Herbert i Derrin Schlesinger.
Intèrprets:
Riz Ahmed (Omar), Arsher Ali (Hassan), Nigel Lindsay (Barry), Kayvan
Novak (Waj), Adeel Akhtar (Faisal), Benedict Cumberbatch
(negociador), Julia Davis (Alice), Craig Parkinson (Matt), Preeya
Kalidas (Sofía), Wasim Zakir (Ahmed).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA (ATENCIÓ: 3 DE FEBRER)
SHAME
/ Regne Unit, 2011
Steve
McQueen
Brandon és
un novaiorqués atractiu amb seriosos problemes per a controlar i
gaudir de la seua agitada vida sexual. Obsessionat amb el sexe,
Brandon es passa el dia veient pàgines pornogràfiques, contractant
prostitutes i mantenint relacions esporàdiques amb dones de
Manhattan. Un dia apareix a casa sense avisar la seua germana menor
Sissy amb la intenció de quedar-se uns dies en el seu apartament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario