La pel·lícula S-21. La máquina roja de matar representa una etapa important en el recorregut que anima i dóna sentit al conjunt del meu treball. Per a realitzar el meu primer documental, Site 2 (1989), vaig tornar sobre les meues passes, al camp de refugiats que hi ha a la frontera entre Cambotja i Tailàndia. Després, no he deixat de tornar sobre la pista que condueix al centre de la mateixa qüestió, que ha canviat completament la meua existència i, sobretot, la del meu país: per què?
Es podrien escriure centenars de pàgines o fer pel·lícules i pel·lícules sobre el que va viure la gent, perquè esta recerca sembla que no té fi, com si la ferida no poguera cicatritzar; és així com ho sent. No trobem les paraules, ens resulta molt difícil parlar-ne, com si això ens paralitzara. Com si una part de la nostra història estiguera entre parèntesis, formant un bloc fosc, dur com la pedra. Prop de dos milions de morts en tres anys, huit mesos i vint dies, es resumeixen en unes poques pàgines anodines en els manuals escolars. Els joves de hui no coneixen res o molt poc sobre la història recent del seu país, dels seus pares.
Al principi, tot just caure el règim dels khmers rojos, vaig desitjar no tornar mai més sobre aquell genocidi. Sens dubte, va ser la raó principal per la que vaig decidir abandonar Cambotja. No vaig fugir del meu país, vaig voler oblidar l'horror per a tractar de viure una altra vida, en un altre món. És l’instint de supervivència, pensar que és possible esborrar-ho tot i tornar a començar de zero.
Però quan s'ha passat per un genocidi, crec que ja mai no es pot escapar per complet. Hom queda exposat a una terrible sensació, que té les seues arrels en el fons de la consciència i que en qualsevol moment torna a eixir fora. Sabem que el mal existeix. Hom intenta oblidar-ho. Hom voldria ser un home corrent, tindre el cor lleuger. Però l'ànima ha quedat irradiada per a la resta de la vida. Irradiada per l’inefable horror de la negació d'allò humà. Han fet falta vint anys de maduració abans que el meu equip i jo poguérem fer una pel·lícula sobre els mecanismes criminals del genocidi khmer roig. El temps necessari per a prendre distància i adquirir el discerniment per a fer una autèntica reflexió. També és el temps necessari per a aprendre a viure amb el dolor.
Sense el genocidi, sense les guerres, no m'haguera fet cineasta. Però la vida després d'un genocidi és aterridora. És impossible viure en l'oblit. Hom corre el risc de perdre la pròpia ànima. Dia rere dia, em sentia absorbit pel buit. Com si callar fora capitular, morir. Contràriament al que en principi creia, reviure és també reconquistar la memòria i la paraula.
Però, com parlar de l'experiència viscuda quan la memòria està feta miquetes? Perquè, d'una banda, està el saber teòric, fruit de l'indispensable treball dels historiadors. Les xifres, les estadístiques, les proves, les anàlisis; i, d'una altra, l'estupor retrospectiu de tot un poble abandonat a l'assassinat planificat de centenars de milers d'innocents, culpables per l’únic fet d'existir. Quan a un individu se li enfronta a un caos tan total com el genocidi khmer roig, li és impossible copsar globalment la situació. Encara més quan el govern va abolir l'escola, la universitat, la religió, i tota forma de cultura, de comunicació o d'informació va ser reemplaçada per la propaganda. El simple fet de pensar es va convertir en un crim i la submissió a l'Angkar (l'Organització, el Partit Comunista de la Kampuchea Democràtica) havia de ser total, en cos i ànima. Quan el terror passa a ocupar l'espai social i un poble sencer és reduït a la fam, com es pot demanar als individus que analitzen el que està succeint? Com resistir? Ens convertim en "despulles humanes" i, com deia Primo Levi, "les despulles no es rebel·len". Ja no érem més que pols, estranys a nosaltres mateixos, esclafats per la màquina de l'Angkar.
Potser la resposta a la dolorosa pregunta de "per què" es trobe en el prisma de les històries individuals preses una per una. Totes eixes històries conten la mateixa història terrible. El testimoni d'aquells que van viure -fins i tot si no n’entenien les raons, fins i tot en la urgència de la pura supervivència- eixos quatre anys d'horror és irreemplaçable. En eixa memòria parcel·lada hi ha una prova que allò humà resisteix. D'ací la necessitat de reunir, tros per tros, eixes memòries fragmentades. Impedirà esta memòria que hi haja altres tragèdies? No ho sé. Però quedar-se callat després d'un genocidi suposa acceptar-ho com un simple accident del destí i convindre que això pot tornar a produir-se.
No faig una memòria il·lustrada. Per a mi no és una qüestió de fabricar miratges. El cine documental és l'escriptura que jo he triat per a donar testimoni. No concep els meus documentals com a obres artístiques sobre esta cosa horrible que és el genocidi. Em sent com un agrimensor de memòries i no com un fabricant d'imatges. La tasca del cineasta és saber trobar la mesura justa, la bona distància: ni explotació política, ni complaença masoquista, ni sacralització. La memòria ha de ser un punt de referència. Ha de continuar sent humana. El que busque és la comprensió de la naturalesa d’aquest crim i no el culte de la memòria. Per a conjurar la repetició rebutjant la ceguesa i la ignorància. La base del meu treball documental és escoltar. No fabrique esdeveniments.
Cree situacions perquè els antics botxins pensen en els seus actes i les víctimes puguen contar el que van haver de patir. I el més freqüent és que intente emmarcar la història el més humanament possible, de manera quotidiana, a l'altura de cada individu: tal com cada un viu, pateix o es comporta en esta història. Mai no m'he plantejat fer una pel·lícula com una resposta o una demostració. Ho concep com un qüestionament. També ho faig perquè no suporte que les víctimes romanguen anònimes. Dos milions de víctimes i pocs noms que posar a les cares. L'anonimat en un genocidi és còmplice de l'aniquilació. L'abstracció dels números privats d'identitat produeix vertigen i desemboca en la fascinació de l'horror.
Més que crear, filmar és estar amb..., en cos i ànima. Prendre deliberadament partit per creure que res és immutable i que sempre pot sorgir, en alguna part, una espècie de gràcia: la dignitat. El que busque és orientar la reflexió sobre l'aspecte mental d’aquest crim de masses. He limitat el meu treball als fets i a la vida quotidiana. Vull que la meua mirada se centre en la manera en què el criminal concep i viu els actes més simples. La idea de la pel·lícula S-21 portava surant en el meu cap des de 1991. S'acabaven de firmar els Tractats de Pau de París i els khmers rojos formaven part dels signataris. La paraula "genocidi" no apareixia al text dels Tractats. Eixe any em vaig trobar per primera vegada amb Vann Nath, un supervivent de S-21, el centre de detenció i extermini de Phnom Penh. Durant els deu anys següents es convertiria en el personatge central del meu treball sobre la memòria.
Amb S-21 vaig voler aportar una "mirada interior" a la nostra memòria col·lectiva. En el marc d’aquest treball vaig decidir consagrar-me a la formació d'un grup de tècnics cambotjans que m'acompanyen des de fa més de deu anys. Necessitava un equip que parlara la mateixa llengua, que haguera viscut la mateixa història. Aquest equip ha suposat una gran força que mai ha retrocedit, fins i tot en els moments més delicats, és a dir, perillosos.
En començar la pel·lícula no sospitàvem la importància que tindria S-21. Aquest lloc, encisat i impregnat pel drama que s’hi va desenvolupar, es va convertir en l'únic espai de rodatge i en el principal personatge de la pel·lícula. Es va imposar, en tant que institució de l'Estat khmer roig, com un símbol de la responsabilitat de l'individu de cara als seus actes passats. Una articulació que permet que faça la seua aparició el llaç d'unió entre l'absència de treball de memòria i les contradiccions a què s'enfronta la societat cambotjana de hui: la violència, la impunitat, la por. Esta por que alimenta els vells dimonis, sempre llestos per a ressorgir.
Al principi havia situat l'eix del meu treball en la preparació dels processos als khmers rojos. Però ràpidament vaig vore la necessitat descriure els engranatges de la seua maquinària mortal, una de les funcions de la qual era precisament buidar la memòria. Com més avançava en les meues investigacions, més evident em resultava: per a sotmetre tot un poble a una ideologia única, per a eliminar tota resistència, tot pensament individual, tota vel·leïtat de llibertat, cal passar per l'abolició de la memòria. El que explica en part el fenomen d'amnèsia que segueix al crim. I açò impedeix el dol.
He volgut que es poguera posar un nom sobre una cara, no volia ni víctimes anònimes ni botxins amb el rostre tapat. Als antics treballadors de l’S-21 els vaig avisar que la pel·lícula no era ni un tribunal ni una tribuna política. Que, en tant que cineasta, no puc ni jutjar, ni perdonar, ni llavar les faltes dels culpables. Que es tracta de la memòria, del destí humà. Que jo no era neutral i que no estava del seu costat. Alguns es van crispar en la seua arrogància, repetint que ells no eren culpables de res, que no van fer més que obeir ordes. Generalment, eixos es van negar a donar detalls i a parlar de les seues pròpies experiències. Pertanyen a la terrible classe dels criminals que es porten els seus secrets a la tomba. Altres, que comprenien que havien sigut triats i formats per l'Angkar per a convertir-se en una màquina de destrucció, tenien necessitat parlar. On deixaven la seua part humana quan alçaven la mà per a colpejar o matar un altre home? Què els passava pel cap?
Vaig passar molt de temps recorrent S-21, llegint els dossiers i mirant les fotos que es conservaven als arxius del camp. Com molts règims totalitaris, els khmers rojos posaven una atenció maníaca a acumular arxius. Eixos documents, elaborats amb el boig objectiu de provar la presumpta culpabilitat de les víctimes, es van tornar després en contra dels seus autors, ja que proven a ulls de la història la implacable lògica del crim genocida. Eixes absurdes confessions, eixes fotos aterridores, "parlen per si mateixes". I, no obstant, oculten altres secrets i si hom vol treballar sobre això a la manera d'un arqueòleg, es descobreix, darrere d'una frase o d'una mirada, en la posició d'un cos, la voluntat de resistència d’aquest (o d'aquella) que seria torturat i executat els dies o les setmanes següents. Eixes empremtes es neguen a morir. Les víctimes estan ací, ja no estan absents, plantegen qüestions. Molts esperaven poder viure, altres es negaven a cedir fins a la mort malgrat la tortura, la fam, la humiliació.
Els khmers rojos no sols van matar homes i dones, van voler matar el pensament individual transformant la llengua. En els dossiers del S-21, no s'escrivia "executar" sinó Kamtech, "destruir, reduir a pols". Aquest terror, imprés en els esperits, opera com una anestèsia, bloqueja la memòria, afavoreix l'oblit i la negació. Ha sigut necessari un llarg treball de reactivació de la memòria, amb la confrontació botxins/víctimes, botxins/botxins, botxins/arxius, en el lloc mateix del crim, per a fer que sorgisca una paraula vertadera. Vaig triar deliberadament esta posada en situació, i vaig imposar-me un rigor moral que exigeix conservar la distància necessària de cara als testimonis i no deixar-se desviar de l'objectiu que es persegueix.
En eixe moment, S-21 es va convertir en l'únic lloc de la pel·lícula. Només ens quedava treballar sobre el temps, i romandre el més prop possible del tema. El treball de memòria en imatges havia adquirit tot el seu sentit. Els antics treballadors del S-21, gràcies a aquest treball de grup, van reconéixer els seus actes. Molts no n'havien parlat abans. Tot açò havia quedat reprimit en el fons de les seues consciències, tractaven de mentir-se a si mateixos, de viure amb això. La confessió del crim comés els va posar davant de la qüestió de la responsabilitat. Tots van buscar alguna manera d'esquivar-la. Però van acceptar parlar, van arribar a l'estadi de la confessió, del reconeixement del crim.
He desitjat secretament que S-21. La máquina roja de matar es convertira en un instrument pedagògic. Quan es va projectar a Cambotja, la pel·lícula va provocar una viva reacció, perquè trencava un tabú enormement pesat: el silenci. El primer obstacle a superar era el del secret, el de l'oblit imposat, la paraula prohibida. Amb esta pel·lícula, els espectadors cambotjans per primera vegada han pogut sentir els botxins reconéixer els seus actes. Açò, per increïble que puga semblar, representa una etapa important en el treball d'alliberament de les consciències. La paraula ha pres forma col·lectivament. Les tragèdies individuals s'han confrontat a la lògica d'un sistema organitzat, els engranatges de la qual han començat a revelar-se. Els fills han preguntat als seus pares. Els pares s'han atrevit a alçar el cap. Les víctimes de sobte tenen menys por. Els botxins, enfrontats a les proves, han deixat de negar l'evidència.
Rithy Panh (Phnom Penh, 18 de gener de 2004) (CAHIERS DU CINEMA – ESPANYA / Març 2009)
LA FITXA
S-21: La machine de mort khmère rouge. Cambodja-França, 2003. 101 minuts
Direcció i Guió : Rithy Panh. Fotografia: Prum Mesar. Música: Marc Marder. Producció: Cati Couteau, Liane Willemont i Aline Sasson.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
PARANOID PARK / EUA, 2007
Gus Van Sant
Un adolescent amant del skateboard ha sigut protagonista d’un accident amb conseqüències tràgiques. El film recrea la seua confusió mental al llarg dels dies posteriors, amb una narració fragmentada que reflecteix el seu intent de reelaborar els fets...
No hay comentarios:
Publicar un comentario