Alrededor de la medianoche

18 OctubreEl record de sentir Dexter Gordon en directe, en uns anys en què els grans músics de jazz no xafaven Espanya, i quan Dexter estava en una forma creativa impressionant, roman encara com la meua més profunda experiència musical relacionada amb el jazz. Vaig anar dues nits seguides, fins que Dexter -que feia uns solos llarguíssims, densos, sense floritures barates- es cansava de tocar, i semblava que no anava a cansar-se mai. Després d'escoltar Dexter tocar balades -encara les recorde- com You've changed, Willow weep for me, Moonlight in Vermont o What's new, era inevitable que la meua passió pel jazz s'intensificara. Després estava la cordialitat de Dexter entre set i set, el seu sentit de l'humor, els seus quasi dos metres d'estatura, les seues introduccions -mescla d'anglés i d'un castellà aprés en una presó pròxima a Mèxic-, el seu vitalisme i les seues copes desbordants de conyac. Massa fascinant per a un jovenet com jo el 1964.
Després de l'anterior evocació nostàlgica i històrica, cal afirmar rotundament que Alrededor de la medianoche és el film que ha abordat amb més fidelitat el món del jazz. Anteriorment hi ha hagut insignes empastres. No és qüestió d'analitzar-los detalladament, però podrien ser, per exemple, París Blues, Alta sociedad, El cantor de jazz, La historia de Benny Goodman o Tu mano en la mía, exemples de falsejament musical, racisme disfressat i desconeixement del jazz. O tot alhora.
La diferència entre estes pel·lícules i la de Tavernier resideix en el fet que al realitzador francés li agrada el jazz des dels dotze anys. Per tant, estima esta música, la respecta, la coneix i lògicament està al corrent de l'entramat que l’envolta i del comportament personal i artístic dels seus grans creadors, i Dexter ho és -el film acaba per ser un homenatge quasi pòstum al saxofonista tenor-, encara que el personatge que interpreta siga una síntesi, a vegades modificada per la ficció i pels propis suggeriments de Gordon, de les vides de Lester Young i Bud Powell.
És històric que Bud Powell era alcohòlic, que pidolava un got de vi negre a París a principis dels 60 (hi ha un reportatge estremidor sobre el particular, signat per Jean Wagner, en el número 102 -gener de 1964- de la revista Jazz Magazin), que el va recollir en sa casa el jove dissenyador Francis Paudras (interpretat en el film per François Cluzet), que la seua companya s'anomenava Altevia “Buttercup” (com la dona de Dale Turner en el film: Bud Powell va compondre un tema titulat precisament Buttercup), que va ser hospitalitzat en aparéixer malalt al carrer i, finalment, que el seu últim contracte americà va ser en el club Birdland de Nova York.
De Lester Young, a banda del barret que porta Dale Turner, el model favorit de Lester, la dada real més autèntica -i d'un enorme lirisme en el film- és la relació amorosa entre Dale Turner i la cantant Lonette McKee, rèplica de què van mantindre històricament Lester Young i Billie Holiday. L'arribada a París de la doble de Billie Holiday, el seu esmorzar amb Dale, i l'actuació conjunta al club interpretant How ‘long' this been going on?, constitueixen tres dels moments més emocionants del film. Singularment cal destacar la perspicàcia narrativa de Tavernier i la seua sensibilitat en filmar l'escena del club en primers i primeríssims plans: el rostre de la cantant, la intenció que confereix a la lletra, els contracants de Dexter amb el tenor i el joc de mirades, formen una de les millors declaracions d'amor de la història del cinema.
El film no està destinat en exclusiva als aficionats al jazz, sinó que transcendeix la temàtica especialitzada, ja que no sols parla de jazz. Parla, i amb sentit artístic, que és el que importa al final, de moltes altres coses. D'ací la seua universalitat artística. En Alrededor de la medianoche, Bertrand Tavernier apunta i desenvolupa, en alguns casos més que en altres, estos temes que esmente breument: el racisme («algun dia hi haurà un carrer dedicat a Charlie Parker o una plaça a Lester Young», diu Dale Turner), l'aprenentatge (la filla de Francis, al final de la pel·lícula, taral·leja un tema de jazz), l'amistat (la vinculació entre Dale i Francis, o entre tots els músics de jazz que comparteixen les habitacions d'hotels de tercera), el problema de la creació artística en el jazz (Dale Turner ho esbossa en diversos moments del film), el mercantilisme a què es veuen sotmesos grans creadors com Dale Turner la música del qual els mereix molt poc respecte als propietaris dels clubs (simptomàtica l'arribada de Turner a Nova York i la seua conversació financera amb el propietari del Birdland), o la soledat (Dexter d'hotel en hotel, desarrelat sempre).
L'estructura del film ve condicionada per la pròpia música i per la cadència musical (la seua forma de caminar i de parlar) de Dexter Gordon. En aquest sentit és un film musical per partida triple: per la pròpia banda sonora, per la musicalitat de la seua composició estructural (hi ha una inteligentísima utilització dels números musicals com a recurs de transició entre escena i escena o per a desplaçar espacialment l'acció: la xiqueta, sola en casa, mentres son pare està escoltant a Dale Turner seria un exemple) i, finalment, pel compàs que imposa Dexter Gordon a tot el film, toque, parle o no parle, camine, moga les mans o incline el cap.
Acabe, encara que en la pel·lícula hi ha material per a allargar aquest comentari: els decorats d'Alexandre Trauner, que ha reproduït fidelment el club Blue Note de Paris, fins i tot la 27 rue d'Artois on va estar situat, o el Birdland de Nova York. O eixes anònimes habitacions d'hotels, on passen la major part de la seua vida els jazzmen, encara que la situació dels més cotitzats músics de jazz haja canviat molt en l'actualitat. Però el film és un homenatge, com ha dit el propi Tavernier, a un estil -el Be Bop- i als últims, o els penúltims, jazzmen maleïts. Dexter Gordon és un d'ells, perquè qui coneixia a Dexter Gordon fa cinc o sis anys?
Antonio Vergara (CARTELERA TURIA / Maig 1987)

ENTREVISTA AMB BERTRAND TAVERNIER
—En quin moment es va decidir Dexter Gordon a interpretar el personatge de Dale Turner?
—Quan vam acabar la primera part de l'esborrany del guió. Francis Paudras em va mostrar pel·lícules de diferents músics de jazz, i vaig veure i escoltar molts saxos tenors. Vaig vore una pel·lícula de Dexter que em va impressionar moltíssim, sobretot per la seua manera de moure les mans. M'havien contat que la seua forma de caminar era divertida. Camina a ritme de tres compassos, com el Be Bop, molt musicalment. Després de veure a Dexter Gordon en eixa pel·lícula, me va ser impossible imaginar un altre actor fent eixe paper.
—On va localitzar Dexter Gordon?
—Va ser molt difícil. Francis Paudras em va dir: «Oblida-te’n. Va desaparéixer fa dos anys i ningú sap on està. Crec que ha mort». Cinc setmanes més tard em va cridar Henri Renaud, director del departament de jazz de la CBS i em va dir que Dexter havia tornat feia una setmana. Ràpidament vaig viatjar fins a Nova York. Vaig haver d'esperar, perquè estava dormint, i quan va aparéixer vaig quedar veritablement impressionat per la seua forma de caminar. Em va fer la impressió que s'anava a caure i a morir allí mateix. Quan vaig començar a parlar-li del projecte, la meua primera sorpresa va ser que tardava dos o tres minuts a contestar-me. Al principi vaig pensar que no m'escoltava, o que no m'entenia pel meu accent francés. Però de sobte em donava una resposta molt aguda i enginyosa.
—Li agrada el cine a Dexter Gordon?
—Li entusiasma. Els seus actors favorits són George Sanders, James Mason i Richard Burton, perquè «sonen com saxos tenors». Em va dir: «Burton va fer moltes pel·lícules polloses, però cada vegada que parla sent el so del saxo».
—Què tal es va adaptar al pla de treball en un plató francés?
—Li va semblar esgotador. Té 62 anys i és un enigma per als metges. No té pràcticament fetge, pateix de diabetis i el percentatge d'alcohol en la seua sang és impressionant. La quantitat mitjana en sang és 33. Amb 250 eres ja un malalt clínic. I Dexter en té 1.200 abans d'haver begut! No obstant, mai no va tindre problemes per a recordar el seu paper. Era conscient de tot, incloent la il·luminació i els emplaçaments de la càmera. En resum, va ser prou més lúcid que molts actors que conec. Sabia sempre on estar, fins i tot com comportar-se en cada presa. El vaig dirigir amb metàfores musicals. Per exemple: «Vull menys tempo», i ell reaccionava amb precisió. La dificultat principal va consistir sempre que arribara a l'estudi. Cada moviment li costa mitja hora, tant si beu un got d'aigua com si encén un cigarret. Teníem un pressupost limitat i el rodatge era més lent del que és habitual en mi. Però ell deia que ho féiem massa ràpid i que no li donàvem temps. Va exigir una sesta diària de dues hores. A vegades s'identificava tant amb el personatge de Dale Turner que s'emborratxava de veritat.
—Els hotels de París i Nova York per on deambula Dale Turner tenen un aspecte sòrdid i donen una gran impressió de soledat.
—És exactament el que jo pretenia. Alexandre Trauner, el decorador, em deia que el treball més difícil de la seua professió és dissenyar les habitacions dels hotels, perquè són llocs anònims. En aquest film ha aconseguit admirablement suggerir eixe sentiment de soledat dels personatges. Els jazzmen passen, de fet, la major part de la seua vida en habitacions d'hotels, i jo volia reflectir amb el màxim de fidelitat eixa sensació d'enclaustrament. Quan Dale Turner ix de la seua habitació és com un segon naixement. Per açò l'aigua té tant de protagonisme en les tres grans seqüències d'exteriors: la ribera del Sena, East River i la platja de Normandia.
Michel Henry (POSITIF)

LA FITXA
'Round Midnight. França-EUA. 1984. 133 minuts
Director: Bertrand Tavernier Guió: David Rayfiel i B. Tavernier. Fotografia: Bruno de Keyzer. Música: Herbie Hancock. Productor: Irwin Winkler.
Intèrprets: Dexter Gordon (Dale Turner), François Cluzet (Francis Borler), Gabrielle Haker (Berangere), Sandra Reaves-Phillips (Buttercup), Lonette McKee (Darcey Leigh), Christine Pascal (Sylvie), Herbie Hancock (Eddie Wayne), Bobby Hutcherson (Ace), Pierre Trabaud (el pare de Francis), Frédérique Meininger (la mare de Francis).


PRÒXIMA PEL·LÍCULA
S-21: LA MÁQUINA ROJA DE MATAR / Cambodja-França, 2003
Rithy Panh

Documental que aborda el que va succeir al centre de detenció, de tortures i d’extermini S-21, que se situava al centre de Phnom Penh, capital de Cambodja, de 1975 a 1979. El film reuneix, 27 anys després, dues d'aquestes víctimes i alguns dels seus torturadors, per a tractar d'entendre per què i com van succeir aquelles greus violacions de drets humans sobre gent innocent en nom del Khmer Roig.