Oh Boy

4 Gener

            

ENTREVISTA AMB JAN OLE GERSTER Jan Ole Gerster (Hagen, 1978) va passar de ser, com ell mateix diu, “el director sense pel·lícula més famós de l'escena de clubs de Berlín” a guanyador del premi de l'acadèmia alemanya al millor director amb el seu gran èxit Oh Boy. En blanc i negre, transmet eixa indolent sensualitat de la vella Nouvelle Vague per a construir la història totalment contemporània d'un xaval de vint-i-tants mantingut pels seus pares que passeja per la vida nocturna sense saber què fer amb la seua vida. Una nit de trobades (una antiga companya de col·legi a la qual va humiliar, un amic actor fracassat o el camell) despertarà en el protagonista, interpretat per Tom Schilling, les ganes de tornar a connectar amb un món amb el qual sent que ha perdut el contacte. Les ombres del passat nazi també s'immiscueixen de forma irònica i tràgica en una pel·lícula xicoteta i sincera que capta amb subtil precisió el zeitgeist d'una joventut sense rumb. L'entrevistem a Berlín al Cordobar, el bar de tapes d'inspiració espanyola del qual ell mateix és propietari.

Pregunta.- La pel·lícula també podria anomenar-se 'El món contra Niko'. La seua peripècia nocturna és una frustració contínua.

Resposta.- Que la vida estava en contra de mi és el que vaig experimentar durant molt temps. És una pel·lícula molt autobiogràfica i especialment Berlín pot ser un lloc molt dur. Fins a un cert punt és una ciutat que et dóna la llibertat de fer el que vulgues: és barat, és molt relaxat... Tota Alemanya fa acudits sobre Berlín perquè se suposa que ací mai s'aconsegueix que res es resolga, sempre estem arruïnats, ningú treballa, la vida no comença fins a les onze del matí. Vinc d'una ciutat xicoteta a l'oest de Colònia i en un cert punt em vaig adonar que portava cinc anys ací i no havia fet res. No me'n penedisc però va arribar un punt en el qual aqueix estil de vida no em produïa satisfacció. Tenia la reputació de ser el director de cinema sense pel·lícula més famós de l'escena de clubs de Berlín. Em vaig divertir molt torturant el personatge i va ser la primera vegada que m'ho vaig passar bé escrivint precisament pel fet d'anar fent-li la vida impossible.

P.- A Espanya Luces de Bohemia planteja una estructura similar: un viatge nocturn que es converteix en una odissea interior.

R.- Hi ha hagut pel·lícules abans que semblen semblants al que he fet, encara que no tantes. Ara ho veig diferent però llavors em sentia constantment trencant les regles del que m'havien ensenyat a l'escola de cinema. Després veus que hi ha hagut llibres que m'han influït, com El vigilant al camp de sègol. Però ningú ha fet una pel·lícula sobre eixe llibre perquè no pots fer el mateix en literatura que en cinema. La meua pel·lícula tracta sobre algú que intenta tenir una connexió però en comptes de connectar cada vegada se sent més aïllat del que passa al seu voltant. Eixa nit és una odissea, és un viatge.

P.- El propi títol Oh Boy sembla contenir un element d'ironia per les penes d'eixe jove desconcertat però que viu molt bé dels seus pares.

R.- És important el fet que siga d'una família rica perquè el seu problema no té a veure amb la falta d'oportunitats, llavors seria una història completament diferent. Va créixer en un ambient privilegiat i així i tot no sap on anar o què fer amb la seua vida. Entenem que el seu pare faça sarcasmes sobre que li ha estat pagant perquè es dedique a pensar. Però pel que sembla és alguna cosa molt freqüent perquè gent de tot el món s'hi sent identificada. Sens dubte hi ha alguna cosa universal en aquest sentir-se desconnectat i que no eres capaç d'aprofitar les oportunitats. A Berlín hi ha molts xics que cobren tots els mesos dels seus pares i no saben què fer. Potser el problema és que no saben què fer amb la llibertat que els ha sigut donada. Abandones la teua casa, te'n vas lluny i al cap de deu anys et preguntes si has fet el correcte. Hauria de demanar una altra beca? Açò ho vaig viure jo i ho vaig veure en el meu grup d'amics.

P.- Volia fer una pel·lícula generacional?

R.- Sí i no. Seria equivocat dir que no m'importava però és absurd asseure's a fer una pel·lícula generacional. Molta gent ho ha intentat abans i sempre hi ha alguna cosa poc autèntica. Em resultava molt millor centrar-me a fer una pel·lícula concreta sobre aquest xic. Les pel·lícules que m'han inspirat expliquen històries molt específiques i alhora tenen eixe valor universal com Los 400 golpes, El graduado o El cuchillo en el agua. Però també sóc conscient que existeix eixe component generacional i no m'importa, però no té sentit si no tractes de fer-ho personal. Vaig veure les primeres pel·lícules dels directors que m'agraden (Truffaut, Scorsese, Louis Malle) i tots ells tenen aquest element personal. Mira la primera pel·lícula de Scorsese, tracta sobre la paradoxa de créixer en un barri italià en un ambient conservador amb tot eixe crim al voltant i en realitat totes les seues pel·lícules han tractat d'açò.

P.- L'ombra del passat nazi apareix de forma molt clara, primer de forma irònica i després de forma més tràgica. Eixe passat està molt present a Alemanya?

R.- Per descomptat, absolutament. D'alguna manera, sempre estàs envoltat per açò. És part de la teua vida diària. La gent fa bromes políticament incorrectes però com a manera d'enfrontar-se a açò. Qui ha eixit sis vegades en la portada de Der Spiegel en els últims sis mesos? Hitler. Mai havia vist una pel·lícula que mostre com el passat està encara present en la vida de tots els dies. No havia de ser el principal assumpte de la pel·lícula, però sí eixir d'una manera molt lleugera. En el cinema alemany segueix sent el principal tema i no em solen agradar eixes pel·lícules perquè solen ser històries molt comercials com la que està rodant l'actor en la pel·lícula, alguna cosa molt trillada. Existeix aqueixa cultura quasi kitsch del nazi però també moments reals com eixe senyor del bar que recorda la nit dels cristalls trencats. Jo vaig conèixer algú així. Llavors t'adones que estàs parlant amb algú que realment estava allí encara que puga semblar molt llunyà. I actualment ho notes en tot. Per exemple, durant l'últim mundial, va haver-hi un debat molt llarg sobre si estàvem preparats per a traure les banderes i una exhibició nacionalista. És constant. Ho notes en tot, per exemple tot ha de ser sempre super políticament correcte.

P.- Sempre m'he preguntat com es deu sentir el fet de ser alemany i ser els dolents de totes les pel·lícules.

R.- Som els dolents per bons motius! Creixes amb açò. No és que en un moment donat t'adones que tens esta reputació. El rebuig al nazi és part de l'educació al col·legi. Els alemanys som molt conscients de la història. Tot va començar a canviar en els 60 quan els fills dels qui ho van viure van començar a fer preguntes. Alemanya sempre està tractant de resoldre eixe problema i donant solucions noves. Per a mi és una barreja. Quan era molt jove pensava que no tenia res a veure amb mi però quan viatges t'adones que ser alemany té una connotació molt clara en moltes parts del món. Llavors et converteixes en eixe pallasso ridícul que tracta de demostrar que els alemanys som bona gent actuant de forma exageradament simpàtica. Crec que la generació actual té un desig d'emancipar-se de tot el que representa eixe passat però alhora, de quina manera pots fer-ho? No pots fer veure que no va passar perquè quan t'enfrontes a la qüestió que eres alemany no pots sentir cap responsabilitat o culpa. Açò és el que fa que les pel·lícules sobre eixa època tan difícils, moltes vegades hi veus autocompasió.

P.- Hi ha una intenció molt clara en la seua pel·lícula de fer cinema d'autor pur i dur.

R.- A Alemanya succeeix amb freqüència que sorgeixen directors molt professionals que fan pel·lícules molt ben fetes de gènere i tens la impressió que poden fer qualsevol tipus de producció i trobes a faltar una signatura més personal. Jo no sóc eixe tipus que diu posa ací una pantalla verda o utilitza la grua. Em fa feredat el rodatge i la tècnica. M'agrada que siga molt íntim i espontani. Potser canviarà en el futur però ara mateix no em veig fent cinema purament comercial. Fa poc vaig estar amb Pedro Almodóvar en els premis de cinema europeu i realment vaig sentir una gran admiració perquè sempre ha fet el que ha volgut i no se n'ha anat a Hollywood. Em sent molt més prop d'açò que de fer la pel·lícula més gran possible.

P.- En la seqüència de la performance fa l'efecte que també vol ironitzar sobre eixa famosa escena cultural i hipster de Berlín.

R.- No faig un comentari sobre l'escena cultural de Berlín o el hipster. Així és com jo experimente la ciutat. Alguna gent es queda espantada amb esta brusquedat dels berlinesos i quan vaig arribar tenia la impressió de que tota la gent cretina havia decidit viure junta ací per a ser desagradable amb els altres. Després em vaig adonar que simplement és la mentalitat de la gent que viu ací. Retrate llocs vells i personatges de la meua vida. Per a mi és impossible esta història a Munic o Hamburg, havia de ser a Berlín.

P.- Li va resultar molt difícil finançar una pel·lícula tan personal com aquesta?

R.- Vaig ser un estudiant molt dolent de cinema perquè mai anava a classe, van tractar d'expulsar-me diverses vegades i no vaig fer cap curt. Quan tocava parlar amb la gent dels diners va ser difícil convèncer-los tenint en compte que mai no havia fet res. Però quan van llegir el guió els agradava i va costar un temps però ho vam aconseguir. Al principi el productor volia un milió d'euros i per descomptat era impossible. Jo volia fer la pel·lícula amb qualsevol pressupost. Al final la vam fer per 300 mil i jo ho preferia perquè més diners m'espantava. Vaig demanar favors a tota la ciutat.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 05/03/2014)

EL ARTE DE PERDER EL TIEMPO

Nadie ya la reivindica, pero Adolfo Aristaráin hizo una película titulada Martin (Hache) (1997) que logró atrapar ese estado catatónico y escéptico de la juventud sin rumbo. O lo que es peor, sin horizonte alguno. Entre el Martín que interpretó allí Juan Diego Botto con el punto justo de arrogancia y cinismo, pues el mundo parecía no tener nada que ofecerle, y el joven de pelo grasiento Niko Fischer al que da vida Tom Schilling en Oh Boy median quince años, una crisis económica devastadora y la certeza de una Europa en decadencia; pero la actitud es la misma: derrota, confusión, perplejidad. No es una cuestión generacional (de 'ninis' o de juventudes extraviadas), más bien es una cuestión del alma.

Jan Ole Gerster, el último de los debutantes que ha agitado el cine alemán (Mejor Película de los Lola Awards), atrapa en blanco y negro esa nostalgia del presente que ha surcado tantas películas del pasado, desde Truffaut a Woody Allen y hasta Jarmusch, pero cuyo romanticismo sigue siendo tan eficaz como entonces. Ahí está también Frances Ha de Noah Baumbach que pronto llegará a nuestras salas, y en la que tantas resonancias accidentales encontramos con Oh Boy. Si el americano retrata a Greta Gerwig en un Manhattan que nos conmueve por su belleza esencialmente triste, el alemán persigue al indolente Niko paseándose sin un céntimo por un Berlín en el que hasta los clubes de golf se retratan con melancolía.

Es el periplo de veinticuatro horas de un estudiante que dejó de estudiar hace dos años. Un periplo en busca de un café que nunca logra tomarse, acompañado a veces de un actor demasiado íntegro como para aceptar papeles en películas estúpidas, como aquella cuyo set de rodaje visitan porque otro amigo se viste de soldado. Ole Gerster se divierte rodando el rodaje de una escena romántica entre un nazi y una judía. Intuimos una parodia a esas películas de la industria alemana que, convertidas en subgénero, buscan en el pasado más vergonzoso el consuelo menos doloroso. Oh Boy, que rinde sus tributos al Nuevo Cine Alemán de antaño, encuentra la dignidad en el retrato de un viejo borracho cuyo pasado nos golpea sin remisión.

Por algún motivo, en el vagabundear de Niko por calles y casas y cafeterías y teatros alternativos berlineses, acompañado por el jazz (también esencialmente triste) de Major Minors y Cherilyn MacNeil; por algún motivo, decíamos, Niko se siente cercano a la tercera edad. Quizá pueda encontrar en el brillo de la abuela de un camello que le cede su sillón de masajes esa imposible conexión que busca con sus semejantes. La ciudad se ha llenado de protofascistas sin un gramo de compasión -o al menos Niko se cruza con todos ellos-, y el destino quiere que el patito gordo y feo al que humillaba hace 15 años en el colegio regrese sorpresivamente a su vida en el apetecible cuerpo de una actriz emocionalmente rota. Demasiados sobresaltos que Niko lidia con admirable indolencia.

Con el cigarro colgando de la boca y la mirada perpleja, Niko se entrega a la inercia, como una pluma al viento. La tragicomedia habita en el corazón de su singladura urbana, elogiando el arte de perder el tiempo, como pedía Gómez de la Serna, cual etnógrafo que se diluye en la ciudad, cargando sobre sus espaldas toda la poética del flaneur que tantas grandes películas ha vertebrado. A veces Gerster se espeja en el Wenders que filmó a una pequeña Alicia en las ciudades, a veces busca al Scorsese que recorrió la noche neoyorquina de After Hours, también en el Godard de Al final de la escapada y en el Jarmusch de sus primeras comedias metafísicas. Y aún con todo, Oh Boy esculpe su propio carisma, y encuentra una necesaria fuga lejos del cine para acabar topándose con la vida. 

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 7/03/2014)

LA FITXA

Alemanya, 2012. 85 minuts 

Direcció i Guió: Jan Ole Gerster.  Fotografia: Philipp Kirsamer. Música: Cherilyn MacNeil i The Major Minors. Producció: Jörg Himstedt, Birgit Kämper, Martin Lehwald, Michal Pokorny i Alexander Wadouh.   

Intèrprets: Tom Schilling (Niko), Friederieke Kempter (Julika), Marc Hosemann (Matze), Katharina Schüttler (Elli), Justus von Dohnányi (Karl Speckenbach), Andreas Schröders (psicóleg).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LA JAULA DE ORO / Mèxic,  2013 / 110 minuts

Diego Quemada-Díez

Tres joves dels barris baixos de Guatemala inicien el viatge cap als Estats Units a la recerca d'una vida millor. Pel camí a través de Mèxic coneixen Chauk, un indígena de la serra de Chiapas que no parla castellà. Viatjant junts en trens de càrrega, caminant per les vies del tren, prompte hauran d'enfrontar-se a la dura realitat.