La jaula de Oro

15 Gener

ENTREVISTA AMB DIEGO QUEMADA-DÍEZ

Diego Quemada (Burgos, 1969) és un espanyol universal. Va créixer a Barcelona i després d'una temporada a Madrid, on vaig estar en l'equip de rodatge de Tierra y libertad (1995), de Ken Loach, cineasta que ha sigut una gran inspiració per al seu debut, va emigrar als Estats Units on ha treballat com a operador de càmera en pel·lícules com 21 gramos i El jardinero fiel. Actualment viu a Mèxic. La seua primera pel·lícula com a director, La jaula de oro, va ser presentada al Festival de Cannes en la secció Un Certain Régard, on els seus tres joves protagonistes es van portar el premi a la millor interpretació.

Pregunta.- La pel·lícula ha tingut un procés de rodatge molt peculiar.

Resposta.- Quan vaig emigrar als Estats Units vaig conèixer la problemàtica dels emigrants en carn pròpia. Vivia en un barri amb molts indocumentats i vaig començar a anar molt a Mèxic, escoltaves moltes històries que mereixien ser explicades. Quan em vaig plantejar la pel·lícula volia seguir un procés que vaig aprendre treballant amb Ken Loach, rodar com si fores observador d'alguna cosa, amb continuïtat, treballant amb actors no professionals i sense que coneguen com es va a desenvolupar la història. Treballes en el context i ells viuen l'experiència, és un procés molt viu. Els deia als xics que digueren les coses com si parlaren amb un amic seu.

P.- La pel·lícula comença amb un to lleuger jovial i quasi lleuger, captant aqueix esperit d'aventura i innocència dels joves que emprenen el viatge.

R.- Em va inspirar el western i la idea de fer una pel·lícula de gènere. En eixe viatge, el protagonista coneix aquest indi, que passa de ser algú a qui jutja i odia a una persona que canvia la seua vida i li mostra una altra forma de veure les coses i li qüestiona el seu propi somni. Eixe somni s'havia d'enfonsar d'alguna manera. El somni americà ja no existeix però el somni d'una vida millor és universal i açò no canviarà, on i com cadascun ho ha d'anar descobrint. Però Estats Units segueix simbolitzant tot açò perquè a través del cinema i la música ens ha marcat.

P.- És probable de totes maneres es visca millor als Estats Units que a Guatemala.

R.- Sí, però a quin preu? Pots guanyar diners però estàs solament en una cultura anglosaxona amb por al fet que et deporten demà, amb Obama les deportacions han arribat a rècords històrics. Vas a comprar una botella d'aigua, et demanen els documents, no els tens, i al matí següent estàs a Tijuana i vas deixar a la família a Estats Units. Hi ha mares a les quals separen dels seus bebès perquè les deporten a elles i els xiquets es queden als Estats Units perquè ja han nascut allí. La política d'immigració és brutal.

P.- El més terrible són eixos franctiradors de la frontera que es dediquen a la caça dels que volen travessar la frontera. Qui són?

R.- Hi ha uns patriotes que s'organitzen lliurement per a defensar les seues fronteres, els anomenen minute man. Van al desert fortament armats, molts amb espiells telescòpics, se sap que han matat molts immigrants. Quants? No se'n sap. No és legal, però passa. I els patrullers ha matat bastants immigrants, els diuen que paren i no paren, llavors disparen. Ens vam inspirar en un xiquet a qui li va caure la pilota a l'altre costat de la tanca, va anar a cercar-la i li van disparar. Hi ha hagut molts casos, la pel·lícula representa aquest menyspreu que Estats Units té al sud-americà i centre-americà. En eixe territori hi havia entre 60 i 100 milions d'indis, avui no hi arriben a dos-cents mil.

P.- Eixe menyspreu del que parla contrasta amb la informació que molts rebem a Espanya on es parla molt de la puixança dels llatins.

R.- D'una banda sí és cert que cada vegada hi ha més població hispana, però a Califòrnia segueix havent-hi un racisme tremend. Fer una pel·lícula com aquesta també és per a mostrar a un home de Kansas que hi ha alguna cosa més en eixe ésser humà a part d'un indocumentat, és heroic jugar-se el tipus per a tenir una vida millor. Estats Units té un conflicte històric amb Mèxic, des que va perdre la meitat del seu territori en 1848 en la guerra. San Francisco era Mèxic! Des d'eixe moment el mexicà es converteix en ciutadà de segona classe i ja durant la crisi del 29 van deportar-ne molts perquè deien que els llevaven treball. Hi ha una lluita pel territori i els recursos com en qualsevol colonització.

P.- Tornem a la pel·lícula, també molt atenta a les seues respectives pulsions sexuals.

R.- La xica és com el pont entre estos dos xics que representen dues maneres de veure el món, la del guatemalenc i la de l'indi, més mística. L'amistat entre eixos dos xics ens serveix per a parlar de l'agermanament de dues formes de veure el món, de qüestionar estes creacions artificials que ens separen. Les fronteres i nacionalitats són invents relativament moderns i hi ha alguna cosa que ens uneix més enllà de tot açò. En eixa tensió sexual també els humanitzem. Hi ha una part molt poètica però també hi ha una lluita molt clara perquè els dos volen tenir sexe amb ella.

P.- Hi ha alguna cosa molt de Psicosis en eixa desaparició de la protagonista a meitat de metratge.

R.- En el guió el protagonista era Juan però després en el muntatge ens vam adonar que ella era la protagonista de la primera part. També vam decidim començar amb eixa escena en la qual li tallen el cabell i tot quedava més fort. Em va agradar la idea que la protagonista és una i de sobte desapareix i és l'altre. L'espectador es queda imaginant com segueix una part de la pel·lícula i açò la fa més realista. Tot açò ens ho anàvem trobant en el procés. L'esperança era que el puzle encaixara d'alguna manera.

P.- L'última seqüència, eixa fàbrica de carn sinistra que acaba simbolitzant la realitat del somni americà és brutal. La pel·lícula comença com Mark Twain, segueix com Peckinpah i acaba com Bresson.

R.- Quan vaig trobar eixa fàbrica de carn, amb eixes màquines, eixa llum, vaig veure que era el símbol més clar d'eixe enfonsament del somni americà i d'eixe xiquet en un món alienat. Ho vaig filmar tot i ens van deixar, va ser un miracle. El tren al principi és un símbol del progrés industrial i l'empacadora del contrari, de la seua decadència. És una metàfora de la necessitat escruixidora de mà d'obra barata del capitalisme, tota eixa carn és com a carn d'immigrant mort, d'eixos cadàvers que engoleix el sistema. Tot va cada vegada més ràpid i aquest model deshumanitzat i materialista en el qual vivim que consisteix a explotar la gent s'enfonsarà.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 06/12/2013)

UNA ÈPICA DE LA SUPERVIVÈNCIA

Que l'espanyol, resident a Mèxic, Diego Quemada-Díez (Burgos, 1969) haja treballat com a auxiliar de càmera en diverses pel·lícules de Ken Loach  -Tierra y libertad (1995), La canción de Carla (1996) y Pan y rosas (2000)- potser ja hauria de predisposar-nos davant el seu debut com a director en el llargmetratge. En veritat, qui vulga veure-ho, podrà detectar en esta angoixant i honesta crònica d'immigració la manera en què les tècniques “realistes” de Loach s'han contagiat com un llegat d'estil: llargues seqüències narratives, escenes semi-improvisades, escenaris naturals... Però hi ha en La jaula de oro molts més elements que transcendeixen eixa escriptura cinematogràfica, i que converteixen la pel·lícula del burgalés en un dels debuts més sorprenents i estimables de l'any.

Hi ha alguna cosa especialment commovedora en com el coratge dels joves Juan , Sara , Samuel  i Chauk, protagonistes adolescents i actors no professionals, s'obri pas cap al nord, de Guatemala als Estats Units travessant Mèxic. L'etern viatge de la població llatinoamericana cap a la suposada prosperitat, o com ho defineix la balada mexicana que dóna títol al film (i dóna motiu a una de les seues seqüències més memorables), cap a la “gàbia d'or”. Un viatge desesperat entès com un somni de supervivència, el final del qual l'escriu l'atzar, la desventura, la por, el negoci de la droga o les lleis d'immigració. Quemada-Díez inscriu en la pols i els raïls del camí el periple d'aquests joves desclassats, i s'allunya de sentimentalismes sense renunciar per açò a lliurar-nos un emocionant relat d'amistats i esperances fràgils, que tantes altres pel·lícules ens han contat amb formes prefabricades.

Nus enfront de les circumstàncies i les proves del dia a dia, tot el que queda per als joves immigrants és la determinació de seguir avançant, bé siga a peu, amb barca o a lloms de la Bèstia, eixe tren que recorre el país asteca de punta a punta, transport obligat per a aconseguir el paradís. Sara decideix amb tota prudència tallar-se el cabell, ocultar sota opressió els seus pits i fer-se anomenar Osvaldo, i convertida en el centre d'atracció sexual entre el seu company Juan i l'indígena Chauk, que no parla espanyol, actua com a pivot de les sinergies emocionals del grup.

Potser el més sorprenent del viatge és que no s'esclavitza a una línia dramàtica previsible, a un sistema d'expectatives o de nobles sentiments. L'aventura es defineix per les relacions que els adolescents es veuen obligats a establir entre ells, a la recerca d'eixe tènue equilibri entre la solidaritat i la supervivència. Els seus joves rostres són la màscara de la innocència arruïnada. Qualsevol esperança pot frustrar-se, qualsevol personatge pot desaparèixer en el pròxim fotograma.

La jaula de oro s'alinea moralment amb la captura d'una veritat fílmica que amplifique la duríssima veritat social que es proposa retratar. La seua riquesa es mesura en la seua acció, en la seua intriga, en la seua honestedat. Es mesura també en la sequedat i l'aparent fugida de formalismes, en la seua consciència antièpica davant d'un relat extraordinàriament èpic, que bascula entre el moviment col·lectiu (apareixen més de 650 immigrants en la pel·lícula) i el retrat individual. Hi ha compassió en la mirada de Quemada-Díez, però sobretot el desig de ser fidel als estralls del moviment perpetu en un món els homes del qual són pura mercaderia.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 06/12/2013)

LA FITXA

Mèxic-Espanya, 2013. 110 minuts

Direcció: Diego Quemada-Díez. Guió: Diego Quemada-Díez, Gibrán Portela i Lucía Carreras. Fotografia: María Secco.  Música: Jacobo Lieberman i Leonardo Heiblum. Producció: Inna Payán, Luis Salinas i Edher Campos. 

Intèrprets: Brandon López (Juan), Rodolfo Domínguez (Chauk), Karen Martínez (Sara), Carlos Chajón (Samuel). 

LA PRÒXIMA SETMANA NO HI HA SESSIÓ DEL CINE CLUB

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (25 DE GENER)

Un toque de violencia / Xina, 2013 / 130 min.

Jia Zhang Ke

Un miner indignat es rebel·la contra la corrupció imperant en el seu poble. Un emigrant que torna a casa per a Any Nou descobreix les infinites possibilitats d'un arma de foc. Una bella recepcionista d'una sauna arriba al límit quan un client ric l'agredeix. Un jove obrer va de treball en treball intentant millorar la seua vida. Quatre persones, quatre províncies. Un retrat de la Xina actual, un gegant econòmic erosionat lentament per la violència.