Stopped on Track

23 Març

ANDREAS DRESEN: “LA SOCIETAT MODERNA OCULTA LA MORT”

En la procel·losa història del cine alemany, Andreas Dresen (Turíngia, 1963) és un supervivent. La caiguda del mur va acabar amb les carreres de la majoria dels directors del bloc socialista, que simplement van desaparéixer del mapa. Magnífics cineastes com Frank Beyer i Heiner Carow, que van passar de treballar en completa seguretat a fer-ho en la total independència, van perdre el seu estatus de respectables artistes per a convertir-se en uns desconeguts. El cas de Dresen és extraordinari perquè és un dels escassos directors nascut i format en la RDA -va estudiar en la seua Escola de Cine i va treballar per als estudis DEFA, la fàbrica d’imatges de l’Alemanya Oriental- que va aconseguir ajustar els fonaments del seu cine a les lleis del mercat.
Ho ha demostrat en pel·lícules com Verano en el balcón (2005) i En el séptimo cielo (2008), amb les quals s’ha obert pas en el món post-mur i  s'ha guanyat una reputació en el cinema europeu contemporani. A cavall entre la indústria i la radical autoria, Stopped on Track porta el seu cine a una nova esfera. Podríem dir que és una pel·lícula sobre la mort realitzada per un supervivent. La història no dóna treva: la descripció clínica, quasi-documental, com un tumor cerebral va degradant el cos i la ment, encara joves, de Frank, i la manera en què la seua família, dona i dos fills, s’enfronta a un trauma tan brutal. “Hi ha gent que pot pensar que la pel·lícula és massa incòmoda, però també és esperançadora. D’una banda, és una història sobre la mort, encara que també ho és sobre la solidaritat i la compassió”. Com en les recents Declaración de guerra (Valérie Donzelli) i Amor (Michael Haneke) -amb les quals Stopped on Track formaria una devastadora trilogia sobre les edats de la mort: infància, maduresa i vellesa-, la malaltia i l’amor són indissociables.

-Ha viscut alguna experiència semblant per a sentir el desig de filmar aquest drama?

-Mon pare va morir de càncer fa deu anys, però el seu procés va ser diferent del de Frank en la pel·lícula. Tenia la sensació que no s’havia fet res sobre aquest tema d’una manera autèntica, que parlara en termes realistes del procés pel qual han de passar el pacient i els seus familiars i amics. El càncer afecta tothom. Destrueix la ment i el cos del pacient, però també s’estén al seu entorn més immediat. És una prova colossal per a tots els implicats. Hi ha moltes pel·lícules que han tractat el tema amb elements melodramàtics, de fer un últim viatge i coses així, però amb molt poc de realisme.

-Quins desafiaments li ha plantejat com a cineasta?

-Era molt fàcil caure en el sentimentalisme, perquè pràcticament cada escena del film és un comiat. D’altra banda, no volia que tota la pel·lícula tinguera els peus en el sòl. Per això introduïsc escenes, suposadament gravades amb l’iPhone, que en veritat tenen lloc en la ment de Frank, i que aporten una qualitat fantàstica a la pel·lícula. Vam parlar amb psicòlegs que tracten pacients amb càncer, i ens van dir que per a ells és molt útil posar-li un rostre a la malaltia. En eixes imatges que Frank va gravant a manera de diari, a mesura que es va esvaint, introduïsc la presència d’un home misteriós, que representa la visualització del seu tumor, de la seua malaltia.

-És una pel·lícula concebuda al voltant del desgast, i per això supose que el rodatge haurà sigut difícil, sobretot per als actors. És així?

-El procés ha sigut dur, però també molt especial i molt infreqüent en aquest tipus de drames. No hi havia un guió escrit, ni diàlegs en el sentit clàssic. Quan els dos actors principals van entrar en el projecte, ni tan sols sabíem qui dels dos moriria. Vam donar forma a la pel·lícula tots junts. Els actors han treballat a partir de la improvisació, i d’esta manera és molt difícil produir diàlegs que sonen a clixé. A banda, es genera un efecte de realitat, un estil documental, que acosta més l’experiència a l’espectador.

Recorda Dresen el popular aforisme de Jean Cocteau -“El cine consisteix a filmar la mort treballant”-, amb el qual el poeta remarcava la qualitat del seté art com l’únic capaç de registrar el pas del temps. Davant les imatges de Stopped on Track, l’aforisme adquireix una literalitat esgarrifosa. “Fa uns anys era freqüent que si el iaio moria, els seus fills i néts estigueren amb ell, li prengueren la mà i li veren morir -explica el cineasta-. Era quelcom natural. Hui la mort s’amaga, la societat moderna l’allunya dels xiquets, com si no existira. Açò no és sempre una bona idea, perquè augmenta la por de la mort, que hauria de ser quelcom natural, una part més de les nostres vides. En aquest sentit, era important per a mi acostar els mecanismes de la mort a l’espectador”.

-El film evita introduir el debat de l’eutanàsia...

-No volia vampiritzar la pel·lícula amb eixe debat, perquè hauria anul·lat l’experiència. És un tema important a Alemanya. Si estàs assistint a un moribund en ta casa, és relativament fàcil aplicar-li l’eutanàsia. He sentit que la gent ho intenta per ells mateixos, sense assistència mèdica, però crec que és gent senzilla, que no es planteja disjuntives religioses, que simplement ho fan per pura desesperació.

-Stopped on Track emergeix així mateix com una potent metàfora sobre el procés de degradació social que vivim actualment. Respon a l’atmosfera dels temps?

-Si et preocupes dels teus personatges, cada pel·lícula porta per si un pensament polític que retrata el món en què vivim. La metàfora creix dins de la història. No era el meu propòsit parlar de la crisi, ni del final d’una forma de vida com la coneixem, però tot això hi està present. He rebut reaccions molt boniques d’alguns espectadors que plantegen esta idea, que la pel·lícula els ha ajudat perquè els ha fet reflexionar sobre la importància de resistir qualsevol envestida de la vida. També els ha fet apreciar el que tenen, adonar-se que, en comparació amb tants països, vivim una situació privilegiada. La gent s’oblida d’això fàcilment.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 8/06/2012)

LA AGONIA DE MORIR

Primera secuencia: un hombre joven, cuarenta y tantos, en compañía de su esposa, escucha en boca de su médico que tiene un tumor maligno, muy extendido, inoperable, y que apenas le quedan tres meses de vida. Última secuencia: bueno, ya saben. Entre medias: la quimioterapia, el dolor, los vómitos, la radioterapia, los desmayos, los olvidos, los gritos, la morfina, los llantos, la destrucción, física y mental, de él, de su mujer y de sus dos hijos. La alemana Stopped on track, nueva película del siempre interesante Andreas Dresen, es una radiografía del cáncer terminal. Y no ahorra nada. 

A través de un hiperrealismo casi documental, acrecentado por la cámara en mano y una imagen en digital cercana a la del vídeo casero, la película solo escapa de la crudísima cotidianidad en un par de secuencias, entre el onirismo, la comedia negrísima y el surrealismo; una en la que la radio informa en sus boletines de noticias acerca del estado de la enfermedad del protagonista, y otra en la que un personaje de comedia grotesca, que interpreta al propio tumor cerebral aunque sin disfraz alguno, acude a un programa nocturno de variedades como invitado para una entrevista. Dos atrevimientos narrativos, en la cuerda floja de la heterodoxia suicida, que, sin embargo, se encuentran entre lo mejor de un guion que, por otra parte, es puro realismo. Porque, más allá de estas dos secuencias, el resto es simplemente desolador; una radiografía del horror difícil de soportar en la que todo lo que ocurre resulta moralmente responsable por parte del director, con una única excepción, sin duda lo peor de una función en general notable: colocar a un enfermo del cerebro con problemas de memoria a armar una litera de Ikea parece un capricho del director y guionista, un modo cruel y poco plausible de maltratar al enfermo para, de paso, poner aún más de los nervios al espectador.

Dresen, objeto estos días de una retrospectiva sobre su obra en el Festival de Cine Alemán celebrado en Madrid (en España solo se han estrenado comercialmente las meritorias Encuentros nocturnos, de 1999, y En el séptimo cielo, de 2008, aunque aún mejor era Halbe treppe, exhibida en la Seminci de 2002), es un cineasta acostumbrado al realismo social de impacto, sin envoltorios formales. No en vano, con En el séptimo cielo se había atrevido a romper el tabú del sexo en la ancianidad, incluyendo momentos de desnudos y orgasmos de gran autenticidad, aunque en una película sensible, cálida y respetuosa dentro de su evidente transgresión. Además, sin ser un cineasta moral, Dresen siempre tiene un toque en el último minuto que le hace tomar partido, llevando al espectador hasta el debate ético. Aquí, con una última frase, pronunciada por la hija mayor del protagonista casi como quien pasaba por allí, al mismo tiempo comprensible y atroz, desvergonzada pero profundamente humana.

Lejos de películas sobre temas semejantes más o menos recientes, caso de la francesa Declaración de guerra (Valérie Donzelli, 2011) o el documental español Las alas de la vida (Antoni. P. Canet, 2006), en las que junto a la claudicación y la desesperación se abrían las puertas a la alegría de vivir, Stopped on Track es la muerte sin aditivos. Algo, por desgracia, mucho más extendido.

Javier Ocaña (EL PAÍS, 8/06/2102)

LA FITXA

Halt auf freier strecke. Alemanya - França, 2011. 110 minuts.

Direcció: Andreas Dresen. Guió: Andreas Dresen i Cooky Ziesche.  Fotografia: Michael Hammon. Productor: Peter Rommel.

Intèrprets: Steffi Kühnert (Simone Lange), Milan Peschel (Frank Lange), Talisa Lilly Lemke (Lili), Mika Nilson Seidel (Mika Lange), Ursula Werner (mare de Simone).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BARCELONA, NIT D'ESTIU / Espanya, 2013

Dani de la Orden

Sis històries d’amor i una única ciutat. La nit del 18 d’Agost de 2013 el cometa Rose va creuar el cel de la ciutat de Barcelona, i va oferir un espectacle únic que no tornarà a repetir-se fins dins de diversos segles. Sota murmuris o a ple pulmó, començant a florir o donant les seus últimes cuades, eixa mateixa nit va haver-hi 567 històries d’amor; nosaltres te'n contarem 6.