Melancolia

17 Febrer

ENTREVISTA AMB LARS VON TRIER

            Una vegada més, el seu treball entranya la llavor de la discòrdia. Per a alguns, la seua visió del fi del món va ser el film més bell i excel·lent del certamen. Per a altres, el seu projecte més banal, tebi i plomós. Del que no hi ha dubte és de que és la pel·lícula més controlada del danés, en la que menys excessos argumentals i llicències estilístiques es permet. Von Trier amera la pel·lícula amb el sentiment de passivitat, pèrdua i pesadesa del seu protagonista, prenent com a base pictòrica i sonora la desolació del romanticisme alemany, embolicant les seues imatges amb els acords de Wagner. “Estime Tristán e Isolda per la seua pulsió romàntica i perquè parla de com la mort d’alguna manera ens purifica -explica Von Trier-. És un sentiment molt danés i alemany. Per això, considere Melancolía una pel·lícula essencialment romàntica”.

 

- L’apocalipsi que retrata és íntim i no col·lectiu. Volia allunyar-se de les pel·lícules que tracten la fi del món?

- Considere que hi ha una metàfora molt important: la boda. El film és en la seua primera part el relat d’una boda truncada. La nóvia, Justinne, vol una celebració excessiva per a fugir dels seus horribles pares. En un castell, amb quadres i cavalls. I la seua germana li l’organitza. Però Justinne sent una tristesa que no sap d’on prové. Per això vaig pensar també que el planeta fora denominat “Melancolia”, perquè Justinne cau en un estat que l’afona a mesura que l’enorme planeta avança cap al col·lapse amb la minúscula Terra. La fi del món és eixa boda que acaba sent un infern...

- És curiós que escriguera la història pensant en Penélope Cruz, que és en certa manera l’antítesi de Kirsten Dunst.

-Bueno, va ser Cruz qui va contactar amb mi perquè volia treballar en una de les meues pel·lícules. Vam parlar moltes vegades de potencials projectes. És una actriu que m’agrada molt. Ho té tot molt clar. Vaig pensar que Melancolía era perfecta per a ella. Però es va tirar arrere. Mai sabré si per por. La veritat és que li va eixir Piratas del Caribe, de la qual me'n reserve l'opinió, i a reveure, baby! Crec que hauria estat molt bé.

Kirsten Dunst, que es despulla per complet per primera vegada en la seua carrera en Melancolía, ofereix sens dubte una de les seues interpretacions més intenses i memorables en la pell de la jove deprimida, com si un personatge de Bergman s’haguera colat en un rodatge de Von Trier. No debades, i contra tot pronòstic, la nord-americana va ser guardonada a Cannes amb el premi a la millor actriu (igual que Charlotte Gainsbourgh per Anticristo), a pesar del mal glop que li va fer passar el director danés durant la roda de premsa. “En eixos moments la vaig veure molt incòmoda, però ella ha sigut molt feliç durant el rodatge”, sosté el cineasta.

 

- Almodóvar té fama de rodar “contra” les seues actrius. Diu que les seues interpretacions milloren. És també la seua tècnica?

- No crec, mai ho he pensat així. No vull que patisquen, però sí que habiten els seus personatges. El de Björk en Bailar en la oscuridad acaba condemnada a mort, el de Kidman en Dogville, lligada com un gos i violada per tot un poble, i el de Bryce Dallas Howard en Manderlay lluitava sense èxit contra l’esclavitud. No eren pel·lícules precisament còmiques, així que havien de patir en la mesura que patien els seus personatges. Això és el que els vaig demandar. És la classe de compromís que demane als meus actors. No hi ha més.

- Melancolía és un títol confús. Justinne pateix de depressió, més que de melancolia.

- A través del meu psiquiatra, vaig saber que la melancolia és un estat de tristesa de l’ànima quasi insuperable, i que una persona melancòlica confronta un cataclisme des de la temprança, mentres que una persona normal entra en el pànic absolut. És el que va passar en el Titanic. Tots sabien que moririen, el cas és com cadascú hi va reaccionar. L’orquestra, pel que s’ha vist, va continuar tocant...

- A banda de les influències romàntiques, quins han sigut les seues referències per al film?

- He rellegit Thomas Mann, sobretot Els Buddenbrook, i en el pla formal m’ha influït molt El último año en Marienbad, d'Alain Resnais. També m’he inspirat en la meua terrible mare per a crear el personatge de Charlotte Rampling, que és certament odiós.

Beatrice Sartori  (EL CULTURAL 04/11/2011)

UN APOCALIPSIS DE CÁMARA

            En cierto modo, Melancolía no es una película sobre el fin del mundo. El apocalipsis es su carcasa, pero no su contenido. Lars von Trier se propone contagiar un estado del alma asociado a la depresión, más que lanzar una muy descabellada hipótesis sobre el posible destino de la Humanidad. No es el Apocalipsis de las conflagraciones y las multitudes al que nos ha acostumbrado el cine de catástrofes, tampoco el de la recreación socio-científica de un cataclismo global, sino que, más bien como el Sacrificio de Tarkovsky (película con la que Von Trier ya quiso dialogar en Anticristo), es un apocalipsis de cámara. La iconoclastia de Von Trier invierte una vez más la ecuación. La actividad heroica es sustituida por la pasividad de los personajes, las multitudes en pánico son aquí personajes aislados en un castillo, escrutando el cosmos con un telescopio.

            El espectáculo visual queda confinado en el prólogo, que probablemente contiene los imágenes más bellas y memorables del filme: un montaje en slow-motion de pinturas románticas abrasivas, mientras la Tierra colisiona con un planeta diez veces mayor. La pieza de Jean Genet Las criadas propulsó la imaginación del cineasta danés hasta desembocar en una película que se quiere reflejo de las angustias y tristezas de nuestro tiempo. Melancolía, estructurada en dos capítulos, contrasta el modo en que las hermanas Justinne (Kirsten Dunst) y Claire (Charlotte Gainsbourgh) se enfrentan con actitudes opuestas a la inminente colisión planetaria: con sosiego y resignación la primera, con miedo y rabia la segunda. La antesala de una desastrosa boda, filmada como una amarga sátira de costumbres o un melodrama atrofiado, da paso a un estudio de la desesperación humana en las horas previas a la hecatombe. Un compás de espera sorprendentemente tedioso en manos de un cineasta que nunca se ha caracterizado por aburrir al espectador. Envuelta en la perpetua contradicción -como un plano final que encuentra una extraordinaria clase de belleza en la más absoluta de las devastaciones-, Melancolía vuelve a mostrar que las más fructíferas controversias de Von Trier siempre acontecen en la pantalla.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 04/11/2011)

LA FITXA

Melancholia. Dinamarca, Suècia, França, Alemanya i Itàlia, 2011. 139 minuts

Director i Guió: Lars Von Trier. Fotografia: Manuel Alberto Claro.  Producció: Louise Vesth i Meta Louise Foldager.

Intèrprets: Kirsten Dunst (Justinne), Charlotte Gainsbourg (Claire), Kiefer Shuterland (John), Charlotte Rampling (Gaby), John Hurt (Dexter).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL MODERNO SHERLOCK HOLMES / EUA, 1924

Buster Keaton

Keaton és un projeccionista que somia de ser un detectiu quan, miraculosament, es troba dins de la pel·lícula que està projectant. Allí intentarà salvar la seua amada de les urpes del malvat.

AMB ACOMPANYAMENT MUSICAL EN DIRECTE A CÀRREC DE FELAH MENGUS