El moderno Sherlock Holmes

24 Febrer

AMB ACOMPANYAMENT MUSICAL EN DIRECTE 
A CÀRREC DE FELAH MENGUS

“Com vaig decidir deixar de riure?” Des de menut vaig saber que eixe era el meu paper. Si jo reia del que feia el públic no em seguia. Com més seriós estava, més riallades provocava. Així, en la meua primera pel·lícula vaig decidir posar en pràctica aquesta fórmula”.

            Aquesta pel·lícula ha sigut sempre objecte d’estudi per part d’estudiosos i aficionats a l’obra de Keaton, en especial per eixa seqüència onírica en què el protagonista traspassa la pantalla on es projecta una pel·lícula i s’inclou en la ficció que hi té lloc. Keaton va explicar que es tractava d’un decorat mòbil, dins d’un altre decorat, muntats tots dos amb habilitat i sentit del temps. Va ser la seqüència que va necessitar més trucatges i en la qual va emprar més hores que en cap altra que hagués realitzat fins aleshores. Un altre pla –molt llarg– que no va ser trucat en absolut i que, tanmateix, ho sembla, és aquell que ens mostra Keaton, assegut sobre el manillar d’una moto, conduint-la ell mateix en eixa peculiar postura, mentre persegueix els brivalls de la història.

            Una prova gairebé esgarrifosa del sistema amb què es filmaven eixes escenes –la majoria en una sola presa–, la trobem en eixe pla de la locomotora, on Keaton s’amaga per no ser vist pel dolent de torn. En un moment donat, el tub de refrigeració de la màquina impulsa un enorme doll d’aigua sobre l’esquena de Keaton. La força del líquid era tan imponent, que una de les seues costelles va quedar semifracturada, circumstància que no va ser coneguda per Keaton fins molt anys després, ja en els trenta, quan va començar a sentir-hi molèsties i les radiografies van descobrir eixa lesió.

            En revisar el guió de la cinta, comprovem que Keaton utilitza de bell nou el recurs del somni per tal de presentar la seua història paral·lela. Hi ha gags tan originals com el que s’ha esmentat de la moto o el de la partida de billar amb la bola explosiva. El crític de cinema Umberto Bárbaro va manifestar que El moderno Sherlock Holmes era “la pel·lícula més intel·ligent i exhaustivament còmica de la història del cinema”. Un altra dada a destacar és l’aspecte adoptat per Keaton en la seua caracterització de Sherlock Jr, elegant i mundà, a l’estil d’Adolphe Menjou.

            L’espectador pot sorprendre’s en descobrir el nom de Roscoe Arbuckle en el repartiment. Sabem que, per aquells dies, Fatty acabava de superar tres llargs i terribles processos per una mort esdevinguda en  la seua casa –la jove que va morir després del que pogué ser una gran orgia. Fatty, amic personal de Keaton –no cal dir-ho– estava enfonsat, moralment i econòmicament, s’havia aprimat molt i havia envellit bona cosa. És possible que Keaton li oferís una modesta intervenció en aquest film. He revisat les imatges de la pel·lícula unes quantes vegades, amb tota atenció, sense descobrir enlloc la figura de Arbuckle, encara que en els crèdits figure la seua col·laboració.

            Com a conclusió, no em resistisc a deixar sense menció eixe magnífic gag final de la pel·lícula: Keaton i la seua estimada estan en la cabina de projecció. S’han reconciliat i, per demostrar-li el seu amor, Buster imita els actes desenvolupats en la pantalla –que ell observa a través de la finestra de l’operador. La pel·lícula que s’hi projecta mostra una escena d’amor; Keaton fa el mateix que el galant de la cinta i, abraçat a la seua promesa, comprova que la història de la pantalla ha esdevingut en un matrimoni envoltat de la seua nombrosa prole. La mirada de sorpresa –i fins i tot de temor– de Keaton és força expressiva...

Eduard José: BUSTER KEATON (Madrid, 1987)

            Mientras trabaja como operador de películas en un pequeño cine de pueblo, Buster estudia para detective. Al término de la función, el joven compra a su novia un pequeño anillo. Pero otro pretendiente, empeñando el reloj que ha robado al padre de la joven, le compra a ésta, con el dinero obtenido, un regalo mejor.

            Cuando el padre echa en falta su reloj, Buster saca a relucir sus dotes de detective, y encuentra el ticket del prestamista en el bolsillo de su propio traje, donde su rival lo había colocado astutamente. Por ello es expulsado de la casa y su novia le devuelve el anillo.

            Durante la proyección de Hearts and Pearls, Buster se queda dormido, y en su sueño se introduce dentro de la pantalla, donde le dan réplica los personajes de su vida cotidiana. Los rápidos cambios de plano colocan a Buster en dificultades. Sherlock Jr. (Buster), el mejor detective del mundo, es reclamado para investigar el robo de unas perlas. Tras escapar a todo tipo de trampas mortales tendidas contra él por su rival y un cómplice, consigue desenmascararlos. Capturado por ellos más tarde, logra huir y recuperar las perlas y, después de una trepidante persecución, Sherlock libera a la chica.

            En su cabina, Buster se despierta. Su novia, que ha descubierto la verdad, llega hasta él para transmitirle las disculpas de su padre. Reproduciendo la escena final de la película, Buster abraza a su novia.

            Sherlock Jr. supone para Buster Keaton un extraordinario ejercicio de elaboración narrativa, donde el cómico va a conseguir una vez más superarse a sí mismo. En esta ocasión, Keaton propone el establecimiento de una conexión onírica entre el mundo real y el del celuloide. La precisión técnica y agudeza argumental con que el cómico resuelve tan sugestivo planteamiento resulta auténticamente ejemplar.

            La secuencia del sueño exige la preparación de un plató especial. Dentro de un marco que asemeja una pantalla de cine, se construye un escenario donde se mueven los actores reales. La ilusión se consigue gracias a especiales efectos de iluminación, de manera que parece una película proyectada en la pantalla.

            La composición de la escena del plano cambiante se logra con una cuidadosa sincronización, requiriéndose incluso un equipo de topografía. Gracias a todo ello, Keaton logra condensar en unos segundos un frenesí visual sin precedentes, y durante ese tiempo podemos verle tropezando con el banco de un jardín, aterrizando en una zanja, al borde de un acantilado, en la selva rodeado de leones, atropellado por un tren en el desierto, en una isla en medio del mar y sobre un montículo de nieve, antes de que el plano se esfume. Pero el mundo de los sueños que nos muestra no está exento de reglas, y para ser plenamente aceptado en la película, el personaje de Keaton deberá adoptar su propio rol, el de Sherlock Junior. Sólo entonces, y a través de este Super-Yo, el chico vivirá peligrosas aventuras -la persecución en moto es escalofriante-, hasta que finalmente consigue resolver sus problemas personales.

            Los numerosos procesos judiciales vividos en relación a la muerte de Virginia Rappe, conducen a Roscoe Fatty Arbucle a una situación personal que va a impedirle participar en la realización del film como en un principio estaba previsto. A pesar de contener excelentes gags y de ser considerada por muchos como la obra maestra de Keaton, la película no va a conocer un excesivo interés popular, tras su estreno el 25 de mayo de 1924 en el Rialto de Nueva York.

Luis Enrique Ruiz, “Obras maestras del cine mudo. Época dorada (1918-1930)”.

LA FITXA

Sherlock Jr. EUA, 1924.  55 minuts

Direcció: Buster Keaton. Guió: Jean C. Havez, Joseph A. Mitchell, Clyde Bruckman, B. Keaton.

Intèrprets: Buster Keaton, Kathryn McGuire, Erwin Connelly, Ward Crane, Joe Keaton, Jane Connelly, Ford West, John Patrick, Horace Morgan, Georges Davis.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LA FUENTE DE LAS MUJERES / França, 2011

Radu Mihaileanu

En un xicotet poble d’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagen a buscar aigua, sota un sol ardent, a la font que naix en la part alta d’una muntanya. Leila, una jove casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe: no mantindran relacions sexuals fins que els hòmens col·laboren amb elles en el transport de l’aigua fins a l’aldea.

Commemoració del Dia de la Dona Treballadora. 

Col·labora Associació MATRIA