Tokio Blues

26 Febrer

ENTREVISTA AMB TRAN ANH HUNG

Amb pinta de cansat, pàl·lid i quasi afonat en el seu seient, el director vietnamita Tran Anh Hung (Danan, 1962) sembla portar com pot el tràngol d’haver adaptat una de les novel·les més populars de Haruki Murakami, Tokio blues.

L’escriptor japonés, considerat ja figura de culte en el món literari, ha participat activament en la translació del seu univers a la gran pantalla: "La veritat és que Murakami em va donar moltes pistes sobre el llibre i va ser extremadament cordial en les seues respostes a les meues múltiples preguntes. La seua amabilitat em va animar a ser més creatiu i va ser ell la vertadera causa que escriguera i afegira noves seqüències per a Tokio Blues, i que em prenguera, d’alguna manera, moltes llicències poètiques", diu Anh Hung. El director de Cyclo, posseïdor d’un fascinant sentit visual, tracta d’explicar com s’ha barallat amb les pàgines d’un llibre famós en mig món: "Em va costar moltíssim arribar al lloc just i, de fet, he treballat en més de 20 versions distintes del guió, totes elles amb matisos i detalls diferents. Lamentablement, el meu productor em va deixar ben clar que no podia aspirar a fer una versió de quatre hores de la pel·lícula, amb la qual cosa vaig haver de sintetitzar molt i tindre molt clar el que diria".

El realitzador sembla quasi enfadat -si no fóra per la seua veu, que mai perd el to pausat- quan se li pregunta pels desafiaments que suposen per a un vietnamita el fet d’atrevir-se amb un escriptor japonés. "No veig quin és el problema. Estem parlant de temes universals, de l’amor, de la soledat, de la passió. Eixos temes no pertanyen a cap comunitat o país en concret, així que mai em vaig plantejar això del xoc de cultures. No crec massa en aqueix tipus de coses, si no, mai m’haguera atrevit amb Murakami"

Toni García (EL PAÍS 29/04/2011)

AQUARI AMB MEDUSES

Conta la llegenda, fomentada pel mateix John Lennon, que en Norwegian Wood es troba, xifrada, la història d’un afer extramarital de l’artista. Amb el seu engany transcendit en bellesa perdurable, la cançó dels Beatles va encoratjar en l’escriptor Haruki Murakami la voluntat de capturar una veritat fràgil i esquiva: la vulnerabilitat d’eixe estat de trànsit a la maduresa que les sensibilitats extremes viuen com a limbe melancòlic, que desemboca en l’ingrés en la responsabilitat adulta, la immaduresa patològica o, en el pitjor dels casos, el suïcidi prematur. Norwegian Wood, cinquena novel·la de l’autor japonés, traduïda al castellà per Lourdes Porta com Tokio blues, és un estrany illot en la seua carrera: també és l’obra que el va convertir en un fenomen de masses i és fàcil comprendre per què.

En la seua excepcional Bright future (2003), Kiyoshi Kurosawa usava les meduses com a metàfora de la joventut: una bellesa delicada, quasi fantasmagòrica, amb una feroç càrrega elèctrica en el seu interior. En Tokio blues, Murakami aconsegueix tancar eixa medusa en un aquari transparent, on deixa que desplegue els seus moviments més subtils, i revele els perills d’eixa electricitat latent. Tokio blues renuncia a les característiques derives oníriques de Murakami per a afirmar-se com a parent llunyana d’eixes lectures iniciàtiques per excel·lència que són El guardián entre el centeno o les novel·les de Herman Hesse.

La sensibilitat que captura Tokio blues posseeix una modulació inequívocament japonesa, però la seua essència és universal i ha trobat en el francés d’origen vietnamita Tran Anh Hung un lector perfecte. La seua adaptació podia haver caigut en l’afectació, en la posa -i, de vegades, sembla que ho faça-, però la manera en què la seua càmera acaricia, amb el dors d’una mà invisible, la melancolia sentimental dels seus personatges, amb les tensions estudiantils dels seixanta com a simple teló de fons, demostra que aquest preciosista, fidel i ambiciós Tokio Blues en pantalla gran és tant una prolongació del geni exercitat en la incombustible Cyclo (1995) com una de les millors lectures possibles d’una novel·la destinada a perdurar.

Jordi Costa (EL PAÍS 29/04/2011)

CANCIONES DE AMOR Y DESAMOR

Un hombre escucha Norwegian Wood, la vieja canción de The Beatles y ve cómo se despiertan los recuerdos en su interior, cómo sangran de nuevo las heridas bajo las cicatrices. Un hombre escucha una de las primeras letras de desamor que escribieron Lennon y McCartney y revive aquella dolorosa historia de amor a tres bandas que protagonizó cuando era un joven estudiante en la universidad de Tokio, a finales de los sesenta; “veinte años no es nada”, como cantó Carlos Gardel.

Mientras las revueltas políticas sacudían las aulas, Watanabe llega a la universidad huyendo del suicidio de Kizuki, su mejor amigo, que deja a Naoko, su novia desde la infancia, con la huella sangrante de su desaparición. Un año después, Watanabe y Naoko se reencontrarán en Tokio, y con el fantasma del amigo y novio entre ellos, iniciarán una historia de amor en la que terminará cruzándose Mioko, una joven salvaje y sexual.

Pausa (solo de guitarra): a estas alturas de canción, más de un lector habrá reconocido la letra. Porque la película que aquí llega bajo el título de Tokio Blues, tras su controvertido paso por el Festival de Venecia, es Norwegian Wood, la adaptación, dirigida por Tran Anh Hung (ganador en 1992 de la Camera D'Or en el Festival de Cannes por El olor de la papaya verde) de la exitosa novela homónima de Haruki Murakami, que en España se publicó bajo el título de Tokio Blues. La adaptación de Tran Anh parece respetar la esencia de la novela de Murakami, quien, después de negarse a ceder los derechos de su obra, supervisó la escritura del guión y aportó diálogos que no aparecían en la novela original.

Aunque publicada en España en 2005, Norwegian Wood (Tokio Blues) fue uno de los primeros libros escritos por Murakami, en 1987: un largo y realista cuento de amor en el que no aparecían todavía sus elementos fantásticos o metaliterarios, aunque sí los juegos y referencias con la cultura pop. Y aunque las letras sean las mismas, la canción parece otra interpretada por Tran Anh. La película sigue a la novela en su retrato detallado de una educación sentimental, recoge el dolor de los primeros amores, y recorre a ritmo de pop los años en que se forja el carácter, se sufren las primeras decepciones, sangran las primeras heridas, y llegan las primeras renuncias. Pero se distancia del realismo de Murakami en su afán por convertir cada plano en una imagen perdurable, en un verso de una canción de desamor. El retrato de esos años en que no solo se descubren las pasiones (amor, sexo, política), sino también sus decepciones, queda mitigado en la película por el lirismo de la nostalgia. Los años que, con la mirada cansada del adulto, nos gusta leer cómo el tiempo de la maduración, y que son sin embargo los años de las primeras pérdidas, son para Tran Anh la excusa para una película que bebe tanto del indie norteamericano como de los amores triangulares de las películas francesas (o incluso del Corazón loco de Machín) para rozar por momentos la indiferencia emocional.

Aunque la gran diferencia entre novela y película no es el tratamiento del dolor (necesario para crecer), sino en el papel que se otorga a la creación en el viaje de la adolescencia al tiempo adulto. Si en la novela son la lectura y la escritura las que ayudan al protagonista a cicatrizar las heridas, Tran Anh Hung se conforma con las imágenes de Watanabe leyendo en paisajes de postal.

Gonzalo De Pedro (EL CULTURAL 29/04/2011)

La literatura d’Haruki Murakami es caracteritza per sobreimpressionar els elements realistes i els fantàstics des d’una prosa amb una senzillesa que desarma. Fins i tot en Tokio Blues (la seua novel·la més declaradament romàntica, i la menys escorada al surrealisme lynchià) el lirisme prové d’una singular sensibilitat per a percebre la sensació d’estranyesa que produeix l’amor, fins i tot en les seues manifestacions més prosaiques. És eixa sensibilitat la que Murakami comparteix amb el vietnamita Tran Anh Hung, que concep la posada en escena com el vincle tàctil entre la pell de la pantalla i la mirada de l’espectador.

Amb la complicitat de Lee Ping Bing, director de fotografia de Wong Kar-wai i Hou Hsiao-hsien, el director de Cyclo fa un bell retrat de la joventut com a estat somnàmbul, en el qual els traumes amorosos entren en comunió amb la implosió o la desolació de la Natura (bellíssims els passatges al sanatori mental), la determinació femenina s’imposa a la indecisió masculina i la violenta revolució contra el sistema (estem en els anys 60) acompanya les violentes tragèdies individuals dels que decideixen romandre al marge. És aquesta una cinta de ritme melòdic, la llangor de la qual pot confondre’s amb esteticisme, però que, malgrat la seua fidelitat a la novel·la, aconsegueix construir un univers propi.

Sergi Sánchez (FOTOGRAMAS)

LA FITXA

Noruwei no mori. Japó, 2010. 133 minuts

Director i Guió: Tran Anh Hung. Fotografia: Ping Bin Lee. Música: Jonny Greenwood. Producció: Yen Khe Luguern i Norifumi Ataka.

Intèrprets: Kenichi Matsuyama (Toru Watanabe), Rinko Kikuchi (Naoko), Kiko Mizuhara (Midori), Reika Kirishima (Reiko Ishida), Kengo Kôra (Kizuki), Eriko Hatsune (Hatsumi), Tetsuji Tamayama (Nagasawa).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

MATAHARIS / Espanya, 2007

Icíar Bollaín

Carmen, Inés i Eva són detectius privats però no porten barret ni pistola, sinó que fan la compra, canvien bolquers i tracten de conservar la seua parella. Mentre treballen revelant secrets aliens, les tres descobriran que hi ha mentides pròpies que no han sabut veure i veritats que és millor no revelar.

Projecció i col·loqui en commemoració del dia de la dona. Col·labora: Associació Matria