Las uvas de la ira

19 Febrer

Sens dubte és una de les obres mestres del genial John Ford, que ofereix una perfecta evocació de l’Amèrica dels anys 30. Basada en la novel·la homònima de John Steinbeck –que reflecteix el clima de desolació, de desesperança i de pobresa que va viure gran part del poble americà arran del crack del 29–, Ford conjuga la poesia cinematogràfica amb el dramatisme. Alhora, l’autor aconsegueix que els espectadors s'identifiquen amb els personatges protagonistes –sobretot els que encarnen magistralment Henry Fonda i Jane Darwell–, en eixos herois anònims o arquetips que li serveixen també al realitzador per a mostrar la seua particular concepció del món; perquè l’heroi fordià –com l'ha definit el seu estudiós Jean Mitry– és un home que depén de la seua situació, està immers en un ambient i aquest ambient el domina.

En la seua famosa conversa amb Peter Bogdanovich, John Ford va explicar què és el que més li va atraure de Las uvas de la ira:

Em va agradar i res més. Havia llegit la novel·la –que era bona– i Darryl Zanuck tenia un bon guió basat en ella. Me n’atreia tot: que tractara de gent senzilla i que la història s’assemblara a la fam d’Irlanda, quan van expulsar la gent de les terres i els van deixar vagabundejar pels camins perquè es moriren de fam. Potser tinguera a veure amb això –part de la meua tradició irlandesa–, però m’agradà la idea d’eixa família que se n’anava, i tractava de trobar un camí en el món (…) Gregg Toland va treballar magníficament en la fotografia, quan no hi havia res, però res a fotografiar, ni una sola cosa bonica, tan sols una bona fotografia. Li vaig dir: “En part quedarà negra, però fotografiarem. Correrem un risc i farem alguna cosa que resulte diferent”. Va eixir bé.

Sobre l’emigració interior cap a l’Oest, ja s’havia pronunciat el mateix president Roosevelt amb estes paraules: “Fa ja temps que vam assolir l’última frontera. Ja no hi ha aquella vàlvula de seguretat per als desnonats per la màquina política de l’Est, els quals podien llançar-se a la conquista de les praderies de l’Oest per a refer-hi una nova vida”. (cfr. Ángel Fernández Santos, Más allá del Oeste. 1988).

Per la seua banda, l’historiador Andreu Mayayo Artal resumiria així aquest període cinematogràfic en la seua tesi doctoral sobre el món rural, on dedica també un apartat a Las uvas de la ira:

El cinema durant el New Deal es va convertir en un espectacle de masses, des de 1927 amb la banda sonora incorporada. Els nord-americans, en plena depressió econòmica, van reivindicar l’entrada gratis per al cinema, ja que ho consideraven una necessitat bàsica, com el pa i el vestit. Hi havia fam de cinema, de distraure’s, de recordar la felicitat dels temps passats, però també de despullar la societat que els havia traït, de reivindicar la lluita i el sacrifici com a únic camí per a aconseguir la felicitat en el futur.

L’any 1936, Charles Chaplin realitzava la seua obra mestra Modern Times, una sàtira corrosiva de la societat industrial. No era per a riure, sinó per a plorar. L’any 1940, John Ford porta a les pantalles The Grapes of Wrath, la novel·la de John Steinbeck convertida en best-seller de l’època. La pel·lícula posa el dit a la llaga i commociona l’opinió pública. Els Oscar tampoc se li resisteixen.

The Grapes of Wrath és la crònica de la tragèdia d’una família de llauradors, que ho ha perdut tot, terres i casa en mans del banc, i que prenen el camí de la terra promesa: Califòrnia. No obstant això, com deia Roosevelt, ja no hi havia fronteres. Henry Fonda, el protagonista, anirà venut i a penes posa els peus en la terra promesa el miratge es farà mil trossos. La seqüència famosa d’Henry Fonda corrent i llançant imprecacions –recorde’s, Scarlett O’Hara– no és per a plorar, és per a rebel·lar-se. (Mayayo, A. La destrucció del món rural català, 1880-1980: de pagesos a obrers i ciutadans. 1989).

Per la seua banda, el crític Edmond Orts afegeix:

Ford retrata aquest ardu camí en tota la seua cruesa, sense mostrar objeccions a l’hora de revelar la notòria mediocritat de l’Amèrica profunda (…). En el que el cineasta es mostra escrupolosament fidel a si mateix és en la seua proverbial proximitat als personatges. Ford retrata amb respecte i sensibilitat les seues successives humiliacions i, sobretot, la seua terrible sensació d’impotència davant d’elles. Ford ho fa sense demagògia, emparant-se fins i tot en una certa sequedat de to que, tanmateix, no fa sinó remarcar la duresa d’allò que s’ha descrit, permet que l’espectador reflexione sobre el que presencia. (Orts, E.: El libro de oro del cine mundial. 1994).

Però deixem que siga ara el referit historiador i especialista fordià Jean Mitry qui comente en extens altres aspectes fonamentals de Las uvas de la ira, alhora que relaciona l’obra fílmica amb l’original literari:

En The Grapes of Wrath es passa de l’imaginari a la realitat. El poema es fa crònica; la visió del món, un testimoni. El tema de la condició humana troba una font d’inspiració autèntica i el símbol es fa expressió d’una realitat social: la seua traducció lírica. L’obra guanya llavors en veritat el que perd potser en perfecció formal. Perquè si des d’un cert punt de vista The Grapes of Wrath és l’obra més gran de John Ford, la més completa, la de ressonàncies més profundes (en transfigurar la realitat, alhora que hi roman constantment lligada), hem de convindre que no és la millor…

Indubtablement, la forma només adquireix valor a través del fons que expressa. Però jutjar una obra considerant només el seu contingut equival a negar l’obra mateixa, perquè sense una significació formal a partir de l'esmentat contingut, la representació no és més que una constat, un reportatge desproveït de tot valor artístic. Crec que hem de convindre que el millor “documental” només té valor artístic a partir del moment en què es converteix en una interpretació.

Per consegüent, The Grapes of Wrath és una interpretació que expressa més del que mostra. El film, realitzat segons la novel·la de Steinbeck, a qui segueix en l’esperit i quasi en la lletra, no és mai una simple il·lustració. És una vertadera obra fordiana a partir del tema de Steinbeck, però més densa, més concisa i eludeix una acumulació de detalls que la novel·la presentava amb un cert desordre a través del seu frondós desenrotllament. (…) En una paraula, el film potser té més poesia que la novel·la. Però, en trobar una font d’inspiració que corresponia a les seues idees, John Ford ha experimentat la influència de l’escriptor i la seua obra: ha transformat el seu tema simbòlic en un missatge social. La fatalitat que aclapara els xicotets grangers explotats pel capitalisme pot ser discernida, raonada, contrarestada. Ja no és cega i sorda, inhumana o fora de l’abast de tota voluntat, fatal en l’antic sentit de la paraula, com ho era fins ara. L’esperança, com sempre, sorgeix entre el fons de la desesperació en aquest ‘viatge a la fi de la misèria’, però de forma organitzada. L’acte de rebel·lió és més acusat, més patent. Els personatges emprenen una batalla contra la sort que els aclapara i a la que altres homes els han reduït. No és que es pretenga una orientació dogmàtica o una lliçó de coses polítiques, ni ‘allisteu-vos, vaig inscriure-vos en el partit’, però el sentit social no fa sinó incrementar-se-se. El problema es planteja. La solució es troba més enllà del film”. (Mitry, J.: John Ford. 1960).

John Steinbeck havia escrit una altra novel·la important, plena també de simbolisme, sobre el món rural dels anys trenta: De ratones y hombres (1937), traduïda també a nombrosos idiomes i portada diverses vegades al teatre i a la pantalla. Però cap obra –ni tan sols la denúncia racial Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962)– ha significat tant en la Història del Cinema i és tan representativa de la Depressió USA com Las uvas de la ira.

José María Caparrós Cien películas sobre Historia Contemporánea (2004)

Si aún existiera La clave, el programador lo tendría muy fácil para encontrar una película que arropara inmejorablemente un debate sobre la Gran Depresión de los años treinta: Las uvas de la ira, de John Ford. No es fácil que haya otro filme que refleje con más fuerza, delicadeza y lirismo el mayor trauma colectivo de la sociedad norteamericana de entreguerras.

La primera vez que vi esta película entré al cine con toda clase de recelos. No sé a qué ilustre crítico norteamericano le había leído un comentario bastante displicente. Al salir, pensé que quizá aquel hombre la había visto con un terrible dolor de muelas. Las uvas de la ira es una de las más grandes de uno de los más grandes. La impresionante filmografía de John Ford contiene, al menos, media docena de películas de oro y, desde luego, ésta es una de ellas.

El guión, de Nunnally Johnson, procede de la célebre novela homónima de John Steinbeck. Es la crónica del infierno sufrido por una familia de Oklahoma que ve cómo es expulsada de su hogar y de sus tierras y emprende un viaje hacia California con la esperanza de encontrar una vida mejor. John Ford no dudó en aceptar el encargo. La película le permitía retratar a una familia de gente sencilla y derrotada sometida a pruebas extremas. Eso era algo que le chiflaba.

Más que poética o nostálgica, Las uvas de la ira es una película emocionante y melancólica. Eso sí, la emoción y la melancolía son de primera clase. La mirada de Ford registra cómo se rompen los sueños de estos pobres diablos pero lo hace sin tropezar nunca con el sentimentalismo barato o la cursilería. Y, como melodrama social, resulta soberbio en su equilibrio: John Ford captura el espíritu de una época y denuncia una horrible situación socioeconómica pero elude cualquier tipo de regodeo demagógico. Si yo fuera un director con inquietudes sociales, antes de mover un solo dedo, por puro respeto, me aprendería de memoria Las uvas de la ira.

Es muy probable que la novela de John Steinbeck haya envejecido peor que la película. John Ford posee algo que explica por qué su cine resiste tan bien el paso del tiempo: es ese dominio antienfático del lenguaje del cine, esa sublime ligereza. Como dice de él José María Latorre, no se puede ser más claro ni más moderno. A veces, para justificar la sabiduría narrativa de Ford, se alude a las decenas de películas que pudo rodar antes de comenzar a dirigir obras maestras. Pero si eso fuera cierto, John Ford no sería único. Si el talento se pudiera aprender habría miles de personas que escribirían como Raymond Chandler, actuarían como Cary Grant, pintarían como Goya o jugarían al fútbol como Diego Armando Maradona. John Ford era un genio por lo que lo son la mayoría de los genios: porque hace parecer fácil lo que para el resto resulta imposible.

Luis Alegre (EL PAÍS, 22/09/2006)

LA FITXA

The Grapes of Wrath. EUA, 1940 129 min.

DIRECTOR: John Ford. GUIÓ: Nunnally Johnson, a partir de la novel·la de John Steinbeck. FOTOGRAFIA: Gregg Toland. MÚSICA: Alfred Newman. PRODUCTORS: Nunnally Johnson i Darryl F. Zanuck.

INTÈRPRETS: Henry Fonda, Jane Darwell, John Carradine, Charley Grapewin, Dorris Bowdon, Russell Simpson, John Qualen.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TOKIO BLUES / Japó, 2010

Tran Anh Hung

Adaptació de la prestigiosa novel·la homònima de Murakami. La història comença quan un home anomenat Toru Watanabe escolta la cançó dels Beatles "Norwegian Wood" (títol original de la novel·la) mentre aterra a l’aeroport d’Hamburg, la qual cosa li fa evocar la seua joventut al turbulent Tòquio de la dècada dels 60.