Incendis

30 Octubre

ENTREVISTA AMB DENIS VILLENEUVE

El treball del canadenc Denis Villeneuve confia en gran manera en les implicacions ètiques de les històries, en la seua capacitat per a alterar els fonaments del relat sotmetent els personatges a forces majors que ells, que els arrosseguen a llocs d’efecte pertorbador. Sap a més concedir-los un embolcall adequat a eixos relats que sempre es conjuguen en l’excés dramàtic, de manera que la forma de presentar les tragèdies juguen en favor de la versemblança cinematogràfica. En Polythecnique, el seu tercer llargmetratge inèdit a sales espanyoles, que dramatitzava la massacre de l’Escola Politècnica de Montreal de 1989 -un misogin pertorbat que va assassinar 14 estudiants abans d’obrir foc contra si mateix-, Villenueve optava pel rodatge en un brut blanc i negre, seguint de prop a l’homicida (un poc a la manera de Gus Van Sant en Elephant), relatant en off les reflexions antifeministes que va deixar escrites en la seua carta de suïcidi. El film va alçar un cert rebombori a Canadà, que encara arrossega el trauma de la tragèdia probablement més horrible que ha viscut el país.

No han sigut menys els debats que ha despertat el seu últim treball, Incendies, adaptació de la reeixida obra de teatre homònima del libanés Wajdi Mouawad. Sobretot a l’abric de les revolucions àrabs, aquest drama familiar de contingut històric sobre les conseqüències de les massacres a l'Orient Mitjà -la pel·lícula ens trasllada a un país àrab inconcret els anys 60 i 70, quan els efectes de les divisions religioses i nacionalistes van ser tan devastadors- adquireix una significació encara major. “És una situació massa complexa com per a simplificar-la en pols maniqueus”, explica Villeneuve. I en la busca d’eixe equilibri, torejant amb el patiment dels seus personatges sense deixar-se portar per la pornografia emocional, és on la pel·lícula es juga realment el seu èxit o fracàs artístic.

-Davant d’un material tan dur i d’implicacions històriques tan complexes, el gran desafiament va ser aconseguir una total autenticitat pel que fa a la realitat de la cultura àrab. Per això ha sigut necessària moltíssima investigació tant per la meua part com per part dels actors. En principi, quan em vaig plantejar adaptar l’obra de Wajdi [Mouawad], no em va semblar una bona idea que un quebequés com jo fera una pel·lícula sobre els immensos efectes dels conflictes a l'Orient Mitjà. No és bo que un cineasta parle d'un tema que desconeix, i jo no coneixia ni la cultura àrab ni la realitat de la guerra. Per tant ha sigut una pel·lícula que ha exigit un llarg procés d’investigació i aprenentatge.

-Li va ajudar Mouawad en aquest procés?

-Sí i no. Em va posar dues condicions: que m’apropiara completament de la història, i que m’anava a deixar sol, perquè no tenia temps per a la pel·lícula. Em va dir que podia agafar el títol i canviar-lo, un personatge, una seqüència sencera i eliminar-la si volia, que fins i tot podia inventar-me escenes que necessitara. Em va animar molt. El que em va atrapar de l’obra és com abordava el conflicte d’identitat dels personatges a través de la família, i alhora això funcionava com a metàfora de la situació en Orient Mitjà. En la pel·lícula he tractat de donar-li un valor universal a eixos conflictes d’identitat, perquè em sent còmode en el terreny dels drames familiars, i no circumscriure’ls només a la realitat d’un país.

L’argument d’Incendies, que va estar nominada a l’Oscar a millor film estranger i va obtenir tres premis en la passada Seminci, és realment devastador. A l’alambinada estructura episòdica del film, amb salts en el temps per a contar en paral·lel el procés d’investigació de Jeanne i la història de sa mare més de trenta anys arrere, se suma la dificultat de dotar d’humanitat uns personatges que funcionen com a actors en una tragèdia shakespeariana, símbols d’un conflicte i uns odis heretats.

-El procés d’escriptura va ser realment dur. Valeria Beaugrand-Champagne va treballar amb mi com una espècie d’assessora de guió. En llegir una primera versió que vaig enviar al productor, em va dir: ‘Enhorabona! Ja només et queda el 80% del treball'. Em va fer revisar 18 vegades el guió per a aconseguir personatges vertaders, i no sols idees o representacions. Quant a l’estructura del film, crec que és molt reveladora perquè les perquisicions de la filla i la història de la mare no tenen una equivalència exacta, però sempre hi ha un cert eco i una continuïtat dramàtica entre ambdues línies narratives. El mèrit no és meu. Açò ja era així en l’obra de teatre, l’estructura dramàtica del qual m’encantava, perquè et prepara per a un desenllaç realment sorprenent, així que vaig decidir mantindre la mateixa idea.

-Per què situa el conflicte en un país inconcret?

-També era així en la peça de teatre. Vaig tindre la temptació de canviar-ho i de fet hi ha una versió del guió ambientat a Beirut, però em vaig adonar que era molt fàcil equivocar-se, i vaig comprendre per què l’autor havia pres eixa decisió. Haver sigut més concret hauria significat prendre partit, cosa que no volia fer.

-Però aqueixa sort d’abstracció també comporta uns riscos, com que acusen a la pel·lícula d’una certa covardia, d’una certa ambigüitat...

-És que és impossible prendre partit per uns o per altres. I Wajdi també em va avisar que fins i tot ell, sent libanés, era incapaç d’aportar un mirada definitiva i clara sobre el seu país. A efectes narratius, eixa opció també proposa molts dubtes. De quina cultura estem parlant? Jo vaig arribar al rodatge amb preguntes i no amb respostes. Aquesta pel·lícula està inspirada en la col·laboració entre jordans i libanesos que hi han treballat. Són ells els que m’han anat indicant el que calia fer. Hem creat una espècie de regió imaginària, una mena de maelstrom, una zona del sud de Líban limítrof amb el nord de Jordània. La roba, els aliments, tots els ritus, s’inspiren en aqueixa zona, però l’accent de l’àrab és un altre. Jo vaig sentir que eixa proposta era acceptada pels que estaven treballant en la pel·lícula, de manera que la història fora extrapolable a altres països de la regió.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 11/03/2011)

No hay un nudo comparable al que existe desde hace siglos en lo que nosotros llamamos Oriente Próximo y los anglosajones Oriente Medio. Un nudo enmarañado en lo político, en lo religioso, lo ético, lo territorial, lo social, lo bélico, lo humano, lo individual... Si alguien quiere entenderlo o resolverlo tendrá que recorrer un trágico camino hacia atrás, zambullirse en el interminable pozo del pasado y de lo pasado, y ni aún así se garantizará su comprensión y mucho menos su resolución. Incendies podría ser exclusivamente eso: la puesta en escena de un viaje hacia el pasado de un personaje que nos permitirá comprender ligerísimamente la maraña de hilos que mueven los conflictos y guerras en la zona; pero también podría ser lo contrario, un viaje hacia el pasado de un territorio que nos permite ver la complejidad de hilos y azares que mueven la vida de una, o todas, las personas. Incendies es, pues, al mismo tiempo una metáfora y su reflejo. El director, Denis Villeneuve, elige una estructura narrativa muy eficaz para revelar el pasado de la historia que cuenta, y muy eficaz también para ocultar el pasado de su película (una obra teatral). La hija deberá recorrer paso a paso hacia atrás el dramático camino hasta encontrarse con las terribles verdades del pasado de su madre, desde Canadá hasta esa tierra quemada entre Líbano, Gaza e Israel, pero al tiempo, se le permite al espectador ir conociendo ese pasado de la madre en un hilo narrativo paralelo, con lo que la impresión es la de dos hilos, dos historias, pasado y presente, que se acabarán encontrando. El artificio de que una hija (y su hermano gemelo) encuentre el pasado de su madre nos permitirá a los demás encontrar el nódulo que explica, en parte, ese larguísimo eslabón de odios, venganzas, sangrías y humillaciones, y que se visualiza en escenas sorprendentemente duras, inexplicables, intolerables, como la del fatídico encuentro de un autobús con un grupúsculo de milicianos, donde se da una definición rotunda del fundamentalismo (con esas «postales» religiosas en las metralletas), que es cuando tu dios aprieta el gatillo.

E. Rodríguez Marchante (ABC)

LA FITXA

Canadà, 2010. 125 minuts.

Direcció i Guió: Denis Villeneuve, a partir de l'obra teatral de Wajdi Mouawad. Fotografia: André Turpin. Música: Grégoire Hetzel. Producció: Luc Déry i Kim McCraw.

Intèrprets: Lubna Azabal (Nawal), Mélissa Désormeaux-Poulin (Jeanne), Maxim Gaudette (Simon), Rémy Girard (notari Jean Lebel).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

80 EGUNEAN / Espanya, 2010

José Mari Goenaga i Jon Garaño

Axun és una dona de 70 anys que acudeix a l’hospital per a cuidar l’exmarit de la seua filla. La seua sorpresa serà majúscula en adonar-se que la dona que cuida el malalt del costat és Maite, la seua gran amiga de l’adolescència. Prompte seran conscients que la química entre elles segueix intacta.