Maria y yo

20 Març

En el mes de juliol de 2008 vaig llegir per casualitat una ressenya de María y yo en la premsa. Jo ja coneixia a Gallardo des de la dècada dels 80, quan era col·laborador habitual El Víbora, revista de capçalera del còmic de major qualitat fet a Espanya en la qual havia creat personatges que ràpidament es van convertir en punt de referència de tota una generació de lectors, com Makoki, Buitre Buitaker, Perico Carambola i altres. Després de tot allò, i amb un brevíssim parèntesi durant el qual vaig arribar a conéixer-lo personalment (Gallardo ja era, a tot açò, més il·lustrador que dibuixant de còmics), li vaig perdre la pista.

Alguns anys més tard vaig llegir d’un colp María y yo en un avió de Madrid a Menorca. La vertadera i commovedora aventura d’un pare i la seua filla a la cerca d’una forma de comunicar-se i relacionar-se contada amb tot eixe amor, eixe humor i eixa humanitat em va atrapar immediatament. I em va semblar que María y yo era una història que valia la pena ser contada en una pel·lícula: algunes vegades, el còmic se m’apareixia directament com un shooting board d’algunes escenes. Però sempre em suggeria idees noves, desenvolupaments possibles d’altres seqüències o de les que ja s’incloïen en la història.

També em va sorprendre de que, quasi sense adonar-me'n, m’havia divertit llegint una història sobre una discapacitat. Per a mi, aquest és tal vegada el major èxit del còmic de Gallardo. Una paradoxa que no sols no em va passar inadvertida, sinó que a més es va convertir en un objectiu, quasi en una fixació: la pel·lícula havia de tindre eixe mateix to, eixe mateix registre. Havia de ser capaç de divertir, commoure i sorprendre l’espectador de la mateixa manera que ho feia el llibre.

Probablement també va influir en la meua implicació amb la història de Miguel i María el fet de trobar-me en aquell moment concret en les mateixes circumstàncies que el personatge del llibre, volant entre el continent i una illa per a trobar-me amb els meus fills. O el fet que, com Gallardo, ara també sé el que significa ser pare, i també com ell, pare d’una xiqueta amb qui no viu sempre, i tal vegada això em faça, com a tantíssims altres pares en la nostra mateixa situació, un lector més empàtic, més solidari, amb algunes de les situacions i els estats d’ànim que destil·la el llibre.

Però María y yo és molt més que això: també és una crònica original i sincera sobre la tasca colossal que suposa conviure amb una discapacitat, les grans dificultats, els xicotets èxits, la frustració, les satisfaccions.

Tot i això, i malgrat la gran distància que separa la majoria de la gent de totes eixes experiències, l’humor i el to just i pròxim de la narració aconsegueixen una vegada i una altra que les sentim com a pròpies. Em consta que Miguel ha rebut, a vegades en ple carrer, agraïments i felicitacions anònimes per haver escrit el llibre. Potser és perquè, com em va succeir a mi, molta gent sent que la història de María i Miguel és també, una mica, la seua història.

Félix Fernández de Castro

NOTES DE PRODUCCIÓ

El documental és una adaptació al cine de la novel·la gràfica del mateix nom de Miguel Gallardo, que ha sigut guardonat amb el Premi Nacional del Còmic 2008. És la història del viatge que fan el mateix Miguel i la seua filla María a Canàries per a passar unes vacacions junts en un resort de l’illa. Un escenari inhabitual que no sol acollir entre els seus hostes habituals a un pare sol amb una xiqueta que pateix autisme.

María y Yo és un quadern de viatge en què han anat anotant-se una per una, com en una de les llistes que tant li agrada fer a María, totes les coses, grans i xicotetes, que omplin la vida diària dels Gallardo en vacances, la seua peculiar forma de comunicar-se, les reaccions de la gent amb María, els problemes de convivència que a vegades planteja la condició de la xiqueta entre ambdós i amb la resta d’un món que no sempre està preparat, ni tan sols disposat, a ser generós amb les excepcions a la idea general de normalitat. I també les xicotetes recompenses que van acompanyant-los durant tot eixe recorregut. Sempre des de la perspectiva directa, humana i no exempta d’humor d’un pare que no té cap inconvenient a mostrar-se a si mateix i a María tal com són.

María y Yo no és un llargmetratge documental sobre l’autisme, sinó la història d’una relació d’afecte entre dues persones, un pare i una filla; i per tant, una aproximació totalment subjectiva i personal als esdeveniments, problemes i satisfaccions que succeeixen en la vida diària d’aquests dos personatges. És a dir, considerem l’autisme com una circumstància que rodeja la vida dels personatges del documental, però en cap cas el tema central del mateix. Un de les troballes més importants del llibre, que s’ha intentat traslladar a la pel·lícula, és precisament eixa forma positiva, vital, fins i tot amb humor, d’atacar els problemes de la vida diària amb algú que pateix autisme.

Vam intentar moure’ns en un camí intermedi entre gèneres que fera d’esta obra un producte diferent, difícilment classificable. Hem intentat deliberadament que la pel·lícula transmetera també una certa personalitat en l'aspecte visual, allunyar-nos el màxim possible d’un llenguatge més propi del reportatge televisiu i donar-li una forma més cinematogràfica, mesclant en el procés alguns elements de grafisme, animació, stop-motion, etc.

Per descomptat, una part del documental està centrat a recollir les opinions i experiències de les persones que millor coneixen María, principalment els seus pares, i que finalment constitueixen la font d’informació més valuosa i pròxima per a comprendre com és la vida de María o d’altres xiquets amb la seua

condició. Però l’estructura del documental no és sempre textual o testimonial i inclou, a vegades, fragments on la narració és simplement visual acompanyada d’una música, és a dir, més suggerida que expressada literalment. Òbviament la figura del narrador és, com en el còmic, essencial, i per això hem utilitzat la pròpia veu de Gallardo, igual que en el llibre.

També en el muntatge o fins i tot en la postproducció, eixe caràcter diferencial en l'aspecte formal es fa patent. A aquest nivell, hem mantingut en la mesura que ha sigut possible el tractament gràfic del còmic. El fet que Gallardo siga ara més un il·lustrador reconegut que un autor del còmic és una oportunitat única que val la pena tindre en compte en la forma final del documental, en la inclusió directa de dibuixos o fins i tot d'algunes seqüències d’animació, en els elements o detalls puntuals d’un to més gràfic. En definitiva, hem plantejat moltes seqüències de la pel·lícula com un layout d’una portada de llibre o d’una pàgina de còmic. En algunes ocasions, el còmic s’ha utilitzat pràcticament com l'story board per a plantejar algunes escenes. En tot cas, hem tractat de donar a l’aspecte visual del documental una personalitat diferent i deutora del gènere de què procedeix.

**************

Ni Michelangelo Antonioni, els anys 60, s’haguera marcat un tractat sobre la comunicació i, en el revers, sobre la incomunicació com el que aconsegueix aquesta adaptació del magistral còmic de Miguel Gallardo que ha signat Félix Fernández de Castro, amb la col·laboració directíssima de l’autor.

Inclassificable documental que admet diferents i sempre complementàries lectures (fins i tot llegir-la com una cinta de ficció), María y Yo és tan positiva i optimista, i respira tanta vitalitat per fotograma, que en alguns moments fins i tot hom arriba a oblidar-se que, en el fons, és la descripció d’un drama. Assumida aquesta realitat per part dels seus responsables, el que fan aquests és donar-li la volta en el que acaba convertint-se en una celebració de la vida i una galtada a la societat intransigent.

Ací estan les pròpies vinyetes i dibuixos de Gallardo, la banda sonora de Pascal Comelade i els temes d’Antònia Font o Vetusta Morla per a confirmar la teoria que tot això és una conspiració per a lamentar-se el mínim i somriure el màxim, amb les històries que ja coneixíem de la lectura del còmic i amb les noves aportacions. María, autèntic animal cinematogràfic, i els seus pares (amb els seus rituals, els seus progressos, la seua dolçor), són una lliçó de coratge inoblidable.

Pere Vall (http://www.fotogramas.es/Peliculas/Maria-y-yo/Critica)

LA FITXA

Espanya, 2010. 80 minuts

Direcció: Félix Fernández de Castro. Guió: Félix Fernández de Castro i Ibon Olaskoaga. Fotografia: Sergi Volanova. Música: Pascal Comelade, Vetusta Morla, Kevin Johansen i Antonia Font. Producció: Loris Omedes.

Intervencions: Miguel Gallardo, María Gallardo, May Suárez.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL SILENCIO DE LORNA / Bèlgica, 2008

Jean-Pierre i Luc Dardenne

Lorna és una jove albanesa resident a Bèlgica a qui un mafiós li ha organitzat un matrimoni de conveniència amb un home greument malalt per tal d'obtindre la nacionalitat. La seua necessitat d'obtindre diners la posa en mans de les màfies que trafiquen amb persones, que pretenen obligar-la a casar-se més tard amb un delinqüent rus que també pretén adquirir la nacionalitat belga.