Lourdes

13 Març

La pel·lícula Lourdes mostra, d’una banda, la fe en un Déu bondadós i etern, i, d’altra banda, la realitat caracteritzada per allò arbitrari i efímer. Lourdes és un conte cruel: un somni o un malson. Malalts i moribunds de tot el món visiten el santuari de Lourdes per a recobrar la salut. Esperen un miracle, perquè és precisament a Lourdes on encara es produeixen miracles. Però Déu sembla un tant capritxós: dóna i pren en funció del seu humor, i els seus camins són impenetrables. En la catòlica Lourdes, els paralítics somien de poder caminar, els que estan sols de tindre amics, els famolencs de quedar saciats, però la sensació de tindre una vida truncada així com el desig de plenitud són universals.
En Lourdes, el miracle aporta a Christine un període de felicitat, una millora, però, en definitiva, no la salvació. La promesa de salvació que ofereix l’Església ha de ser postposada. El consol dels qui no tornen guarits o dels que recauen està en el més enllà. El desig de guarir és el desig d’aconseguir la felicitat i conservar-la: viure una vida plena, completa, feliç i que tinga sentit. Així, Christine, des del moment del seu restabliment, comença a proposar-se reprendre els seus estudis, crear una família i aprendre a tocar el piano. Però la felicitat és efímera, va i ve, sense que això tinga un significat especial.
Una curació miraculosa és injusta. Per què una persona es cura i una altra no? Què es pot fer per a curar-se? Resar, com la mare de la jove apàtica; triar la humilitat, com Cécile, o, al contrari, no fer res, com Christine? No hi ha resposta per a aquestes preguntes: els miracles semblen arbitraris, es produeixen sense lògica ni raó aparent. El miracle és fonamentalment injust però no obstant és també una immensa alegria per a qui guareix. No obstant això, una persona que, presumiblement, ha experimentat una curació miraculosa, no té cap garantia que la seua curació perdure. La curació ofereix una nova oportunitat a Christine -que voldria disfrutar de la vida-, però comprén que la seua recent felicitat pot acabar-se en qualsevol moment. Ella comença llavors a buscar-li sentit, a preguntar-se si hauria de fer alguna cosa especial per a ser digna de la seua curació. Què caldria fer perquè el miracle dure? Déu sent les seues pregàries?
Abans que res, jo tenia la idea de fer una pel·lícula sobre un miracle. Els miracles representen una paradoxa, una fissura en la lògica que ens condueix cap a la mort. Esperar un miracle és en certa manera l’esperança que tot acabarà bé i que hi ha algú que vetla per nosaltres. He investigat molt per a trobar el marc adequat per a contar la història d’un miracle i m’he fixat en el cas concret de Lourdes perquè jo volia destacar el fet que els pelegrins s'hi adrecen amb l’esperança de viure un miracle. Es podria pensar que un miracle sempre és positiu: suposa la sobtada curació d’una persona paralitzada. No obstant això, durant la meua recerca de les històries de curacions, he comprovat que les persones guarides han experimentat una recaiguda: el miracle no ha durat. I en això es troba un paral·lelisme amb el costat arbitrari de la vida: algunes coses ens semblen meravelloses, fins i tot miraculoses, i després es converteixen en horribles o simplement trivials.
Vam mantindre diverses conversacions amb monsenyor Perrier, bisbe de Tarbes i de Lourdes sobre com representar el lloc. També vam parlar de miracles amb alguns teòrics. El més interessant és que els propis dignataris catòlics són conscients de l’ambivalència del miracle. Nosaltres ens plantegem totes aquestes preguntes i l’Església hauria d’aportar una resposta. La qüestió del sentit de la vida està en el centre de la meua pel·lícula, però també ho està en el centre de les reflexions de l’Església.
El lloc de rodatge i el seu marc són molt importants per a mi perquè constitueixen una forma visual de descriure la societat. Per a cada una de les meues pel·lícules busque un lloc únic, tancat, aïllat, que m’ajude a desenrotllar-hi una narració. Necessite un lloc tancat, però també un vestuari en concret perquè m’ajuden a construir la història. En Hôtel, els personatges porten l’uniforme de l’hotel; en Lovely Rita, hi ha uniformes escolars, i en Lourdes, els uniformes de l’Orde de Malta. M’esforce a fer els meus personatges menys singularitzats, els concebia més bé com a prototips que formen un sistema, social o religiós. En la meua pel·lícula, intente descriure un sistema en què cadascú exerceix el seu paper. Em semblava interessant observar en aquest cas l’interior d’eixa orde, en què la gent no actua sobre unes bases individuals sinó en relació amb les expectatives del grup. Aquest és el fil conductor de les meues pel·lícules: la relació entre el paper que exercim en la societat i la nostra pròpia identitat. Quin poder tinc? Quin és el meu deure? Qui sóc i qui hauria de ser? Les meues pel·lícules reflecteixen la idea que no es pot trobar una solució...

LA FE COMO ABSURDO
Están Jesús, la Virgen y el Espíritu Santo subidos en una nube, decidiendo adónde van de viaje y dice uno de ellos: "¿Por qué no vamos a Belén?". "No, que ya hemos estado muchas veces", contesta Jesús. "Bueno, pues a Jerusalén", replica el Espíritu. "No, que ya lo tenemos muy visto", dice Jesús. "¿Y a Lourdes?". Y entonces dice la Virgen: "¡Estupendo, que ahí no he estado nunca!". Este chiste (malo), contado en una secuencia de la película en presencia de un cura (que sonríe), viene a ejemplificar adonde quiere llegar una obra tan interesante como Lourdes, tercer largo de la austriaca Jessica Hausner: a retratar la crueldad intrínseca de este supuesto paraíso del milagro, al que millones de peregrinos acuden en busca de una aguja en un pajar.
Perturbadora en su análisis del comportamiento humano, más egoísta y envidioso que caritativo y esperanzador, y gélida en el dibujo del periplo de una joven, enferma de esclerosis múltiple, que viaja hasta el santuario con la esperanza de un cambio para su vida, la película está tan lejos de los melodramas sentimentales que han rondado el lugar, del tipo La canción de Bernadette (Henry King, 1943), como de la mística humanista de obras señeras del milagro como La palabra (Carl T. Dreyer, 1955). La visión de Hausner, filmada a través de largos planos fijos que dan al filme una estética un tanto feísta, parece la de una agnóstica que se acerca al fenómeno por un interés, más que en la fe en sí, en lo que rodea a esa fe. Sin necesidad de subrayar el negocio que rodea a lugares como Lourdes, por la película desfilan la industria del turismo, la del souvenir y hasta el impagable premio al mejor peregrino del año. Y, siendo un filme en general respetuoso con la fe cristiana, no falta el sentido del humor que desprenden situaciones como la de una monja ofreciendo "la posibilidad de ir a las piscinas o al confesonario", o el anuncio de un organizador de que al día siguiente harán una excursión a la montaña, "a la que sólo podrán acudir los menos impedidos".
La burocracia del milagro, de su aceptación como tal, deja en mejor lugar a la Iglesia que a sus fieles y, por otro lado, el retrato de la chica protagonista y de su milagrosa curación está cargado de sensibilidad, de humanidad, de un profundo conocimiento del carácter efímero de la felicidad y del miedo que produce la enfermedad. La fe, evidentemente, es cosa de creyentes, pero ¿quién es el valiente ateo que, acuciado por una enfermedad más o menos grave, se atreve a quitar el altar de postalitas de santos que ha dejado el anterior enfermo de su nueva, y dolorosa, habitación de hospital?
Javier Ocaña (EL PAÍS, 31 de març de 2010)


LOURDES: MIRACLES PER AL COS I PER A L’ÀNIMA
Lourdes és per antonomàsia el lloc del miracle, cap on s’encaminen tots aquells que senten alguna necessitat o malaltia, principalment de caràcter físic. La fe els hi porta a demanar a la Mare de Déu que els guarisca, també impulsats per experiències alienes que voldrien per a si. Constants pelegrinatges encoratjats per una religiositat popular que conviu amb complexes actituds on allò humà es mescla amb allò diví, sempre amb l’esperança de ser un poc més feliç. Allà es dirigeix també Jessica Hausner, que amb la seua càmera se suma a un grup de pelegrins per a detindre’s amb Christine, una jove a qui l’esclerosi múltiple l’ha prostrat en una cadira de rodes. Ella no és molt creient i li agraden més les eixides culturals, però necessita trobar el sentit a la vida i té una malaltia al cor que li dol més que la paràlisi que pateix.
En Lourdes, la directora austríaca mira amb respecte els que es mouen per la seua fe i creuen en el miracle, però el seu objectiu s’endinsa en els personatges per a escrutar altres malalties de l’ànima que poc tenen a veure amb la seua relació amb Déu. En eixa aproximació a l’individu del carrer realitza un admirable retrat de personatges, subtil, realista i tremendament humà, on l’amistat i la necessitat de sentir-se útil -magistral la companya d’habitació, sense que hi haja cap paraula entre elles- coexisteixen amb l’enveja i l’amargor, i on la fe d’uns xoca amb l’escepticisme d’altres, o la fam d’afecte es mescla amb altres sentiments més interessats i superficials. Una galeria de secundaris perfectament dibuixats, a vegades amb breus traços com en el cas de les dues amigues xafarderes, del policia descregut o de l’ancià amargat que sembla alegrar-se quan el dubte del miracle s’instal·la després del ball i la caiguda de Christine. També resulta molt interessant el personatge de Cécile, l’estricta i perfecta infermera que amaga més d’un desig reprimit, així com algun misteri que acabarà eixint a la llum.
I és que Hausner aconsegueix penetrar en l’ànima de tots ells per a mostrar, delicadament, els seus anhels i les seues mesquineses, la soledat i la necessitat d’afecte, la fragilitat de la fe i el desig de creure. No estem davant d’una pel·lícula religiosa destinada a un públic creient, encara que el marc i els interrogants sobre Déu i la seua arbitrarietat apunten en eixa direcció. Més bé assistim a una mirada contemplativa i comprensiva amb la condició humana, que deixa lliure l’espectador sense tractar d’explicar-li els misteris de la vida ni la doctrina cristiana sobre el dolor, on el principal miracle -al marge del desenllaç de la curació física- es dóna en el cor de qui ha aprés a estimar-se com és i a buscar ací eixa felicitat efímera i esvarosa, en un magnífic pla final que fa que tota la pel·lícula cobre sentit i meresca la pena.
Austeritat formal amb predilecció pel pla fix, amb una narrativa despullada i una posada en escena sense artifici. S’evita qualsevol element que distorsione aqueixa realitat interior, amb la qual cosa la pel·lícula adquireix un to documental i la càmera se situa en un discret segon pla per a no fer-se notar, on no hi ha música extradiegética que reclame el sentiment, i on les interpretacions són tan contingudes com a fredes, entre les quals destaca una Sylvie Testud de mirada franca i atractiva naturalitat. Una pel·lícula extremadament delicada i intimista, honesta -s’aprecia un sincer esforç per entendre el sentit del dolor- i sense concessions, amb una història mínima i de gran fondària, capaç de penetrar en l’ànima d’uns malalts de desamor que acudeixen a Lourdes a la cerca de miracles per al cos, però també per a l’ànima.
Julio Rodríguez Chico (http://www.labutaca.net)
LA FITXA
Àustria – França – Alemanya, 2009. 99 minuts.
Direcció i guió: Jessica Hausner. Fotografia: Martin Gschlacht. Producció: Martin Gschlacht, Philipe Bober i Susanne Marian.
Intèrprets: Sylvie Testud (Christine), Léa Seydoux (María), Bruno Todeschini (Kuno), Elina Löwensohn (Cécile), Gerhard Liebmann (pare Nigl), Gilette Barbier (Sra. Hartl), Katharina Flicker (Sonja), Linde Prelog (Sra. Huber).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
MARÍA Y YO / Espanya, 2010
Félix Fernández de Castro
María viu amb sa mare a Canàries, a 3000 km de Barcelona, on viu el dibuixant Miguel Gallardo. A vegades Miguel i María se’n van junts de vacances a passar una setmana en un complex turístic, un escenari un tant inhabitual que no sol acollir entre els seus hostes a un pare només amb una filla de catorze anys que pateix autisme. Aquesta és la història d’un d’eixos viatges, i sobretot, un relat sobre com es conviu amb una discapacitat.