Esta pequeña joya del desconcierto y la alienación social, Canino es una rara avis dentro de la, particularmente ignota y reconocidamente invisible -Theo Angelopoulos al margen-, cinematografía griega. Su director, Yorgos Lanthimos, con 36 años y dos películas precedentes desconocidas, tampoco abandera ningún movimiento cinematográfico. De hecho, si a Canino le negamos su condición metonímica, más que griega, parece austríaca, pues sus referentes directos pasarían por la agorafobia existencialista de Ulrich Seidl y por la gélida implosión ultraviolenta que habita en el cine de Michael Haneke. Un grito seco (y ahogado) sobre la capacidad del ser humano para el mal, incluso con su propia progenie, únicamente soportable por las cargas de profundidad de humor necrótico que salpican el relato y por la frialdad de la composición esquemática en la puesta en escena.
Estamos en el terreno de la ficción, ergo la metáfora es un principio insalvable. La familia retratada en Canino no es, entonces, más que un retrato de un régimen autocrático -al fin y al cabo, autocracia, viene del griego: autos, “uno mismo”, y khratos, “gobierno”-y totalitarista donde la voluntad de uno doblega la libertad de los otros. Un símil de carácter sociopolítico donde el padre ejerce de tirano opresor y el resto de su familia de víctimas inconscientes. Pero la maldad no posee fines meramente sadomasoquistas. Lanthimos se apropia de las teorías del acto discursivo promulgadas por Michel Foucault y utiliza el lenguaje verbal como uno de los principales focos de alienación y tortura a los sufridos hijos que viven prisioneros en su casa, ignorantes de todo lo que acontece en el mundo exterior. De ahí que la familia protagonista de la película sea un modelo disfuncional ajeno a todo y a todos, viviendo en una eterna infancia, cuyas reglas están marcadas por terroríficos concursos de resistencia física, que van desde ver quién aguanta más sin respirar a comprobar quién soporta durante más tiempo el contacto con el agua hirviendo.
La duda razonable ha de salir a flote en algún momento. ¿Es Canino una boutade plagada de imágenes llamativas en su agresividad o realmente existe un corpus ontológico que sirva para definir los peligros del autoritarismo más irrefrenable? ¿Nos habla la película de los aspectos más sórdidos de la condición humana, o bien la metáfora se desintegra en aras a enarbolar un relato tan impactante como desconcertante y, sí, entretenido? ¿El distanciamiento con que se afrontan los hechos sitúa al espectador como si fuera un entomólogo fiel al método científico (Kubrick), o más bien un médico forense que disfruta diseccionando las partes corruptas de un cuerpo inerte (Haneke)? Es algo innegable: Lanthimos juega al desconcierto, a la sorpresa en forma de puñetazo al rostro del espectador, y, las cosas como son, el resultado es ciertamente notable, incluso atractivo. Ya no sólo porque la película no tiene altibajos rítmicos, sino porque en su amalgama de obscenidades -psicóticas, sexuales, violencia física- siempre denotamos la presencia de un demiurgo tramposo y juguetón que no deja de recordarnos que por encima de la barbarie prevalece el mayor de los absurdos.
Alejandro G. CALVO (EL CULTURAL, 14 de maig de 2010)
EL CASTELL DE LA PURESA
Jean Jacques Rousseau defensava en el seu excels tractat Emilio, o de la educación, que l’individu pot conservar la seua bondat natural malgrat la seua participació en una societat eminentment corrupta. Tal vegada l’afirmació sostinguda per l’il·lustrat resulte massa ingènua en ple segle XXI. Almenys això és el que sembla pensar El pare que, amb la complicitat de la seua esposa, ha mantingut tancats els seus tres fills durant tota la seua vida. Mai arribarem a conéixer la vertadera raó de la reclusió. Tan sols en una ocasió quan castigue brutalment, per haver infringit greument les normes, que contundentement condemnen qualsevol contacte amb l’exterior, la jove Christina, la qual durant un cert temps ha sigut amant del fill, El pare a penes farà referència en una frase a una abstracta abjecció de la societat contemporània. Però no ens equivoquem. Tan sols és una frase. Són l’abstracció i el desconeixement els que construeixen i impulsen una captivitat que potser no tinga una vertadera raó de ser i de la qual els propis presoners no tenen constància. Les justificacions no existeixen o almenys no tenen importància. No són d’orde moral o religiós. Ni tan sols ens semblen una ruptura desesperada com la que abraçava la família d'El séptimo continente (Michael Haneke, 1989) i que estava abocada al suïcidi com a única via de fuga. La família que protagonitza el film de Giorgos Lanthimos es mou a partir de la imprecisió, d’allò que s’ha desconegut, i és en aquest punt on troba els seus elements més interessants. L’espectador a penes té uns pocs apunts per a tractar de contextualitzar i/o comprendre els protagonistes. Per aquest motiu, és una llàstima que el realitzador no vaja encara més lluny, portant la narració fins a un paroxisme absurd, que situe indefectiblement l’espectador en eixa mateixa terra de ningú en què habiten els personatges.
Al contrari que cineastes com Haneke o Fassbinder, Lanthimos evita amb la utilització d’un particular i estrafolari humor, pròxim al surrealisme, que la seua mirada llisque totalment fins la desesperança. Per això malgrat l’eminent tristesa i el pessimisme que cobreixen el relat, el divertit patetisme que sorgeix de diferents situacions (recordem, per exemple, el moment en què El pare, es disposa a pescar uns peixos a la seua piscina, equipat amb material de submarinisme) li dóna una suggestiva complexitat i sobretot perspectiva. El realitzador maneja notablement el tempo i l’atmosfera, en alternar a la perfecció seqüències més crues amb altres molt més emotives o fins i tot ingènues. Per damunt de tot, sorgeix de cada pla una singular poesia, que sembla alimentar-se del patetisme, i que conclou en situacions tan belles com la caiguda de l’avió en el jardí.
Kaspar Hauser va créixer en captivitat, totalment aïllat, durant setze anys. Tornat a la societat, infinitat de pedagogs van intentar ensenyar-li a parlar, a llegir. Van tractar de fer d’ell, en definitiva, un individu social. L’enigma que rodeja la seua mort no deixa de ser una mena de tràgica constatació de la impossibilitat del xic per adaptar-se al seu nou jo. El final obert de Canino sembla discórrer en paral·lel a la tràgica desaparició del xic del segle XIX.
Malgrat el fet d'haver viscut tancats durant tota la seua vida, al contrari que Kaspar Hauser, els tres jóves grecs han sigut educats. Si bé, aquesta formació parteix del propi aïllament i de l’espai que suposa el seu món. El vocabulari pot subvertir-se, els conceptes morals i/o ètics són alterats (l’incest, sense anar més lluny, no resulta en absolut anòmal). Aquests joves són per moments indefensos xiquets o viscerals subjectes carregats d’incomprensible agressivitat.
La pel·lícula de Lanthimos, formalment molt bella, és, en conclusió, un dels títols més transgressors, i fins i tot oberts, dels últims temps. Saludada amb èmfasi en els passats festivals de Cannes i Sitges, Canino ens descobreix en el seu director a un dels noms propis per a tindre en compte en el nou cinema europeu, i ens recorda que el cine grec és viu i que va molt més enllà de les majestuoses propostes d’Angelopoulos. Ja només falta que els distribuïdors se n’assabenten.
Ramón Alfonso (http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/canino.html)
UNA FEROTGE MOSSEGADA
El que el filòleg jueu Victor Klemperer va segellar davall les sigles LTI (Lingua Tertii Imperii) per a designar les estratègies de manipulació del Tercer Reich sobre els usos del llenguatge pot servir-nos per a entendre l’al·legoria que Canino fa sobre l’exercici del poder en els totalitarismes, ja siga en la seua versió micro (el patriarcat feroç que ha criat els seus fills en un univers envasat al buit, privat de tot contacte amb l’exterior) o macro (aqueix fora de camp en què les relacions humanes s’han convertit en un eufemisme, alguna cosa que ja no té a veure amb la vida tal com la coneixem).
La busca de nous significats per a paraules tan quotidianes com «autopista», «mar», «carrabina», «zombi» o «telèfon» o la relectura, ridícula alhora que terrorífica, del Fly Me To The Moon de Frank Sinatra, introdueixen la idea més subversiva d’aquesta desconcertant pel·lícula grega, tan deutora del món de Buñuel com del de Pasolini: el llenguatge crea i pensa per nosaltres. El rigor formal de la proposta de Lanthimos juga a la descentralització de cossos i causes i efectes per a efectuar una radiografia dels protocols de la institució familiar i els corrents de poder que s’hi estableixen. Canino és premeditadament excèntrica, i mossega on més dol.
Sergi Sánchez (La Razón, 14 Maig 2010)
LA FITXA
Kynodontas. Grècia, 2009. 94 minuts
Direcció: Yorgos Lanthimos. Guió: Yorgos Lanthimos i Efthimis Filippou. Fotografia: Thimios Bakatakis. Producción Yorgos Tsourgiannis.
Intèrprets: Christos Stergioglou (pare), Michele Valley (mare), Aggeliki Papoulia (filla major), Mary Tsoni (filla petita), Christos Passalis (fill), Anna Kalaitzidou (Christina).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
FANTÁSTICO SR. FOX / EUA, 2009
Wes Anderson
Un astut rabosot anomenat Fox sembla portar una vida idíl·lica amb la seua esposa i amb el seu fill Ash. Però, a les nits, el senyor Fox es dedica a robar gallines, ànecs i titots a les granges veïnes. Els grangers decideixen acabar amb la situació i caçar a Mr. Fox. Pel·lícula d’animació basada en el famós llibre per a xiquets de Roald Dahl.
No hay comentarios:
Publicar un comentario