El Cine-club Pessic estrena a la comarca el documental "Vivir de pie" el pròxim diumenge dia 14 de març al les 19:00 hores al Centre Social de Dénia. La pe´l.lícula serà presentada i comentada pel director, Valentí Figueres, realitzador nascut a Dénia que compta amb una dilatada carrera com a documentalista.
"Vivir de pie" ens narra la vida de Cipriano Mera Sanz, un dels personatges més interessants i, alhora, més desconeguts, de la Guerra Civil Espanyola. Va Començar sent un drapaire i caçador furtiu per a després convertir-se en obrer. Va entar en contacte amb les idees anarquistes, les va interioritzar i, al capdavant d'una divisió de l'exèrcit republicà, va derrotar a Mussolini en la batalla de Guadalajara. Quan Franco va arribar al poder va ser empresonat i condemnat a mort, però va esquivar la seua sentència fatídica i es va exiliar a França, des d'on va posar tot la seua obstinació per a acabar amb la dictadura.
Estrenada a desembre de 2009, este documental ja ha circulat per festivals com el de Gijón i la Mostra de Cine de València i ara està començant la seua carrera per festivals internacionals.
Del documental la crítica ha dit:
"Una vida de cine, de la que el documental da cuenta de forma estimable. (...) Una solución narrativa audaz y eficaz" (Javier Ocaña: Diario El País)
"El trabajo de Figueres y su colaboradora en el guión es documentalmente impresionante, y nos muestran el puño y letra de una época terrible (...) Una huella digital admirable en la memoria de su época. (...)" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC
NOTES DE PRODUCCIÓ
El projecte de llargmetratge s’inicia quan coneixem Nardo Imbernón a París i ens ensenya una forqueta de plata que havia guardat zelosament des que son pare li la va donar. La forqueta tenia una història interessant: quan l'Aga Khan III i Rita Hayworth anaven amb la seua limusina pel Bois de Boulogne van ser assaltats per uns quants cotxes que els van tancar el pas. Els assaltants els van deixar amb el que duien posat, sense els seus vestits, les joies i els coberts. Aquell robatori digne d’estar en un guió de cine, va ser en realitat “una recuperació” i els emmascarats homes dels "grups d’Acció de la CNT". Era 1949. Més avant la forqueta va arribar a les mans de la família de Nardo, de llarga tradició anarquista, que entre bromes presumia de menjar com els rics amb aquell cobert. L’anècdota va suscitar la nostra curiositat; qui eren aquells "expropiadors"? Eren Robin Hoods moderns o simples assaltadors de camins?
Nardo ens va anar desgranant la història d’“els homes de la CNT”, el com, els perquès, els fets i les anècdotes d’aquells que van perdre la Guerra Civil i van ser víctimes de tots els totalitarismes, d’aquells que van viure l’eterna esperança de la tornada a Espanya, però també la lluita i la mort dels seus “companys”. Davant dels nostres ulls apareixia un món clandestí i quasi extint que l’exili conservava fresc en la memòria malgrat el temps... i els temps.
Estàvem descobrint el món dels vells anarquistes, el dels lluitadors per “la Idea”, el d’“els grups d’afinitat”. Eren homes i dones que tenien un ideal pel qual lluitar i ho feien amb un llenguatge propi. Per a comprendre de què parlaven calia entendre primer les paraules; conceptes com “els nostres mitjans”, “els companys”, “las Jiras”, “los pieles rojas y los pájaros carpinteros”,"la revolució"…
La tradició llibertària s’allarga cap arrere en el temps fins al S. XIX i té continuïtat fins al XXI. És cert que la seua pervivència és irregular i amb moments veritablement crítics. Però hi va haver una finestra de temps i espai al segle XX, en què tot va poder ser; un clavill en què les idees anarquistes van poder tindre una oportunitat: l’any va ser 1936 i el lloc, Espanya. Uns la van anomenar la Guerra Civil Espanyola; els anarquistes, la Revolució Espanyola.
Entre tots aquells "homes de la CNT", entre tots els companys, ens va captivar especialment la història de Cipriano Mera. Amb una procedència més que humil al barri madrileny de Tetuán, -en aquell temps anomenat "de les victòries"- Mera va ser un obrer, un sindicalista, un company de la CNT i, quan el moment ho va requerir, un tinent coronel de gran instint. Després... després la derrota i l’exili, però també el seu ofici d’obrer, la militància més que compromesa des de "l’exterior" i una obsessió; matar el dictador. Mera va ser un company com pocs i un militant com cap. Es va integrar sense titubejos en els grups de les joventuts llibertàries per a ordir els plans del magnicidi i va eixir a les barricades dels carrers de maig del '68. Mai no va deixar de creure en la viabilitat de les idees llibertàries que eren una cosa inevitable per una qüestió de sentit comú. La ironia de la Història va voler que morira 20 dies abans que Franco. Cipriano no va guanyar totes les guerres, però sí que va lluitar en totes les batalles.
Eixe va ser Cipriano Mera i així era el món misteriós dels vells anarquistes. Un món en què la necessitat d’un "company" era cosa de tots. Havien estat tan prop de la revolució, que el fet de creure només era qüestió de veure i actuar en conseqüència. Per als vells anarquistes no tenia sentit triar entre morir de peu o viure de genolls, sabien que un altre món era possible, que es podia tindre tot. L’elecció, sens dubte, era "Vivir de Pie".
***************
Hace algo más de un año tuve la oportunidad de ver dos excelentes documentales sobre dos anarquistas históricos: por un lado Lucio (Aitor Arregi y José María Goenaga, 2007) y por otro El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007). El primero centrado en la vida del falsificador Lucio Urtubia, albañil de profesión, al que los directores entrevistaron largamente en su casa de París. Por su parte, la película de García-Alix no cuenta con el testimonio en primera persona de su biografiado, Felipe Sandoval, otro paleta revolucionario, ahora pistolero de la CNT, autor de varios asesinatos. Muy diferente a Lucio, El honor de las injurias es una propuesta estética más arriesgada: un montaje de archivos fotográficos y visuales, una obra de carácter pictórico (no en vano García-Alix es esto, pintor). Ambos documentales muy aconsejables, como el que os proponemos hoy.
He podido ver el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera gracias a que su productora, Los sueños de la hormiga roja, ha tenido a bien enviármelo. La película se centra en uno de los hombres claves de la CNT, el albañil revolucionario Cipriano Mera, “El Viejo”, como le llaman sus camaradas aún cuando no había cumplido ni cuarenta años. A Mera se debe la única victoria de la República durante la Guerra Civil: la de la batalla de Guadalajara. Creando dos frentes, Mera, que lideraba la 14 División en el río Tajuña, consiguió la retirada de los miembros del Corpo di Truppe Volontarie, los italianos que habían venido a colaborar con Franco. Los republicanos abortaron así el plan fascista: tomar Brihuega. En el documental se cuenta que, acobardados, los italianos echaron a correr, dejando en el camino distintas pertenencias. Entre ellas se encontraba un maletín del general Annibale Bergonzoli en el que, según Cipriano, había fotos del militar en ropa de mujer.
A Cipriano Mera se le presenta como un hombre sencillo con un inusitado sentido de la justicia y la honradez. No se mueve por el odio, de hecho el rencor no le corroe (salva la vida de un antiguo torturador suyo, José Escobar, que años después, agradecido, llegaría a decir que un favor pedido por Mera equivalía para él a una orden). Mera, que estuvo casado y tuvo dos hijos (uno de ellos, Sergio, fallecido cuando él se encontraba en la cárcel), no creía que nadie, llámese Franco, Hitler, Mussolini o Stalin, tuviera el derecho a coartar las libertades de sus ciudadanos. Y ofreció su tiempo y su fuerza, que no era poca, a defender su causa, enfrentándose primero a los fascistas, luego a los comunistas.
La película tampoco cuenta con el testimonio directo de Cipriano Mera, que falleció el 24 de octubre de 1975 (no pudo, pues, celebrar la muerte del dictador). Sí se le puede oír y ver en imágenes de archivo. El documental, que repasa toda su trayectoria como activista, se construye con documentos filmográficos de la época (documentales y de ficción), fragmentos de prensa y opiniones en primera persona de familiares, amigos y camaradas de Mera, entre ellos los anarquistas Heleno Molina, César Broto o Joaquín Dorado. Como elementos de transición, Figueres utiliza imágenes simbólicas escenificadas y grabadas a propósito. Se reitera demasiado el recurso, como también el de la fragmentación de pantalla (división en dos más usualmente) creada con diferentes usos: por ejemplo, como contraposición temporal (mismos paisajes en distintas épocas) o como paralelismo de personajes no tan antagónicos (Hitler/Stalin).
Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera se suma, pues, a las reivindicaciones que nuestro cine está haciendo en los últimos años a aquellas personas que lucharon, de una u otra manera, para que el futuro de nuestro país no estuviese siempre en manos de un gobierno totalitario. Hombres y mujeres que, a pesar de las duras represalias que se tomaban contra ellos, siguieron adelante, en la cárcel o fuera de ella, pensando en los ciudadanos de su momento y en los del mañana. Se les puede achacar muchas cosas (a unos más que a otros, claro), pero hay que tener muy en cuenta el contexto histórico en el que vivieron. Cipriano Mera eligió la lucha pese al sufrimiento (la cárcel, las torturas, el alejamiento de su familia, el asesinato de los amigos, el exilio…) porque confiaba en el cambio.
http://pasionporelcine.es/blog/vivir-de-pie-las-guerras-de-cipriano-mera/
LA FITXA
Espanya, 2009. 124 minuts
Direcció: Valentí Figueres. Guió: Valentí Figueres i Helena Sánchez Bel. Producció: Valentí Figueres. Música: Ian Briton. Fotografia: Sr. Marmota i Helena Sánchez Bel.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
VAMPYR / França-Alemanya, 1932
Carl T. Dreyer
Un jove viatger, de descans en un estrany castell, comença a veure estranyes visions, i descobreix una dona inconscient que ha estat atacada per un vampir en forma de bruixa... Dreyer roda a França i en alemany la seva particular visió del terror: un món oníric i suggeridor, ple de fantasmes i ombres que captiven més per la força de les seues imatges que pel caràcter terrorífic del relat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario