The Visitor

28 Març

Puntxa aquí per a llegir la 7 Masacrítica de The Visitor

El actor (Buenas noches y buena suerte, Syriana, Banderas de nuestros padres) y director Tom McCarthy presenta en nuestras pantallas su segundo trabajo, The Visitor, premiado en media docena de festivales de todo el mundo. Al igual que su debut, Vías cruzadas, se trata de una pequeña producción independiente que, en este caso, relata la transformación producida en la vida de un profesor universitario, Walter Vale, en crisis existencial y profesional desde la muerte de su esposa, tras su contacto con una pareja de inmigrantes instalados erróneamente en su piso de Nueva York. Al abrirse a una cultura (simbolizada, entre otros elementos, por el djembé) y una forma de vida completamente desconocidas para él, su vida, en punto muerto, recupera un rumbo perdido.

The Visitor confirma muchos de los propósitos presentados por McCarthy con su anterior film, tales como un cierto verismo (neorrealista, digamos) como forma de acercamiento a la realidad, su interés por las historias humanas ordinarias y cotidianas, o una intención desdramatizadora tanto en el guión, del que es también responsable, como en la puesta en escena y la interpretación. Al hilo de esto último, uno de los planteamientos más interesantes de la película resulta ser su evolución emocional. Así, al principio de la misma parece como si el director, contagiado por la frialdad y el pudor de su protagonista, se mantuviese distante a la hora de filmar ciertos momentos de gran intensidad sentimental dentro de la historia (el comienzo de su relación con Tarek y Zainab, por ejemplo), para dar paso, paralelo a su despertar a la vida, a un tono más cercano y emotivo (aunque afortunadamente siempre comedido) a medida que avanza el relato. Muy representativas de ello son las secuencias de la cita de Vale y Mouna o su primera noche durmiendo juntos. Se nota que McCarthy aprecia realmente a sus personajes, y eso, seguramente también influido por su propia experiencia delante de las cámaras, puede apreciarse en su trabajo con los actores. Si el trabajo de todo el reparto resulta muy destacado, la interpretación de Jenkins, nominado al Oscar por su papel de profesor universitario hastiado y encerrado en sí mismo, llena de matices, resulta un formidable ejemplo de underplay.

Santiago Rubín De Celis (CAHIERS DU CINEMA – ESPAÑA / Març 2009)

UN LLOC AL MÓN

Quan Hemingway va escriure -o va dir de viva veu- el que és considerat el conte més breu de la història -"Venc sabates de bebé, sense usar"-, va capturar en sis paraules eixa fondària sintètica que caracteritza una certa tradició de la literatura nord-americana: una línia que desemboca en veus tan pròximes com les de Raymond Carver o Cormac McCarthy, però que sembla haver deixat molt poca empremta en uns cineastes nord-americans més amics de sobreexplicar-se que de, per exemple, plantejar-se de què prescindiria John Ford.

De tant en tant, hi ha excepcions tan grates com eixa Old Joy (2006), de Kelly Reichardt que està disponible en una caixa de DVD dedicada al festival de Gijón. O The Visitor, de Thomas McCarthy, que enguany sembla haver omplit en les candidatures als Oscar la quota indie: McCarthy no aconsegueix ser tan elusiu com Hemingway en el seu relat, però The Visitor és un xicotet triomf de l’economia expressiva, de la perfecta harmonia entre el relat, el que captura l’enquadrament i el cos d’uns actors en estat de gràcia que saben que el diàleg és només una peça més. No és casual que McCarthy, que va debutar com a director amb l'arriscada The Station Agent (2003), siga també actor: amb la complicitat que dóna un profund coneixement de l’ofici, el director converteix els quatre vèrtexs de la seua història en una mena de quartet de corda atent a les més fràgils vibracions d’una peça que es juga la seua sort en els detalls.

The Visitor conta una història que en altres mans adoptaria formes dissuasòries, i fins i tot repel·lents: Richard Jenkins, finalista a l'Oscar per aquest paper, encarna un abstret professor d’universitat que, en viatjar a Nova York per a fer una conferència, troba al seu vell apartament una parella d’immigrants il·legals. Sembla que McCarthy vol contar la història d’un renaixement a partir del contacte amb l’altre, però les aparences enganyen i el que semblava un emotiu conte humanista s’acaba revelant com una estranya (i civilitzadament rabiosa) forma de cinema polític, però, també, la crònica de la possibilitat d’una història d’amor nonada, rematada en un pla final l’ambigüitat del qual obri la porta de la inquietud. Parafrasejant el narrador de La ciudad desnuda (1948) podria dir-se que Nova York és una ciutat amb 19 milions d’històries i esta és només una d’elles, però una que atrapa, aïlla i qüestiona l’esperit d’esta època, i ens apel·la a tots.

Jordi Costa (EL PAÍS, 13.03.2009)

ENTREVISTA A TOM McCARTHY

Què va motivar el seu bot a la direcció?

Quan vaig començar a escriure el guió de la meua primera pel·lícula, The Station Agent (Vías cruzadas), tenia molt clar en la meua ment com el volia veure plasmat en imatges, tant a nivell tècnic com interpretatiu. Vaig decidir que seria molt més senzill encarregar-me jo de la direcció que trobar a algú que compartira les meues idees totalment.

Tant aquella com esta són dos cintes molt semblants. Les històries són diferents, per descomptat, però els protagonistes principals tenen molt en comú, al tractar-se de persones que han perdut el contacte social i coneixen a algú que els reorienta i canvia les seues vides.

Estic totalment d’acord, quasi es tracta d’una continuació a eixe nivell. Però a nivell estructural ambdós són molt diferents, The Visitor és molt més complicada per a mi perquè tracta dos temes simultàniament, l’aïllament i la incomunicació d’una banda i la qüestió fronterera d’una altra. Fronteres no sols territorials, sinó en el sentit de les barreres imposades entre les pròpies persones.

El fet de ser actor li facilita la direcció d’actors?

La veritat és que sí; de fet, crec que és un dels meus punts forts com a realitzador, fa més senzilla la comunicació amb els actors. En part, supose que es deu al fet que jo mateix haja treballat al servei de tants altres cineastes. Puc entendre millor el que ajuda i el que no en el procés interpretatiu.

Els repartiments de què ha disposat en les seues dos pel·lícules són perfectes per als papers que interpreten. Té els actors en ment ja des del principi?

En aquest cas, sí, volia Richard Jenkins i Hiam Abass per als rols centrals des que em vaig posar a redactar el guió. El que m’aportava seguretat era saber que podria disposar de Richard, era una espècie d’arma secreta. Mentre el tinguera a ell, no em preocupava res més. Ha sigut fabulós.

Supose que la seua nominació a l'Oscar va ser una gran alegria per a l’equip.

Va ser un moment molt especial. Personalment, sóc un poc escèptic cap als premis, no els done massa importància. Però Richard Jenkins és una gran persona i un actor increïble, amb una gran carrera a les seues esquenes, i no puc imaginar ningú que meresca eixe reconeixement més que ell. Ha sigut una cosa molt bonica per a tots.

La pel·lícula es basa en algun fet real?

No, la veritat és que no. Vaig passar molt de temps amb gent en centres de detenció, xarrant, captant les seues emocions. Això sí que és autèntic, però la història és invenció meua.

Els atemptats del 11-S són fonamentals en la trama. Quan superarà Estats Units el trauma d’aquell atac?

Sempre quedarà una cicatriu, o espere que així siga, que mai oblidem el que va succeir i el que vam aprendre amb això, per a bé o per a mal. La resposta a tot allò comença a ser diferent ara, per sort. L’administració Bush es va aprofitar d'eixe moment d’atordiment general, de la por i de la ira de la gent. És indubtable que estem sumits en un moment de crisi global; de fet, és un moment molt fosc, sobretot des de la invasió a Iraq, però com a país comencem a despertar, sembla que estem imbuïts d’un fort sentiment d’optimisme i d’esperança, en part des de l’arribada d'Obama. És un inici.

Vías cruzadas és una producció totalment indie. The Visitor hi ha disposat d’un pressupost major. La següent?

M’encantaria disposar de més diners, encara que fora un poc! (rialles). Tinc un poc de mania al concepte de “independent”, als Estats Units és pràcticament un sinònim de “lleig”. Però el que em permet és comptar el que jo vull i com vull contar-ho, perquè si t’has fet càrrec d’un parell de films i te n'ixes dels paràmetres més modestos, comença a intervindre un munt de gent. Et converteixes en la diana de persones al teu voltant que tracten de ficar-se en el teu treball, i això és molt incòmode. Com més diners, més perill de perdre l’essència del que fas. Ara bé, dit açò, no m’importaria augmentar el meu pressupost una mica més, clar. Espere que l’èxit de les meues dues pel·lícules m’ho permetrà, sense que m’imposen limitacions.

No obstant això, com a actor el cas és distint, perquè ha treballat en projectes independents, sèries de televisió i súper produccions…

Cert! (rialles) Bo, com a intèrpret hi ha tres coses que m’atrauen: primer, treballar amb algú que m'abellisca; segon, que el material em cride prou; tres, que em paguen molts diners. Encara que ara que ho pense, no estic molt segur de si eixe és l’ordre, la veritat (rialles). Parlant seriosament, el projecte ho és tot. M’encanta el que aprens quan acudeixes al set i et poses sota les ordres d’un altre director. Veus com treballa amb tot l’equip, t’adones com fa que funcione tot. És enriquidor per a mi, per a desenrotllar-me posteriorment com a realitzador. És tot un luxe poder estar a un costat i a l’altre de la càmera. Mentre muntava The Visitor participava en el rodatge de The Wire, al meu parer una de les millors sèries de televisió que han sorgit del meu país; en un moment estava editant, i en un altre estava en el set amb els meus companys, era una cosa tremendament estimulant.

José Arce (www.labutaca.net / 16.03.09)

LA FITXA

EUA, 2007. 103 minuts

Direcció i Guió: Tom McCarthy. Fotografia: Oliver Bokelberg. Música: Jan A.P. Kaczmarek. Producció: Mary Jane Skalski i Michael London.

Intèrprets: Richard Jenkins (Walter Vale), Hiam Abbass (Mouna Khalil), Haaz Sleiman (Tarek Khalil), Danai Gurira (Zainab), Maggie Moore (Karen), Richard Kind (Jacob), Amir Arison (Sr. Shah), Marian Seldes (Barbara), Michael Cumpsty (Charles).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

DREAM / Corea del Sud, 2008

Kim Ki-duk

Jin es desperta d’un malson en què ha tingut un accident de trànsit de camí a casa de la seua exnóvia. El somni el porta a eixe lloc, on es troba amb les conseqüències d’un accident ocorregut de la mateixa manera que en el seu malson. Jin està segur que hi ha una connexió inexplicable entre ell i la dona implicada en l’accident…