Import/Export

14 Febrer

LA VERITAT NUA

Les seues pel·lícules anteriors parlaven de la immobilitat, de l'estancament, mentre Import/Export mostra personatges en constant moviment.

Els plans estàtics, la càmera en mà... poc importa. És una qüestió de contingut: ací disposava de personatges que es movien, per la qual cosa jo també havia de moure'm. És una pel·lícula sobre l'Est i l'Oest, i sobre la circulació que es produeix entre ambdós, de la desocupació, el fred i la fam al mòbil i el cotxe. Potser no hi haja fronteres geogràfiques, però sí socials. En el món globalitzat continua havent-hi guanyadors i perdedors, i també tabús que ajuden a perpetuar eixa situació: l'ancianitat, la mort, que en la meua pel·lícula mostre de manera molt diferent del que és habitual. Tot es redueix a un intercanvi de mercaderies, i ací s'inclou també les persones. En realitat, l'Oest no té cap interés a realitzar cap intercanvi cultural amb l'Est, tot és qüestió d'economia. L'única cosa que hem aconseguit és un mercat laboral globalitzat: no importa on visques, l'única cosa que busquen de tu és el benefici.

Siga com siga, esta és la seua pel·lícula més narrativa, en comparació amb Hundstage, per exemple, més interessada pel retrat, com els seus documentals.

És lògic. Hundstage era una pel·lícula sobre l'esfera privada, ací em desplace a la pública. Però l'aparença narrativa d'Import/Export és només això: aparença. Jo parlaria més bé de formes dinàmiques, i també d'una certa implicació de l'espectador, que ací demane explícitament. D'altra banda, crec que és la meua pel·lícula més esperançada. En el guió apareixia fins i tot una trobada entre Olga i Pauli, que després vaig eliminar. Ací volia allunyar-me un poc d'Àustria i abordar una problemàtica que ens concerneix a tots. Ara els sectors de la crítica que em consideraven un pornògraf social em veuen com un humanista. Però tampoc és això. Mai no he sigut despietat, crec, però m'agrada mostrar la veritat nua. En això vull desmarcar-me del "cinema d'autor" a l'ús de hui en dia, que em sembla superflu i autoindulgent. No crec que siga la direcció correcta. Cal prendre posicions respecte a la realitat.

Parle'm de cine. Quins són els seus models? Què pensa de l'anomenada "nova onada" austríaca? Ara mateix hi ha molt de moviment al seu país: des de Michael Glaggower, que ha sigut guionista seu, fins a Barbara Albert o Ruth Mader, sense oblidar, clar, Michael Haneke.

Sempre he lluitat sol i els meus models mai no han sigut precisament austríacs. Quan vaig començar a fer pel·lícules m'agradaven molts cineastes: Erich Von Stroheim, Jean Vigo, Carl Th, Dreyer, Luis Buñuel, Pier Paolo Pasolini, Andrei Tarkovski, Jean Eustache i les primeres pel·lícules de John Cassavetes. Ara em quedaria amb gent com Bruno Dumont, encara que crec que el cinema actual més interessant es fa a Àsia i a Àfrica. Quant a eixa "nova onada" que menciona, no puc dir-ne molt perquè ve després de mi. Cineastes com Barbara Albert o Ruth Mader, a les quals respecte, tenen un llenguatge semblant al meu, tracten temes molt semblants.

Declaracions d’Ulrich Seidl recollides al Festival de Cine de Gijón al novembre del 2007

MIRAR EL QUE NO ES VOL VEURE

Hi ha una regla no escrita segons la qual tot cineasta ha de mostrar pietat per les seues criatures, potser una herència espúria del model religiós sobre el qual s'ha construït la moderna història del cinema. En efecte, des del catolicisme d'André Bazin fins a les diatribes contra l'abjecció (de la posada en escena) de Jacques Rivette i Serge Daney, hi ha un afany de puresa i de transcendència que a vegades casa malament amb les estratègies de determinats cineastes, molt menys interessats per la mística de la imatge que per la seua materialitat supurant. És un problema difícil de solucionar, no cregueu, perquè entre el mal gust i el simplisme hi ha una frontera molt, molt difusa. El primer, no obstant, pot aconseguir el rang de categoria estètica, mentre que el segon mai va més enllà de si mateix. Potser es tracte d'una simple qüestió de matís.

Ulrich Seidl és un d'eixos cineastes estigmatitzats per la seua crueltat, per la visió despietada de l'univers que recrea, que acostuma a ser el món contemporani en tota la seua sordidesa. Fidel hereu d'una determinada tradició centreuropea basada en l'escepticisme, la seua obra té més a veure amb la pintura i la literatura que amb el cinema, per molt que ell invoque la figura de John Cassavetes com a pare putatiu. Els seus documentals, per exemple, no haurien desagradat al difunt Thomas Bernhardt, amb qui coincideix a l'hora d'enumerar misèries humanes amb la paciència d'un comptable i, alhora, amb la fúria d'un paranoic. I les seues ficcions mesclen amb impassible desimboltura eixa inclinació cap a l'elaboració d'un minuciós catàleg d'indignitats de la raça humana amb un moralisme feroç, un sarcasme d’estètica lletja digne del seu admirat Erich Von Stroheim. En el fons, Seidl no deixa de ser el prussià ofés perquè no ha sigut invitat a ballar el vals de l'emperador.

Hundstage (2001), el seu primer film de ficció després de documentals com Animal Love (1995) o Models (1999), obeïa a una estructura serial més pròxima a l'art conceptual vienés dels anys setanta que a qualsevol altra tradició cinematogràfica. El seu segon pas en eixe territori, Import/Export, sembla més assimilable, però resulta encara més virulent. Vist de lluny no seria més que un altre d'eixos mansos exemplars de crítica social tan de moda des que les estructures de "vides encreuades" permeten l'elaboració de grans mosaics sobre la maldat humana. Si ens acostem una mica més, no obstant, veurem que el propi cineasta s'inclou en la nòmina, no pretén situar-se fora del seu radi d'influència i, molt al contrari, proposa una teoria de la imatge segons la qual darrere de les màscares només s'oculta el rostre de l'horror. Tots som culpables, inclosos els artistes que s’atreveixen a retratar eixe espant. I ningú no s'escapa de l’Apocalipsi resultant.

Aquest enfocament purità, hereu sens dubte d'una severa moral protestant de la qual resulta impossible fugir per molt que s'acudisca a l'escarni, es materialitza en Import/Export al voltant de dos històries paral·leles que no necessiten l'encreuament explícit per a elaborar el seu discurs. De fet, la barra del títol és un element sintàctic que es converteix en símbol i metàfora: la impossibilitat de traspassar la línia, però simultàniament la mentida d'eixa separació, que serveix al poder per a establir les seues lleis sobre l'entramat de l'explotació i l'engany. Olga és una infermera ucraïnesa que viatja a Àustria a la recerca d'una vida més digna, mentre que Pauli no té futur a Àustria i es desplaça a Ucraïna per a millorar les seues expectatives a qualsevol preu. Seidl parla, per tant, de l'Europa contemporània, idealment sense fronteres però més compartimentada que mai, sobretot des del punt de vista de la classe social, allà on tots som intercanviables a ulls dels que detenen el poder. El propi cos humà s'ha convertit en una mercaderia el lloc de residència de la qual no importa mentre no desestabilitze l'equilibri econòmic.

El que repel·leix del cine de Seidl és que, en el seu cas, no hi ha cap bàlsam, ni tan sols estètic, per a fer digerible esta situació. Els seus enquadraments asfixiants, d'una frontalitat a vegades insuportable, neguen la llibertat de la mirada, obliguen a assistir a una carnavalització grotesca de la figura humana que recorda les escultures d'algunes catedrals barroques. I el seu estil pesat, insistent, irrespirable, no deixa lloc a l'eufemisme ni a la correcció política: per a ell, les víctimes d'eixe sistema postfeixista han passat a formar part del mateix fins a tal punt que s'han convertit en els seus còmplices involuntaris. Igual que el propi cinema, tampoc ells poden apel·lar a cap innocència. I molt menys l'espectador, per desesperat que siga el seu intent de fugida.

Carlos Losilla (CAHIERS DU CINEMA - ESPAÑA / Gener 2009)

LA FITXA

Austria, 2007. 135 minuts

Direcció i Producció: Ulrich Seidl. Guió: Ulrich Seidl y Veronika Franz.

Fotografia: Ed Lachman i Wolfgang Thaler.

Intèrprets: Ekateryna Rak (Olga), Paul Hofmann (Pauli), Michael Thomas, Maria Hofstätter, Georg Friedrich, Natalija Baranova, Natalia Epureanu, Petra Morzé, Dirk Stermann.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA: SESSIÓ DOBLE Edgar G. Ulmer

BARBA AZUL / EUA, 1944

Adaptació lliure del conte homònim de Charles Perrault, Barba Azul és una de les grans joies de sèrie B dirigides per Edgar G. Ulmer per a la productora PRC.

DETOUR / EUA, 1945

La vida d'un pianista de Nova York es converteix en un caos quan decideix fer auto-stop per a buscar a la seva nòvia que viu a Los Àngeles...