La teta asustada

FRACTURES DE LA MEMÒRIA

La premissa de La teta asustada és tan literària com increïble: abans de nàixer, Fausta va veure des de dins del ventre com uns terroristes mataven son pare i després violaven sa mare. Per això ha crescut amb la por al cos i porta un tubèrcul dins la vagina a manera de tap perquè ningú hi entre [sic]. En els primers instants del film, abans de morir sobtadament, la mare de Fausta li canta la seua terrible història. Escoltem la cançó sobre negre abans que apareguen els rostres. És una arrancada eficaç. És tot el que necessitem saber, perquè a partir de llavors l’única motivació de la jove i temorosa Fausta (Magaly Solier, en un registre oposat al de Madeinusa, primer i estimable film de Claudia Llosa) serà aconseguir diners per a donar digna sepultura a sa mare, a qui amaga amortallada davall del llit. Fausta troba treball com a serventa a casa d’una adinerada, esquerpa i solitària compositora que també viu instal·lada en el passat alié, momificat en els objectes, fotos i mobles que decoren la mansió familiar. Perquè la memòria de sa mare no s’asseque, Fausta continuarà cantant el relat dels seus traumes. La metàfora més interessant d’aquest film altament al·legòric (heus ací el seu llast), és que la cançó de Fausta serà el dispositiu que sostraga la pianista del seu bloqueig creatiu, si bé esta línia narrativa no és més que un comentari a peu de pel·lícula sobre les conductes classistes.

No se’ns escapa que esta història és ben exòtica i literària, i d’ací la dificultat de traslladar-la a una pantalla sense que el film resulte exòtic i literari. La directora Claudia Llosa, que amb esta segona pel·lícula ha sigut la vencedora absoluta del Festival de Berlín, no aconsegueix del tot sortejar estos riscos, la qual cosa no impedeix que La teta asustada guarde en les seues imatges una sensibilitat porosa als traumes col·lectius de Perú i oferisca una mirada singular (entre la tendresa i el to burlesc) a la seua població lumpen, que ajuda a desxifrar l’estat de catatonia en el que viuen atrapades les víctimes indirectes de Sendero Luminoso.

Si en el film-teràpia Vals con Bashir, el director israelià Ari Folman filma una pel·lícula per a recuperar la seua memòria devastada a través d’un exercici de regressió que posarà de manifest un trauma generacional, en La teta asustada Claudia Llosa vol, d’una banda, documentar els estralls d’una memòria col·lectiva traumatitzada, però també la paràlisi que esta exerceix sobre les classes més ignorants i desfavorides del país, les que arrosseguen amb les seues existències l’obscurantisme i la por induïda. La catarsi de la pel·lícula, per tant, es produirà quan el seu protagonista puga desprendre’s d’una memòria que no és la seua.

El principal retret que se li pot fer a La teta asustada és el mecanisme al·legòric resultant d’un guió massa disposat a donar resposta a totes les preguntes que planteja. La llibertat que respira el film en alguns instants queda constreta en el retrat de Fausta, un personatge de comportament tan apocat i extravagant (i de vegades inversemblant) que la seua tragèdia no aconsegueix fer-nos creuar de la perplexitat a la comprensió. Els registres més immediats, no contagiats pel filtre literari, són aquells que mostren els entorns més castigats de la societat, i que a pesar d’estar rodats amb una certa mirada compassiva, proporcionen sens dubte els moments més gratificants de La teta asustada.

Carlos Reviriego (CAHIERS DU CINEMA – ESPANYA / Març 2009)

LA LECHE DEL DOLOR

Recién recompensado con el oso de oro del festival de Berlín, el segundo largometraje de Claudia Llosa se erige en riguroso y minucioso estudio sobre el hecho de ser mujer en un determinado contexto, así como en un poderoso reflejo de unas constantes de supervivencia, desplazamiento y desarraigo especialmente significativas por las referencias al pasado rural y al sentido de la propia lengua. Un Perú con ecos de los tiempos de combate y una relación madre-hija cargada de sombrías herencias (el asesinato del padre, la violación, la enfermedad de la leche, el tubérculo protector por el asco…) y un presente de miseria y reestructuración familiar que se concreta en esos festejos matrimoniales o en la búsqueda de un imposible entierro. En relación con estos últimos aspectos, la película adquiere fuertes matices de humor negro y esperpéntico, subrayando el absurdo de determinados comportamientos: el recuerdo de Berlanga y Azcona surge en varios episodios, especialmente en los relacionados con el ataúd o su transporte y las vicisitudes del cadáver, al tiempo que la relación entre Fausta y su señora aparece atravesada por anotaciones buñuelianas.

Pero, además, La teta asustada constituye un apasionante retrato de mujeres, más allá de las canciones con las que se comunica con la madre, centrado en esa espléndida protagonista de sensacionales miradas y silencios, un ser humano sometido a insoportables realidades y decidido a encontrar una liberación que el film sugiere con delicadeza. Un duro camino donde no faltan el impresentable ligón y sus ocurrentes proposiciones o todo ese paisaje del entorno familiar. La puesta en escena, en perfecta armonía con lo que se nos quiere contar, logra unos resultados dotados por igual de belleza y de dolor, tal vez de la misma manera que van juntas la imaginación y la cruda realidad.

Lloréns (CARTELERA TURIA / Febrer 2009)

LA FITXA

Espanya-Perú, 2009. 94 minuts

Direcció i Guió: Claudia Llosa. Fotografia: Natasha Braier. Música: Selma Mutal. Producció: Antonio Chavarrías, José María Morales i Claudia Llosa.

Intèrprets: Magaly Solier (Fausta), Susi Sánchez (Aída), Marino Ballón (tío Lúcido), Efraín Solís (Noé), Bárbara Lazón (Perpetua), María del Pilar Guerrero (Máxima), Delci Heredia (Carmela), Karla Heredia (Severina), Fernando Caycho (Melvin), Edward Llungo (Marcos).

puntxa aquí per a llegir la 7Masacrítica de La teta asustada

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL VUELO DEL GLOBO ROJO / França, 2007

HU HSIAO-HSIEN

Suzanne és una mare separada que treballa de narradora en un espectacle de marionetes. Amb poc temps per a dedicar al seu fill Simon, decideix contractar Song Fang, una estudiant taiwanesa, perquè tinga cura de Simon i l’acompanye a les seves lliçons de piano. Entre tots dos s’estableix un món de complicitats, on un misteriós globus vermell els acompanyarà per tot París.