Los Caballos de Dios

 3 Abril 
ENTREVISTA A NABIL AYOUCH
-Per què una pel·lícula sobre els atemptats de l'any 2003?
-Els atemptats del 2003 a Casablanca van ser un esdeveniment que va sacsejar tot el país. Va ser la fi d'un període, la fi dels temps de la innocència, la fi de la vida en una comunitat multicultural i amb diferents credos en la qual es basava el Marroc. De fet, va resultar un despertar molt brusc i a mi em va afectar bastant. Així que em venia de gust reprendre l'assumpte des d'un angle una mica diferent al que van oferir els mitjans en aquell moment.
-Com va triar als protagonistes?
-Va ser un procés bastant llarg, vaig passar dos anys i mig als barris populars dels voltants de Casablanca; em reunia amb associacions i amb joves per a intentar entendre el que estava ocorrent i com alguns d'ells podien aconseguir tal nivell de desesperança. Durant aquest període, diguem que sobre el terreny, vaig conèixer certs joves que em van semblar interessants i en els quals em vaig basar per a rodar esta pel·lícula.
-En Los caballos de Dios introdueix una qüestió clau en la consciència d'un kamikaze, el concepte del dubte: com va arribar a aqueixa perspectiva?
-Solem pensar que als barris populars hi ha una armada de joves preparats per a convertir-se en kamikazes i açò és fals. És molt difícil convèncer algú perquè arribe fins al final. Quan es troba enfront de la realitat s'adona que va a morir de debò i en eixe instant hi ha molts que fan marxa enrere. Ho podem veure en la pel·lícula perquè també ho vam veure el 16 de maig del 2003, va haver-hi dos que no es van immolar. Per tant, clar que dubten i ho fan per una raó molt simple: són humans.
-Abans parlava de la desesperança; en una societat com la que descriu la pel·lícula, quin pes adquireix l'enveja en la trama?
-Més que en l'enveja, la pel·lícula es basa en la història dels dos germans, Yasín i Hamid. En efecte, tota la dramatúrgia del relat es construeix al voltant d'una relació de respecte i admiració profunda entre ells, de referència entre l'un i l'altre. Hamid venia haixix al principi de la pel·lícula i el seu personatge evoluciona, quan entra a la presó passa de ser un xicotet capitost a islamista. Per a Yasín és una pèrdua total del referent que tenia des de l'inici del film. És a partir d'ací quan comença una relació de rivalitat entre ells, que els condueix, a poc a poc, a l'acte final, a immolar-se.
-En la pel·lícula hi ha un acostament al problema de l'educació sexual, la seua absència; en tot cas, com va compartir esta idea amb els protagonistes (que de fet no eren actors professionals)?
-Els vaig explicar fins a quin punt estes escenes eren importants per a la pel·lícula, principalment les escenes de relacions sexuals o la violació que hi ha al principi. Volia que entengueren que aquest passatge és constructor de l'adult en què es converteix el personatge; però alhora, també destructor, ja que si tinguera un aprenentatge sexual normal, si tinguera la capacitat de donar i rebre amor en un lloc on hi ha poc espai per a la intimitat, pense que simplement s'hauria convertit en un adult diferent al que es converteix. Així que explicant-los açò i amb el beneplàcit que van donar els pares dels més xicotets, vam  aconseguir el seu consentiment i, per tant, que resultara més fàcil rodar estes escenes.
-Mostra problemes no sempre reconeguts per l'Estat marroquí: corrupció policial, drogoaddicció, prostitució, etc. Ha tingut dificultats durant el rodatge o en l'actual distribució del film pels cinemes marroquins?
-Sí, és cert que mostre problemes que no deuen haver agradat a tots els responsables polítics del Marroc. Alhora, crec que hi ha una presa de consciència, arran de les primaveres àrabs, que no podem romandre encegats davant certes qüestions tan rellevants com el sistema educatiu, el sistema de salut o la justícia social. Hi ha reformes que van començar fa algun temps i vénen acompanyades d'iniciatives ciutadanes com aquest projecte. Per açò, no he trobat problemes durant rodatge o en la distribució de la pel·lícula. També s'hauran adonat que esta pel·lícula parla d'una realitat i tracta de descriure-la. Esta realitat, també ells -els responsables polítics- la viuen a la seua manera i saben que han d'actuar, que és urgent canviar les coses.
Con tres años de retraso llega a nuestras pantallas la excelente película Los caballos de Dios, del director francomarroquí Nabil Ayouch, quien recientemente ha saltado a la palestra mediática por la polémica que ha provocado su último filme, Much Loved (2015), exhibido en el pasado Festival de Cannes, al versar sobre un tema tabú en su país: la prostitución. Detalles anecdóticos aparte, ello ya es sintomático del carácter reivindicativo y valiente de la filmografía de Ayouch. Desde la pieza que le hiciera famoso, la multipremiada Ali Zaoua, príncipe de Casablanca (2000), el realizador ha ofrecido un retrato honesto y lúcido del complejo mundo de nuestros días, en el cual, y a pesar de la globalización y los medios de comunicación de masas, la ignorancia, los prejuicios y la desinformación están a la orden del día.
Arraigada su mirada en el entorno musulmán que le vio crecer y en el que vive, Ayouch lleva a cabo con Los caballos de Dios una obra de tesis, en la que traza una biografía ficcional de los miembros de una de las células terroristas que provocaron una ola de atentados el 16 de mayo de 2003 en Casablanca. 
Con una inteligencia digna de encomio, Ayouch no solo se limita a darle rostro, corazón y alma a los asesinos de inocentes sino que da un paso más allá y especula sobre los motivos que han llevado al paulatino auge del islamismo radical en las últimas décadas, incluso en naciones multiculturales como la suya. La triste conclusión a la que llega evidencia las carencias de un planeta regido por un sistema económico aberrante; y es que aquello que conduce a la autoinmolación de muchas personas es, obviamente, la pobreza.
Al respecto, la secuencia final del relato, que puedo comentar al hallarse completamente desvinculada de la anécdota, contiene unas sugerencias simbólicas tan bellas como apabullantes: en un travelling con grúa, se nos muestra a unos niños anónimos jugando a fútbol en su destartalado arrabal, mientras, al fondo, contra la línea del horizonte, se vislumbran las luces de altos edificios, que se recortan sobre el cielo del atardecer. Acelerándose, el travelling desciende para mostrarnos que ambos mundos están separados por algo, un enorme cráter, como el dejado por el impacto de un meteorito o de una bomba, hasta que parece que la cámara vaya a chocar contra el suelo y funde a negro. Además de constatar que esa brecha insalvable se está convirtiendo, cada vez más, en el paisaje de un campo de batalla, este cierre es un ejemplo de la magnífica realización de Ayouch, que expone la difícil temática de la historia con contención, sutileza y buen gusto.
En este sentido, Los caballos de Dios destaca tanto por la solidez de su guión, obra de Jamal Belmahi, como de su discurso visual, en el que el seco realismo impuesto por el argumento es atemperado por breves eclosiones líricas, asociadas sobre todo a la interioridad de sus principales protagonistas: los hermanos Yacine y Hamid, y el mejor amigo del primero, Nabil. Las miserables vidas de estos chicos y su grupo de conocidos en un suburbio de chabolas de Casablanca, de hecho, son el foco de atención del filme, ambientado entre 1993 y 2003; unas vidas que son contrastadas con los sucesos históricos de su época y que parecen constreñidas a un círculo infernal del que no hay escapatoria.
De ahí los recurrentes planos a vista de pájaro del poblado o las dos peleas de Hamid, casi idénticas, para defender a su hermano menor en el terreno de fútbol. Perdidos, abocados al letargo del alcohol y las drogas o al estímulo, desquiciado y enfurecido, de la criminalidad, el yihadismo llega a sus vidas para ofrecerles autoestima, control, disciplina, respeto, esperanza. Pero, sobre todo, para darles un sentimiento de utilidad, pertenencia y propósito que el darwinismo del gueto les había negado. Pronto, todos forman parte de una hermandad, la musulmana, en la que unos apoyan a otros y donde es posible alcanzar todos los sueños ‒el Paraíso‒ mediante el sacrificio.
La genialidad, pues, de la narración radica en el hecho de que, visto lo visto, a cualquiera le parece lógico que esos jóvenes cambien la explotación, el miedo, la vergüenza, el dolor, la apatía o la furia que han caracterizado sus vidas desde niños por ese ambiente cerrado y estructurado, regido por los “designios divinos” y las horas de culto, ejercicio y adoctrinamiento, en el que los lazos de comunidad son muy fuertes y, por tanto, también la sensación de amparo y solidaridad.
Ello hace de Los caballos de Dios una pieza tan necesaria como incómoda, casi provocadora para un cierto tipo de público que prefiere seguir creyendo que el mal es solamente una cuestión de libre albedrío y que, por tanto, no comulga con la idea de que la injusticia social es la principal responsable de sumergir a millones de seres humanos en la ignorancia, la desesperación y la rabia: tres elementos sobre los que germinan, de forma casi determinista, toda clase de odios fanáticos.
LOS CABALLOS DE DIOS O L'ORIGEN DEL MAL
Estrenada amb cert retard pels avatars de la distribució, la guanyadora de l'Espiga d'Or en la Seminci de 2012, Los caballos de Dios, potser adquireix avui una tràgica actualitat encara més urgent que en aquell moment. Retrat de la deriva islamista de dos germans que creixen en un suburbi paupèrrim de Casablanca, el film ofereix un retrat tan emocionant com convincent d'una xacra com la del terrorisme integrista que la setmana passada segava desenes de vides a Tunísia, França i Kuwait. El director, Nabil Ayouch, fill de mare jueva i pare marroquí, criat a França, aconsegueix alhora una condemna sense pal·liatius del terrorisme i que ens posem en la pell i entenguem la sinistra trajectòria d'eixos tràgics màrtirs d'una causa inútil.
Los caballos de Dios és una hereva indiscutible d'aquella Ciudad de Dios (Fernando Meirelles, 2002), al propi títol de la qual recorda, i la mescla de la qual entre estètica videoclipera amb clara influència de l'efectisme hollywoodenc amb temàtica social ha tingut una immensa influència en el cinema occidental com pot comprovar-se amb títols com Slumdog Millionaire de Danny Boyle o la recent Trash de Stephen Daldry, també ambientada a Brasil. En aquest sentit, Los caballos de Dios no és el cinema marroquí (per cert, molt influït en general per Scorsese i Tarantino) que potser algú espera sinó un film vibrant, rodat com una pel·lícula d'acció, i molt deutor de la narrativa nord-americana.
La pel·lícula, inspirada en una novel·la al seu torn inspirada en la història real dels màrtirs suïcides que van assassinar a 41 persones el 2003 a Casablanca, no ofereix explicacions molt diferents a les que ja coneixem: la causa final del jihadisme seria la falta de perspectives laborals, la pobresa i la falta d'educació d'àmplies capes de la joventut àrab. Tot açò, en un entorn progressivament occidentalitzat en el qual, alhora que penetra el rock, l'alcohol o els nous costums sexuals, existeix un moviment contrari que reclama precisament una tornada a les essències. Una dicotomia que el film encerta en reflectir a través de les vivències d'uns adolescents que somien a ser futbolistes o celebritats i que han d'enfrontar-se en algun moment a la seua falta d'horitzó.
Hi ha aspectes audaços en el film com el reflex de les relacions homosexuals entre joves àrabs, un tabú poc transitat però tàcitament acceptat socialment perquè estos xics senzillament tenen vedat el coqueteig amb xiques i el sexe en teoria solament comença quan es casen. Sense el to quasi sarcàstic d'aquella Paradise Now (2005) ni la mirada demolidora com la que aportaria Winterbottom, Los caballos de Dios retrata els seus joves protagonistes com el que són, joves, i precisament en el xoc entre l'idealisme juvenil i la crua realitat sorgeix la tragèdia. Val la pena veure un film que ens ajuda a entendre la complexitat del conflicte que defineix la nostra època.
Juan Sardá (EL CULTURAL 03/07/2015)
LA FITXA
Les chevaux de Dieu. Marroc, 2012. 113 minuts
Direcció i Guió: Nabil Ayouch, a partir de la novel·la Las estrellas de Sidi Moumen de Mahi Binebine
Fotografia: Hichame Alaouie 
Música: Malvina Meinier 
Intèrprets: Abdelhakim Rachid (Yacine), Abdelilah Rachid (Hamid), Hamza Souidek (Nabil), Ahmed El Idrissi El Armani (Fouad)

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
Fer la guerra. Els últims combatents de Benissa en la Guerra Civil
 / Espanya, 2015. 70 minuts
Luis Botella Ivars 

El documental narra la trajectòria dels veïns que van participar en la Guerra Civil des del moment de la rebel·lió militar fins la derrota republicana. El documental està dirigit per Luis Botella amb la col·laboració de Robert Llopis. Els dos estaran presents a la projecció per a explicar el seu treball. 



           

No hay comentarios: