Un cineasta palestí nominat a l'Oscar torna a la seua terra després d'un periple a Hollywood per a proposar-se un veritable tour de force: aconseguir un thriller eficaç de baix pressupost capaç de lligar la idea de paranoia política amb la de paranoia amorosa. I ho aconsegueix. Hem volgut que ens explique en primera persona el relat de la seua proesa, doncs Omar és, realment, una proesa.
Després de realitzar Paradise Now vaig tenir la necessitat de fer una pel·lícula fora de Palestina. Era un assumpte visceral: havia quedat totalment traumatitzat pel rodatge, que va ser molt difícil, ple de perills. Ens jugàvem la vida diàriament. Era com estar en una guerra. Sentir cada dia que pots morir durant quatre mesos i despertar-te sorprès de seguir amb vida és una cosa difícil de dur. Em semblava impossible imaginar-me rodant de nou a Palestina. Però, amb el temps, els records es van ser dissipant, i després de rodar una pel·lícula als EUA ja només recordava fins a quin punt fer una pel·lícula a Palestina és una bella experiència. A més, sentia que necessitava tornar a les meues arrels i fer el que sabia fer. Així que vaig tornar a reunir el meu equip local, o, més concretament, els que eren assistents del meu antic equip, i els vaig ascendir a tots! Per tant, era tota gent a la qual coneixia, i, alhora, gent tenint una oportunitat creativa. Quan un cineasta ix del seu país per a rodar una pel·lícula americana, el retorn no sempre és fàcil. Conec cineastes espanyols que ho han passat malament, però hi ha cineastes serbis, sense anar més lluny, Emir Kusturica, que van tornar al seu país i van fer les seues millors pel·lícules. En el meu cas, estic convençut que el pas per EUA m'ha ajudat a fer d'Omar una millor pel·lícula. Sempre vaig deixar oberta la porta al meu retorn, tant si triomfava a Amèrica com si no, ja que sóc algú que aprèn més dels seus errors que dels seus èxits. L'experiència em va ajudar moltíssim.
En temps de Paradise Now, vaig viure tantes pressions que es va desenvolupar en mi un greu estat paranoic. Així que, de tornada en Palestina, em vaig proposar fer una història que poguera transmetre la idea de paranoia. Quina podria ser la millor forma? I, de sobte, ho vaig trobar: l'amor. Quan estàs realment enamorat, sols pensar que no ho mereixes, que és algú massa bo per a tu, la qual cosa et fa sentir molt insegur i pots, molt fàcilment, desenvolupar pensaments paranoics pel que fa a la persona que estimes.
Eixa inseguretat mata l'amor. Vaig decidir que, per a fer una pel·lícula sobre la paranoia política que es pot viure a Palestina, on sospites estar sent vigilat tot el temps, l'amor era la millor fórmula per a transmetre-ho de manera universal. No hi ha res més important per a un cineasta que crear històries universals que permeten llançar una mirada a situacions molt concretes. Per açò vaig crear eixe personatge que salta constantment el mur per a anar a veure a la dona que estima i que comença a veure's atrapat en les pressions que es viuen a Palestina de tots els costats. Naturalment, el personatge més delicat en eixa equació era l'israelià. Quan vaig viure eixos temps de paranoia, solia imaginar que, darrere de totes eixes escoltes que sospitava que s'exercien sobre mi, darrere de la gent que em seguia i de la policia secreta, havia d'haver-hi algú controlant-ho tot. Així que vaig començar a imaginar la seua vida, si tindria una dona, una filla… Així va nàixer el personatge de l'agent Rami que ja tenia en ment fa set anys, quan vaig viure eixes sensacions de paranoia.
Per tal com la meua pel·lícula anava a ser un thriller i havia de fer-la amb els mitjans dels quals podem disposar a Palestina, vaig començar a pensar com podria elevar eixa noció de thriller per a fer una altra cosa. Així que vaig començar a estudiar com es fa un thriller als EUA, a Europa i a Egipte. Em vaig adonar que els nord-americans aconsegueixen crear un bon thriller gràcies a la dinàmica de la història. A Europa, la tensió s'aconsegueix més aviat formalment, mitjançant els canvis de pla, distàncies, jocs amb el so… I a Egipte, la tensió es crea mitjançant els canvis de to i l'humor, amb ruptures molt còmiques després de les quals resulta molt abrupte tornar a la narració dramàtica. Així que vaig pensar fer una pel·lícula amb la dinàmica narrativa dels nord-americans, la intel·ligència formal dels europeus i la humanitat dels egipcis. Omar és, doncs, una espècie d'experiment, i espere no semblar massa arrogant si dic que crec que és un experiment reeixit.
ENTREVISTA AMB HANY-ABU ASSAD
En Omar vostè tracta el tema dels palestins que col·laboren amb Israel i en Paradise Now no és un tema central però sí que està present, ja que el pare d'un dels protagonistes va ser col·laborador. És aquesta una qüestió que li preocupa d'una manera especial?
Sí. Convertir algú en col·laborador és un crim, abusar de la seua feblesa, de la seua dependència de tu perquè actue contra els seus propis amics, la seua pròpia família, la seua societat i contra ell mateix és un crim. La confiança és molt important per a viure sentint-se segur, sense confiança no hi ha seguretat, no hi ha amor, no hi ha amistat; per açò crec que és molt important parar esment a esta qüestió. Una vegada vaig ser víctima de la paranoia, vaig pensar que algú del meu equip m'estava espiant i estava donant informació a l'Exèrcit (israelià). Potser era veritat, potser no, però en tot cas, et produeix molta paranoia i una sensació horrible. Tinc amics que han rebut pressions dels serveis secrets perquè col·laboraren usant informació que tenien sobre ells, amenaçant-los amb que els seus secrets serien difosos i s'escriurien als diaris. Per a dur a terme Omar van confluir totes estes tràgiques històries, la meua pròpia experiència, les meues pors, les meues preocupacions, les experiències dels meus amics i coses que vaig llegir als periòdics.
És cert que va escriure'n el guió en una nit?
Sí. L'estructura la vaig escriure en quatre hores i el guió en quatre dies. Va eixir del pànic i la necessitat de fer alguna cosa que em poguera salvar. Jo estava treballant als EUA i anava a fer una pel·lícula que… diguem-ne que no era molt bona. Em vaig preguntar per què no és una bona pel·lícula? I la resposta va ser que el guió era artificial i vaig sentir que havia d'escriure un guió que procedira de la vida real i que fóra realment un bon thriller. El pànic em va portar fins als meus propis sentiments, les meues pròpies pors, fins a moltes experiències que em van permetre escriure el guió.
Com va ser el seu treball amb els actors?
Per a l'actor que encarna a Omar, Adam Bakri, aquesta era la seua primera pel·lícula, i alguns dels actors principals són molt joves i no eren encara professionals. Vaig treballar abans de rodar la pel·lícula de forma molt precisa perquè tenia temps i vam escollir els actors d'una manera molt precisa. Els assajos també van ser molt importants. Adam Bakri va treballar molt físicament, va experimentar amb el seu cos, va saltar, va córrer, es va tornar quasi atlètic en els tres mesos de preparació. Als actors i actrius els vaig donar cursos per a actuar, pronunciar, etc. Al set de rodatge solament jutge a través dels meus sentiments i sensacions. Si una actuació és emocionant o no. Si ho és, deixe que els actors actuen com ells volen, si no, parle amb ells i ajustem les coses. Però generalment, si els esculls de forma correcta, si assages amb ells correctament i formes un conjunt adequat, durant el rodatge, el treball amb els actors no és un gran problema.
Com defineix vostè la seua pel·lícula? Un thriller, una història d'amor, un film polític, una barreja de tots tres?
(Riu) És una fusió. Vivim en un temps de fusió, se'ns donen a conèixer moltes tradicions, cultures, experiments, experiències. Jo sóc un producte d'aquest tipus, sóc una espècie de fusió.
Ana Alba (http://cuadernosdeorientemedio.com/?p=3492)
OMAR, UNA LLIÇÓ DE REAL POLITIK
El director palestí-israelià Hany Abu-Assad (Natzaret, 1961) es va fer cèlebre a tot el món quan la brillant i polèmica Paradise Now (2004) es va convertir en una pel·lícula fonamental del cinema recent, amb el seu audaç, tan irritant com fascinant, retrat de la peripècia de dos terroristes suïcides àrabs. He vist dues vegades la pel·lícula. La primera, em va resultar molt dura. La segona, la vaig comprendre millor. El cinema jueu ha tractat en moltes ocasions el conflicte, en quasi tots els casos cercant com a mínim una equidistància i sense deixar de denunciar els crims que comet l'estat d'Israel. Abu-Assad és totalment parcial, els israelians són l'"enemic" i no justifica però sí presenta els seus protagonistes, terroristes tant en Paradise Now com en el seu nou film, Omar, sota la llum de la comprensió i la proximitat. Un entén perquè fan el que fan, s'identifica amb ells i els jueus són sempre "l'altre", i quan apareixen és sempre com a malvats.
Omar segueix en la mateixa línia i encara que no aconsegueix la grandesa de Paradise Now, perquè és massa freda i racional, sí proporciona dosi de bon cinema i aporta, el que també és essencial, un punt de vista tan discutible i polèmic com es vulga però absolutament imprescindible i no massa transitat pel cinema que tracta el conflicte, o siga veure com es respira i es viu realment sent palestí més enllà de consideracions polítiques. Perquè ser palestí no és fàcil, Omar és un xaval jove, intel·ligent, ambiciós i bell que ha tingut la mala sort de nàixer en el costat equivocat de la història i pel simple fet d'existir s'enfronta a una vida de misèria simbolitzada per eixe mur gegantesc que ha de creuar, jugant-se la vida, per a poder passar una estona amb la seua núvia.
Omar i els seus amics representen eixos palestins joves en un país amb molta gent jove l'horitzó dels quals ha sigut truncat per un conflicte estancat i solucionat en fals mitjançant l'empresonament de facto de milions de persones. Una generació, a més, molt marcada pel cinema de Hollywood i la cultura occidental i molt conscient també que hi ha llocs en el món en el qual es viu molt millor. I tothom té dret a voler viure de la millor manera possible.
Hany Abu-Assad, no obstant açò, no té suficient presentant un catàleg complet de la barbàrie israeliana (els humiliants checkpoints, el toc de queda o eixa violència furiosa que desplega l'exèrcit en el moment més inesperat) sinó que torna a convertir els seus protagonistes en assassins quan maten a sang freda a un soldat israelià. A partir d'ací, Omar es converteix en un thriller polític "conspiranoic" més proper a pel·lícules com El caso Bourne o les novel·les de John LeCarré que a un drama polític. D'una banda, Abu-Assad és un excel·lent director d'escenes d'acció i converteix els carrerons de les medines àrabs en l'escenari de trepidants persecucions. Els salts en el mur li acaben de donar a la pel·lícula una estructura dinàmica i frenètica que moltes vegades acosta Omar al millor cinema de acció.
Hi ha un malvat israelià, per descomptat, i la pel·lícula fuig de tota èpica per a proporcionar una lliçó de real politik. El conflicte de la regió és presentat no com una qüestió d'ideals sinó com una situació en si mateixa (allí parlen de la "situació" per a referir-se al que ací anomenem conflicte) en la qual uns, els dominadors, es dediquen a dominar els altres i on no impera cap classe de moral, on tot consisteix a mantenir un statu quo en el qual els israelians prossegueixen amb la seua expansió definitiva mentre els altres es veuen confinats al seu paper d'eterns perdedors, de pàries del món.
Omar és embolicada, està plena de traïcions, de mentides i de trucs policials, res és quasi mai el que sembla i cal estar molt atent per a no perdre's en els seues nombrosos girs de guió. Omar vol ser crua com la vida mateixa, sense adorns ni sentimentalismes, però es deixa perdre precisament per açò, de vegades tot consisteix massa a saber qui diu la veritat i qui no, un joc intel·lectual entretingut però que no acaba d'aprofundir en la vertadera complexitat de l'assumpte. De vegades fa l'efecte que és com una sofisticada obra d'enginyeria a la qual li falta ànima.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 04/07/2014)
LA FITXA
Palestina, 2013. 97 minuts
Director i Guió: Hany Abu-Assad. Fotografia: Ehab Assal. Productors: Hany Abu-Assad, Waleed F. Zuaiter i David Gerson.
Intèrprets: Adam Bakri (Omar), Leem Lubany (Nadja), Waleed F. Zuaiter (agente Rami), Samer Bisharat (Amjad), Eyad Hourani (Tarek).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
FRANCES HA / EUA, 2012 / 86 minuts
Noah Baumbach
Frances viu a Nova York, encara que en realitat no hi té un apartament. Frances és aprenent en una companyia de dansa, encara que no és realment una ballarina. Frances té una millor amiga anomenada Sophie, però ara mateix no es parlen. Frances vol molt més del que té, però gaudeix de la vida amb una alegria i una despreocupació inexplicables. Frances Ha és una faula moderna sobre la joventut, l'amistat, l'ambició, els reptes personals, la lleialtat i l'optimisme per damunt de tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario