El debut de la xicoteta dels Makhmalbaf és un al·legat humanístic la força del qual és semblant a la d’un xiquet colpejant una taula amb ràbia. No valen segones lectures, encara que la mirada tracte d’imposar-les. L'Afganistan postaliban i postamericà és un territori infame, un infern on els xiquets juguen amb la tortura i l’agressió directa. La jove directora -19 anys quan va rodar la pel·lícula- adverteix a través de les imatges de Buda explotó por vergüenza que el règim dictatorial i deshumanitzat taliban ha sigut substituït per un altre no menys despietat. Els morts, morts estan, però aquells que van sobreviure i han de construir un futur només posseeixen com a educació el dolor, la tortura i la mort. La memòria és massa subjectiva com per a deixar-la a l’atzar. Hana Makhmalbaf imposa l'accent en el present, un èmfasi que es pretén metafòric però que es veu superat per un realisme desorbitat; a la fi, una ficció terrorífica que porte a Occident les penes de les desgràcies anònimes d’Orient.
La directora no sent pudor a l’hora de retratar realitats obscenes, allò que ningú vol veure per la senzilla raó que és inacceptable que una ment acomodada admeta segons quin grau de realisme. Entre les ruïnes dels Budes dinamitats pel règim taliban sorgeix una història minimalista. Una aventura quotidiana on la jove protagonista intenta una cosa tan senzilla com anar a l’escola. Però el seu esforç acaba esdevenint un despropòsit amb tints èpics: canviar ous per una llibreta i un llapis, travessar un territori àrid i tortuós cap a l’escola, ser acceptada en alguna classe, sobreviure al camí de tornada, interromput per uns xiquets pertorbats, etc.
Llàstima que la noblesa de les idees es veja pertorbada per la impuresa de les imatges. Que l’horror que instiga el dolor, encara que estiga basat en la realitat, resulte desproporcionat. Fa la impressió que molts dels cineastes sorgits d'Orient Mitjà han entés al revés el primer Kiarostami, on allò important no és la imatge espectacular, sinó l’al·legoria íntima, i el dolor no sorgeix de la dramàtica, sinó de com es posiciona la mirada. Makhmalbaf no es distancia, tot al contrari, acosta la càmera fins a convertir els seus protagonistes en quelcom obscé. Creu que per a retratar el patiment ha de traslladar-lo a l’espectador sense condicions: el que s’ha dit al principi, un punyada en la taula d'algú que no està d’acord i vol cridar l’atenció al preu que siga.
La jove realitzadora té la veritat del seu costat. Les seues intencions a més de legítimes són necessàries. Els mecanismes narratius cobren valor per la seua eficàcia dramàtica, no per la seua coherència estilística. A mitjan camí entre l’anacronisme de l’exercici progre i una certa experimentació virginal amb la càmera de rodatge, Buda explotó por vergüenza és una pel·lícula de terror que imposa el missatge polític. Recorda al món que abans del 11-S ja existia molt de patiment i que, ara, set anys després, aquest no ha desaparegut, només té un rostre diferent. D’ací la seua vàlua malgrat la poca subtilesa del plantejament. Llàstima que la seua influència siga innòcua: per si algú ho dubtava, res no canviarà.
Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL, 28 de febrer de 2008)
No por simple parece menos eficaz la estrategia seguida por la menor del clan Makhmalbaf, hija de Moshen y hermana de Samira, con su temprano segundo largometraje, primera ficción tras el documental Lezate divanegí / Joy of Madness (2003). Tal vez sea su temprana edad, esos 19 años que tenía al realizarla, la que le inspirase al abordar, de forma indirecta pero también explícita, la situación afgana tras la experiencia talibán y la invasión estadounidense. En alguna medida este reflejo de los conflictos inherentes a la reciente historia afgana parecería suavizado al encarnarse en unos personajes infantiles, con la increíble Nikbakht Noruz (una niña de seis años) a la cabeza, pero en realidad no hace sino agudizarse al contemplar cómo la intolerancia, el machismo, la violencia o la crueldad de los mayores encuentra su resonancia en las actitudes y juegos infantiles. No estaríamos muy lejos de otras fábulas infantiles entendidas como trasposición del mundo adulto, pienso en El señor de las moscas (P. Brook, 1963) o sobre todo en La guerra de los botones (Y. Robert, 1962), por no remontarnos a los Juegos prohibidos (1952) de R. Clement.
Tratándose de Afganistán y de una sociedad sometida al integrista ideario talibán, lógicamente la condición femenina de Baktay no es indiferente. Esa niña que quiere emular al niño que vive en la cueva vecina y asistir a la escuela para aprender a leer y escribir; esa niña que intentará vender cuatro huevos en el mercado para poder comprar sus cuadernos y lápices; esa niña que sustituirá el lápiz perdido por el pecaminoso lápiz de labios de su madre; esa niña capaz de subir y bajar montañas para acceder a la escuela, donde no hay lugar para ella por ser mujer; esa niña que revolucionará la clase de la escuela femenina, donde debería aprender a someterse al "burka" y a todas las salvajes sevicias que su condición femenina le impondrá; esa niña que será arrestada, torturada y casi lapidada por unos niños que asumen el rol de los talibanes (y luego de los propios americanos) en unos juegos que no son más que la consecuencia de las experiencias vividas por sus adultos. En definitiva, esa niña todo perseverancia e inocencia es, evidentemente, algo más que la protagonista de un relato cualquiera, para acceder a la condición de símbolo de tantas víctimas olvidadas. Un símbolo como lo son las ruinas de las gigantes estatuas de Buda destruidas por los talibanes entre las que discurren los juegos infantiles. Y en esa intención de recordarnos una realidad injusta e intolerable, el film de Hana Makhmalbaf es una película eficaz, en la que cierto estiramiento de la anécdota o incluso la redundancia de algunas escenas no consiguen desmerecerla. El cine, además de muchas otras cosas, también puede -y en ocasiones debe- ser una eficaz forma de denuncia y sensibilización.
José Enrique Monterde (CAHIERS DU CINEMA ESPAÑA / Febrer 2008)
LA FITXA
Buda az sharm foru rikht. Iran-França, 2007. 81 minuts
Direcció: Hana Makhmalbaf. Guió: Marziyeh Meshkini. Fotografia: Ostad Ali. Música: Tolib Khan Shakhidi. Producció: Maysam Makhmalbaf.
Intèrprets: Nikbakht Noruz (Baktay), Abdolali Hoseinali (xicot talibà), Abbas Alijome (Abbas).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LUZ SILENCIOSA / Mèxic-Holanda, 2007
Carlos Reygadas
A l’estat mexicà de Chihuahua viu una tancada comunitat de menonites, integrants d’una església protestant que conserven moltes tradicions i parlen una llengua pròpia. A més de mostrar-nos la vida d’estat comunitat, el film explica el dilema de Johan, casat i amb set fills, que manté una relació amb una altra dona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario