ENTREVISTA AMB NANNI MORETTI
Feia més de set anys que Nanni Moretti no estrenava pel·lícula a Espanya. Va ser el 2001 quan arrasava amb La habitación del hijo. Ara, torna a la tragèdia de la pèrdua d’un ser estimat amb Caos calmo, sobre un alt executiu que davant de la mort de la seua esposa es bolca en la seua filla. Moretti, protagonista i coguionista, explica a EL CULTURAL un film polèmic i sentimental.
Nanni Moretti (Bozen, 1953) va dirigir la seua última pel·lícula en 2006, Il Caimano, inèdita al nostre país, una farsa contra la seua particular Bèstia Negra, Silvio Berlusconi. Ara, per primera vegada en molt de temps –12 anys des de La segunda vez (Mimmo Calopresti, 1995)–, es dedica a exercir com a protagonista absolut d’una pel·lícula sense posar-se darrere de la càmera. Encara que el segell de Moretti va més enllà d'aparéixer pràcticament en cada pla ja que l’artista també ha sigut guionista del film, adaptació de la popular novel·la homònima de Sandro Veronesi (publicada a Espanya per Anagrama). Així, sorgeix un film típicament “morettià”, amb les seues obsessions, les seues fòbies, la seua moral i la seua intel·ligència. A competició en l’ultima Berlinale, es va mostrar cordial i incisiu durant la xarrada amb EL CULTURAL.
– En principi, es va oferir tan sols com a actor per a aquest projecte...
– Em va semblar una forma natural de continuar explorant temes, la pèrdua i el dolor consegüent i com altera les vides, que vaig investigar en una pel·lícula meua anterior, La habitación del hijo. Es tracta també d’aprofundir en com una gran fractura condueix cap a l’esperança.
– Potser per ser també el coescritor del guió el film porta el seu segell d’una forma molt clara.
– Vull dissentir. M’interessava la història per dues raons: perquè la sentia prop de mi i alhora molt lluny. A més, la temptació de tan sols interpretar era molt forta. Dirigir cada vegada em fatiga més. I l’adaptació va ser un treball molt estimulant perquè la vaig fer amb Laura Paolucci i Francesco Piccolo i els tres vam mantindre opinions molt diferents.
– Guardonada amb el prestigiós Premi Stregha, la novel·la és immensament popular. Com va influir aquest fet i fins a quin punt van guardar fidelitat a l’original?
– El llibre conté molts capítols bellíssims, molt literaris i de nul valor cinematogràfic. Van ser fàcils d’eliminar. De fet, vam voler oblidar-lo. Els canvis més notables han sigut potser que el personatge de Lara, la dona que mor, té més presència, i el meu personatge, Pietro Paladini, és menys cínic.
– Pietro sembla incapaç d’expressar dolor fins que es trenca. Finalment, el caos trenca la calma.
– Pietro protegeix a la seua filla, sobretot, i impedeix que aflore el seu dolor, encara que eixa contenció desconcerta a la xiqueta, sense ell saber-ho. El seu plor mai no arriba. Vam treballar molt el moment en què deixa fluir eixe dolor quasi impossible de suportar i que ha canviat tota la seua vida.
Als seus 54 anys, Nanni Moretti primera escena de sexe. L'Església italiana no podia passar-la per alt. La Conferència Episcopal, a través del responsable de la pastoral juvenil, Nicolo Anselmo, va qualificar l’escena de “erotisme dur”. I va fer una crida als actors perquè feren “objecció de consciència” en estes escenes.
– Parlem de la famosa seqüència.
– A quina es refereix?
– A la seua amb Isabella Ferrari.
– Ah, eixa! Em preocupaven més altres. La de l’opi, que vam fer sense guió. O la del meu plor catàrtic, tancat en el cotxe. I la del diàleg final amb la xiqueta, Claudia. Tot havia de ser bo quasi a la primera, perquè Antonello Grimaldi no fa moltes preses.
– Bé, doncs parlem dels bisbes italians. Creu que han portat molta gent al cine?
– Espere que sí! (Rialles) Des de l'Església sempre es veuen obligats a realitzar aquest tipus de declaracions. És el seu treball! Saben que estes opinions creen dependència entre un cert tipus de polítics. I saben que a un cert tipus de periodistes els provoca una histèria per la qual després emfatitzen i dramatitzen tot. I, que jo sàpiga, el papa no n’ha parlat. Hi ha un cert tipus de periodisme al meu país basat en la informació histèrica i superficial.
Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 19 de juny de 2008)
ENTREVISTA AMB ANTONIO GRIMALDI
L’entrevista comença preguntant-li al cineasta, un veterà realitzador televisiu que de tant en tant ha picotejat en la gran pantalla, per Nanni Moretti. El geni -per talent i per caràcter- italià signa com a guionista i protagonitza el film. No degué ser fàcil la relació. I més amb una pel·lícula que parla de dolors i morts familiars, una absència que automàticament remet a La habitación del hijo, escrita, dirigida i protagonitzada per Nanni Moretti. "Per descomptat, ja coneixia la seua fama. Havíem treballat junts -jo, com a actor; Nanni, davant i darrere de la càmera- en Il caimano i estiuegem prop, a Sardenya. A favor seu he de dir que es va oferir a protagonitzar-la, però que va rebutjar dirigir-la. Té una forta personalitat. Fins i tot el productor estava espantat. En quant ens vam ajuntar per a parlar del film, li vaig soltar: 'Al comandament n’estic jo'. I ni va piular".
I com es fa per a aconseguir que el Vaticà es fique amb la seua pel·lícula? Una campanya de publicitat gratuïta provocada per una seqüència de sexe menys tòrrida del que anuncia. "No ho sé, però és que segur que ni l’han vist. En el llibre era més fort. Ací l’hem suavitzada molt".
Grimaldi és pausat. Assegura que no li importa parlar de la connexió Caos calmo-La habitación del hijo. "En La habitación del hijo els fets ocorren just després de la mort del xic. En Caos calmo ha passat un temps, el protagonista comença a reconstruir la família". I per a fer-ho, Pietro passa el dia en un banc del parc que hi ha davant del col·legi de la seua filla. "El parc esdevé una illa sentimental on la gent visita Pietro, mentre espera que la seua filla no siga tan coixa emocionalment com ell. A Nanni li va vindre molt bé tindre un fill d’eixa edat; jo vaig parlar molt amb la meua neboda. Tots volem que els nostres descendents no reproduïsquen els nostres errors".
I per a complicar-se la vida amb egos, Grimaldi i el productor van decidir contractar Roman Polanski com a totpoderós empresari possible futur cap de Pietro. "Vaig buscar a algú molt carismàtic, que no fóra italià, perquè angoixara Moretti, perquè li entrara una mica de por. Polanski representa perfectament el personatge... i hauríeu d’haver vist la cara de Nanni", comenta rialler. Al final, Caos calmo aposta per la família. "Home, és una novel·la italiana adaptada per cineastes italians. I a Itàlia, la família...".
Gregorio Belinchón (EL PAÍS, 20 de juny de 2008)
LA FITXA
Itàlia, 2008. 112 minuts
Director: Antonio L. Grimaldi. Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci y Francesco Piccolo; basat en la novel·la "Caos calmo" de Sandro Veronesi. Fotografia: Alessandro Pesci. Música: Paolo Buonvino. Producción: Domenico Procacci.
Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).
Feia més de set anys que Nanni Moretti no estrenava pel·lícula a Espanya. Va ser el 2001 quan arrasava amb La habitación del hijo. Ara, torna a la tragèdia de la pèrdua d’un ser estimat amb Caos calmo, sobre un alt executiu que davant de la mort de la seua esposa es bolca en la seua filla. Moretti, protagonista i coguionista, explica a EL CULTURAL un film polèmic i sentimental.
Nanni Moretti (Bozen, 1953) va dirigir la seua última pel·lícula en 2006, Il Caimano, inèdita al nostre país, una farsa contra la seua particular Bèstia Negra, Silvio Berlusconi. Ara, per primera vegada en molt de temps –12 anys des de La segunda vez (Mimmo Calopresti, 1995)–, es dedica a exercir com a protagonista absolut d’una pel·lícula sense posar-se darrere de la càmera. Encara que el segell de Moretti va més enllà d'aparéixer pràcticament en cada pla ja que l’artista també ha sigut guionista del film, adaptació de la popular novel·la homònima de Sandro Veronesi (publicada a Espanya per Anagrama). Així, sorgeix un film típicament “morettià”, amb les seues obsessions, les seues fòbies, la seua moral i la seua intel·ligència. A competició en l’ultima Berlinale, es va mostrar cordial i incisiu durant la xarrada amb EL CULTURAL.
– En principi, es va oferir tan sols com a actor per a aquest projecte...
– Em va semblar una forma natural de continuar explorant temes, la pèrdua i el dolor consegüent i com altera les vides, que vaig investigar en una pel·lícula meua anterior, La habitación del hijo. Es tracta també d’aprofundir en com una gran fractura condueix cap a l’esperança.
– Potser per ser també el coescritor del guió el film porta el seu segell d’una forma molt clara.
– Vull dissentir. M’interessava la història per dues raons: perquè la sentia prop de mi i alhora molt lluny. A més, la temptació de tan sols interpretar era molt forta. Dirigir cada vegada em fatiga més. I l’adaptació va ser un treball molt estimulant perquè la vaig fer amb Laura Paolucci i Francesco Piccolo i els tres vam mantindre opinions molt diferents.
– Guardonada amb el prestigiós Premi Stregha, la novel·la és immensament popular. Com va influir aquest fet i fins a quin punt van guardar fidelitat a l’original?
– El llibre conté molts capítols bellíssims, molt literaris i de nul valor cinematogràfic. Van ser fàcils d’eliminar. De fet, vam voler oblidar-lo. Els canvis més notables han sigut potser que el personatge de Lara, la dona que mor, té més presència, i el meu personatge, Pietro Paladini, és menys cínic.
– Pietro sembla incapaç d’expressar dolor fins que es trenca. Finalment, el caos trenca la calma.
– Pietro protegeix a la seua filla, sobretot, i impedeix que aflore el seu dolor, encara que eixa contenció desconcerta a la xiqueta, sense ell saber-ho. El seu plor mai no arriba. Vam treballar molt el moment en què deixa fluir eixe dolor quasi impossible de suportar i que ha canviat tota la seua vida.
Als seus 54 anys, Nanni Moretti primera escena de sexe. L'Església italiana no podia passar-la per alt. La Conferència Episcopal, a través del responsable de la pastoral juvenil, Nicolo Anselmo, va qualificar l’escena de “erotisme dur”. I va fer una crida als actors perquè feren “objecció de consciència” en estes escenes.
– Parlem de la famosa seqüència.
– A quina es refereix?
– A la seua amb Isabella Ferrari.
– Ah, eixa! Em preocupaven més altres. La de l’opi, que vam fer sense guió. O la del meu plor catàrtic, tancat en el cotxe. I la del diàleg final amb la xiqueta, Claudia. Tot havia de ser bo quasi a la primera, perquè Antonello Grimaldi no fa moltes preses.
– Bé, doncs parlem dels bisbes italians. Creu que han portat molta gent al cine?
– Espere que sí! (Rialles) Des de l'Església sempre es veuen obligats a realitzar aquest tipus de declaracions. És el seu treball! Saben que estes opinions creen dependència entre un cert tipus de polítics. I saben que a un cert tipus de periodistes els provoca una histèria per la qual després emfatitzen i dramatitzen tot. I, que jo sàpiga, el papa no n’ha parlat. Hi ha un cert tipus de periodisme al meu país basat en la informació histèrica i superficial.
Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 19 de juny de 2008)
ENTREVISTA AMB ANTONIO GRIMALDI
L’entrevista comença preguntant-li al cineasta, un veterà realitzador televisiu que de tant en tant ha picotejat en la gran pantalla, per Nanni Moretti. El geni -per talent i per caràcter- italià signa com a guionista i protagonitza el film. No degué ser fàcil la relació. I més amb una pel·lícula que parla de dolors i morts familiars, una absència que automàticament remet a La habitación del hijo, escrita, dirigida i protagonitzada per Nanni Moretti. "Per descomptat, ja coneixia la seua fama. Havíem treballat junts -jo, com a actor; Nanni, davant i darrere de la càmera- en Il caimano i estiuegem prop, a Sardenya. A favor seu he de dir que es va oferir a protagonitzar-la, però que va rebutjar dirigir-la. Té una forta personalitat. Fins i tot el productor estava espantat. En quant ens vam ajuntar per a parlar del film, li vaig soltar: 'Al comandament n’estic jo'. I ni va piular".
I com es fa per a aconseguir que el Vaticà es fique amb la seua pel·lícula? Una campanya de publicitat gratuïta provocada per una seqüència de sexe menys tòrrida del que anuncia. "No ho sé, però és que segur que ni l’han vist. En el llibre era més fort. Ací l’hem suavitzada molt".
Grimaldi és pausat. Assegura que no li importa parlar de la connexió Caos calmo-La habitación del hijo. "En La habitación del hijo els fets ocorren just després de la mort del xic. En Caos calmo ha passat un temps, el protagonista comença a reconstruir la família". I per a fer-ho, Pietro passa el dia en un banc del parc que hi ha davant del col·legi de la seua filla. "El parc esdevé una illa sentimental on la gent visita Pietro, mentre espera que la seua filla no siga tan coixa emocionalment com ell. A Nanni li va vindre molt bé tindre un fill d’eixa edat; jo vaig parlar molt amb la meua neboda. Tots volem que els nostres descendents no reproduïsquen els nostres errors".
I per a complicar-se la vida amb egos, Grimaldi i el productor van decidir contractar Roman Polanski com a totpoderós empresari possible futur cap de Pietro. "Vaig buscar a algú molt carismàtic, que no fóra italià, perquè angoixara Moretti, perquè li entrara una mica de por. Polanski representa perfectament el personatge... i hauríeu d’haver vist la cara de Nanni", comenta rialler. Al final, Caos calmo aposta per la família. "Home, és una novel·la italiana adaptada per cineastes italians. I a Itàlia, la família...".
Gregorio Belinchón (EL PAÍS, 20 de juny de 2008)
LA FITXA
Itàlia, 2008. 112 minuts
Director: Antonio L. Grimaldi. Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci y Francesco Piccolo; basat en la novel·la "Caos calmo" de Sandro Veronesi. Fotografia: Alessandro Pesci. Música: Paolo Buonvino. Producción: Domenico Procacci.
Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).
-----------------------------------------------------------------------------
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
FAT CITY / EUA, 1972
John Huston
Tully i Ernie són dos homes absolutament desencantats. Un és un granger alcohòlic que intenta tornar al món de la boxa després d’uns quants anys de retir. L’altre és un lluitador que intenta ensenyar tots els seus coneixements sobre la boxa a un deixeble.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
FAT CITY / EUA, 1972
John Huston
Tully i Ernie són dos homes absolutament desencantats. Un és un granger alcohòlic que intenta tornar al món de la boxa després d’uns quants anys de retir. L’altre és un lluitador que intenta ensenyar tots els seus coneixements sobre la boxa a un deixeble.
No hay comentarios:
Publicar un comentario