ESTA NO ÉS UNA ALTRA PEL·LÍCULA PARÒDICA
En el primer episodi de Extras, sèrie còmica creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant (responsables de The Office) sobre les interioritats del món del cinema vistos des de l’òptica del lumpenproletariat de la indústria, els figurants, Ben Stiller apareix com a estrella invitada. En una aparició autoparòdica típica de la sèrie, Stiller encarna... Ben Stiller, actor megataquiller disposat a rodar com a director una pel·lícula conscienciada sobre la guerra a Bòsnia, que acaba mostrant-se com una estrella egòlatra i despietada amb els extres, els que, per cert, no per la seua condició humil resulten humanament millors que l’astre de Hollywood. Perquè el mèrit d'Extras resideix en la seua aguda disecció del món cinematogràfic a través d’una incorrecció política d’ampli espectre: els desafortunats figurants resulten tan miserables, èticament parlant, com els famosos. Que Stiller inaugurara la llarga llista de famosos que desfilen per Extras no resulta cap sorpresa. Aquest actor ja va mostrar la seua capacitat per a parodiar una indústria mediàtica, de la qual no obstant això forma part, en Zoolander (2001), el seu tercer llargmetratge com a director. En la seua nova pel·lícula, Tropic Thunder (permeteu-me obviar el subtítol espanyol: Una guerra muy perra!), Stiller encara va més enllà i situa Hollywood en el punt de mira, amb una especial delectació en l'univers propi dels actors.
En el suplement del número de febrer de Cahiers du cinéma. España dedicat a les reescriptures fílmiques a penes va quedar espai per a parlar de la paròdia com eixe subgènere còmic que se sustenta precisament en la reescriptura, mitjançant la seua dislocació, dels codis més assimilats dels gèneres i dels moments més recognoscibles de films populars. La comèdia nord-americana va trobar en esta veta un filó que explota de forma reeixida sobretot des dels huitanta (encara que existisca quasi des del origen del cinema) després de l’èxit de Aterriza como puedas (Jim Abrahams, David i Jerry Zucker, 1980). Esta faceta postmoderna de la comèdia ha derivat en el segle XXI en el subgènere del patchwork paròdic, pel·lícules que acumulen gags mofant-se d’escenes d’altres films, cosits uns darrere d’altres sense a penes sentit de la unitat. Així, l’espectador despistat podria interpretar Tropic Thunder com la variant bèl·lica de Scary Movie o Date Movie, una "War Movie" que es burla dels múltiples llocs comuns que han generat les pel·lícules sobre la guerra de Vietnam. De fet la pròpia pel·lícula juga a això i el seu primer tram funciona com a tal "War Movie" fins que un canvi en el punt de vista ens situa en una ficció dins de la ficció, o, per a ser exactes, en una falsa paròdia dins d’una paròdia real. A partir d’ací, Stiller desplega una comèdia imparable en què els jocs de la ficció dins de la ficció no es detenen i alhora tampoc entorpeixen el flux d’una de les pel·lícules més espaterrants dels últims temps, amb la qual el director reafirma i multiplica els mèrits aconseguits amb Zoolander. De fet, el personatge que encarna Stiller en Tropic Thunder sembla una variant del supermodel reconvertit en actor estrella del cinema d’acció. Però ací la resta de personatges adquireix una dimensió còmica molt més reeixida que en la pel·lícula anterior: el paroxístic Jack Black en el que es podria considerar l’homenatge definitiu a John Belushi, Nick Nolte com l'Enric Marco de la guerra del Vietnam, Tom Cruise en la seua millor interpretació autoparòdica des de Magnolia (1999) i, sobretot, l'insuperable Robert Downey Jr. Com l’actor del Mètode que decideix ficar-se literalment en la pell d’un negre augmentant la pigmentació de la seua dermis. Aquest rol junt amb el del xic mentalment discapacitat (el personatge encarant per Stiller) han indignat certs sectors de públic que han vist una extralimitació de la incorrecció política on no hi ha més que una delirant ironia sobre com de seriosament es prenen els actors a si mateixos. Tropic Thunder no es burla dels negres ni de les persones amb discapacitat, sinó precisament dels tics que encara perviuen a Hollywood a l’hora de representar-los.
En la seua crítica de la indústria del cine, Extras apel·la a allò tan gastat, quan es parla de comicitat britànica, de l'humor intel·ligent. Tropic Thunder prefereix jugar en la seua pròpia lliga. D’una banda, la pel·lícula no obvia incomptables referències i senyals al cinèfil que vulga distraure’s censant els incomptables films, sobretot bèl·lics, subgènere Vietnam, als quals es remet al llarg del metratge. D’un altre, respon perfectament a una comèdia pura i dura que no requereix d’un espectador capaç d’interpretar les seues sublectures per al seu gaudi. Quan al final del film Stiller tanca la seua ficció dins de la ficció en una cerimònia dels Oscar, també està deixant clar que en cap altre lloc excepte a Hollywood és possible salvar la paradoxa de convertir un film que satiritza els mecanismes de funcionament de la indústria en un producte perfectament representatiu de la mateixa. Per cert, guanyarà Robert Downey Jr. el premi de l’Acadèmia al Millor Actor Secundari? Seria l’ultima volta de rosca, l’arrodoniment del joc d’espills, el happy end perfecte per a esta gran comèdia titulada Tropic Thunder.
Eulàlia Iglesias (CAHIERS DU CINÉMA ESPAÑA / Setembre 2008)
EL ARTE DE LA CRÍTICA
En una escena de esta comedia tan aparatosa e hiper-musculada como certera en su disección satírica, Robert Downey Jr. -que interpreta a un actor tan intenso que muda su pigmentación cutánea al servicio del personaje- alecciona a Ben Stiller -estrella de action-movies que buscó la respetabilidad encarnando a un discapacitado psíquico- sobre los criterios de la Academia acerca de los retratos de la discapacidad. El diálogo es puro oro cómico y Kirk Honeycutt del Hollywood Reporter vio en él "una pieza extrañamente precisa de crítica cinematográfica". En buena medida, Tropic Thunder, una guerra muy perra es eso: crítica de cine hecha gran espectáculo, la culminación de una tradición subterránea de la comedia que, desde Loquilandia (1941) hasta las parodias deconstructivas del trío ZAZ ha reciclado el género como arma para delatar fatuidades de lenguaje, inercias y lugares comunes del (a veces, mal) llamado séptimo arte.
En el diálogo entre Downey y Stiller también hay toda una teoría de la comedia: nunca hay que entregarse a la idiotez sin condiciones. Y, como en Quemar después de leer, aquí las condiciones son la extrema inteligencia que articula esta mirada sobre un mundo idiota.
Con un registro de humor que permitiría definirla como la Trampa 22 de la comedia metalingüística, Tropic Thunder descarga su lluvia de napalm mordaz sobre un Hollywood poblado de egos hipertróficos, directores peleles y productores grimosos, obteniendo, paradójicamente, un blockbuster rotundamente perfecto.
Jordi Costa (EL PAÍS / 26-09-2008)
Tropic Thunder. EUA, 2008. 106 minuts
Director: Ben Stiller. Guió: Ben Stiller, Justin Theroux i Etan Cohen. Fotografia: John Toll. Música: Theodore Shapiro. Productors: Ben Stiller, Stuart Corfeld i Eric McLeod.
Intèrprets: Ben Stiller (Tugg Speedman), Jack Black (Jeff Portnoy), Robert Downey Jr. (Kirk Lazarus), Brandon T. Jackson (Alpa Chino), Jay Baruchel (Kevin Sandusky), Danny McBride (Cody), Steve Coogan (Damien Cockburn), Bill Hader (Rob Slolom), Nick Nolte (John Tayback), Brandon Soo Hoo (Tran), Reggie Lee (Byong).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
PATT GARRET Y BILLY THE KID / EUA, 1973
Sam Peckinpah
L’últim western de Peckinpah va suposar un bell homenatge -exemplificat en una brillant desfilada de secundaris de l’època daurada dels westerns d'Hollywood- en el qual no falta el personal i violent estil del director. La història d’un xèrif que persegueix incansable un perillós "fora de la llei", del qual havia sigut col·lega en el passat, va tancar, brillantment, una etapa dins del gènere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario