Hace mucho que te quiero

22 Març

Veient Hace mucho que te quiero, hom pot pensar que ens trobem davant d’un director experimentat i, no obstant això, es tracta de l'opera prima de Philippe Claudel. Del que no hi ha dubte és que ens trobem davant d’un gran narrador d’històries, davant d'algú que construeix els seus personatges a partir dels matisos i d’una contenció dramàtica que els fa pròxims a l’espectador, davant d’un bon coneixedor del cor de l’ésser humà i del que la vida i la societat li poden oferir. Per això, el seu debut respira humanisme i autenticitat, duresa emocional i alhora delicada sensibilitat, i també la capacitat de posar en imatges interessants reflexions sobre el dolor i la llibertat interior, sobre la necessitat obrir l’ànima per a recuperar la vida, o sobre els límits de l’amor i els perills de la soledat. Són molts els temes tractats, sempre amb subtilesa i sense excessos, en una trama equilibrada i fluïda, amb un guió que dosifica perfectament la informació sobre la protagonista, i que sap obrir finestres d’oxigen i d’esperança a una situació d’enorme tensió emocional.

El drama que se’ns conta és terrible i dolorós. Una dona, Juliette, ix de la presó després de quinze anys i després d’haver perdut el seu fill, abandonada pel seu marit i rebutjada pels seus pares. A través dels serveis socials, la seua germana menuda Léa és qui l’acull en sa casa, en un intent de recuperar-la per a la vida familiar, laboral i social. Però el principal obstacle per a esta reinserció està en el cap d’esta dona atribolada, perquè segueix tancada en el dolorós record del passat com si d’una presó es tractara, captiva en un silenci sec i tallant amb el qual es nega a explicar el que va succeir, amb el ferm rebuig de tornar a creure en l’amor. Han sigut molts anys entre reixes i encara no està preparada perquè, fins i tot admetent la seua culpa, no ha arribat a perdonar els que la van deixar sola en la desgràcia, els que no van entendre el seu amor i li van tancar les portes al futur. Estem davant del mateix sentit moral de Crimen y castigo, on Claudel presenta una dona que busca la seua redempció en una segona oportunitat que la vida puga atorgar-li, mentre que una altra intenta explicar eixos comportaments des dels llibres en les seues classes de la literatura. Són dos germanes de vida molt distinta, estretament unides de xicotetes i després separades per la tragèdia, que ara busquen aproximar-se i refer la seua vida familiar, però entre les quals s’alça un mur de gel construït pel misteri i el silenci.

Els personatges de Juliette i Léa estan construïts des de la intel·ligència i la sensibilitat, sense explicacions innecessàries ni abusos sentimentals, a partir d’unes mirades i reaccions tan subtils com expressives. Però, a més, Claudel cuida amb mim els secundaris i els deixa l’espai suficient per a enriquir a la parella protagonista: un capità de policia sumit en la soledat, un professor d'Universitat d’aparença donjoanesca però amb l’ànima ferida per l’absència, un director d’hospital molt pendent de les formes i de la imatge, un iaio mut que parla tendrament amb els ulls, una xiqueta de qui s’escolta el que ningú s’atreveix a dir… Són personatges que susciten ambients de tensió latent o manifesta, de jovial i amistosa relació en un dia d’excursió, d’esforços per eludir parlar del passat o per caldejar el present i donar una nova prova de confiança. Si el guió és extraordinari, també ho són les interpretacions d'Elsa Zylberstein i especialment de Kristin Scott Thomas, la qual sosté la pel·lícula de principi a fi, a vegades només amb la seua presència i la seua mirada: Juliette es carrega d’un fort sentit moral i dramàtic, permet que l’espectador aguaite en la seua ànima enverinada en el dolor després de tant de temps, que senta com reviu el passat en la seua lluita per tornar a viure, a perdonar, a estimar… Hi ha moments per a l’emoció continguda i també per a l’esclat i el xanglot, sempre reflex d’un fort sentiment de patiment i soledat, tan profund com autèntic; potser únicament en el desenllaç s'oferisca un gir una mica inversemblant, però no per això menys intens.

A pesar de ser el seu primer treball darrere la càmera, Claudel demostra sensibilitat artística amb una precisa planificació, que sap triar primeríssims plans d’objectes o del rostre del policia, allunyar-se i seguir els seus personatges amb un toc de dinamisme i modernitat, o acompanyar-los amb elaborats plans seqüència al llarg de la casa o pel museu. Varietat de recursos amb la càmera tractats amb una fotografia digital que aporta el to realista, i reforçats per uns acords de corda que generen el dramatisme desitjat. Pel·lícula d’acurada factura i nombroses referències literàries, artístiques i cinematogràfiques, amb Racine, Dostoievski i Rohmer que parlen de l’ésser humà i del seu drama existencial, amb personatges tancats entre reixes, en el marc d’un quadre, en el seu propi món de culpa, o en una ment malalta d'Alzheimer; amb alguns morts físiques, i altres més morals o emocionals; amb unes situacions idíl·liques i matrimonis o amics exemplars i altres més tràgiques en l’aspecte personal o familiar. En la pel·lícula de Claudel hi ha de tot, com en la vida, en un equilibri exquisit i ben ordit, amb històries el passat de les quals se’n va albirant a poc a poc i on una paraula oportuna s’obri pas en el silenci… en el seu intent per recuperar la vida i la felicitat.

Julio R. Chico (http://miradadeulises.com/2008/09/%E2%80%9Chace-mucho-que-te-quiero%E2%80%9D-encerrada-en-su-silencio/)

LA GERMANA

Hace mucho que te quiero és l'interessant debut com a director del prestigiós novel·lista francés Philippe Claudel. Estem davant d’un melodrama en tota regla, construït sobre l’amplia gamma de matisos que l’actriu Kristin Scott Thomas dóna al paper de Juliette, una exconvicta que torna a casa de la seua germana. El film està basat en una premissa dramàtica sòlida, i és una immersió sensible en la història d’una dona i la seua relació amb un món que de vegades l’acull i en altres moments la rebutja de manera subtil o visceral. El gran llast del, per un altre costat sobri i elegant film de Claudel, està en la seua fèrria divisió en quadres narratius, la literatura que ix de boca dels intèrprets i la seua decidida vocació de mesclar l’“alta cultura” amb les passions íntimes, el que resta passió a un melodrama al que hauria calgut més empenta narrativa i menys enquadraments elaborats i música de fons.

Amb tot, Hace mucho que te quiero és una rara avis dins del cinema francés contemporani perquè sorteja els clixés sobre les picabaralles al si del nucli familiar, i sap tocar amb una certa soltesa i sensibilitat un “tema fort” i d’abast universal. La melancolia, el dolor i la ironia que transmet el personatge de Juliette i el seu tens retrobament amb la família de la seua germana no resideixen únicament en la superba interpretació de l’actriu protagonista sinó també en la força d’un guió curosament elaborat per a posar en imatges situacions de comunicació i incomunicació. El realitzador sap dosificar els elements de crispació i tendresa, encara que no evita a alguns secundaris tòpics o desdibuixats, ni alguna frase o composició altisonant, quelcom propi d’un home que –com els personatges del film- no oculta el seu amor pels llibres i per les paraules boniques. Claudel ha convertit en pel·lícula el que podria ser l’argument de la seua següent novel·la, amb unes seqüències que acaben sempre amb un interrogant en el relat.

Amb tot, esta tragèdia intimista sobre la mentida i l’amor, la família i el rebuig social, la solidaritat femenina i la fragilitat de les aparences conté més d’un moment de bon cinema gràcies a la sobrietat i la força amb què el realitzador s’aproxima al rostre de Juliette i l’enfronta amb propis i estranys, de manera que aconsegueix una veritable metamorfosi del personatge i la persona en un món aparentment fred i hostil. Claudel ha realitzat una opera prima una mica afectada i retòrica, però en la qual podem apreciar com aconsegueix conduir-nos sense massa estridències a través d’una trama melodramàtica i transmetre’ns finalment moments de calidesa i d’humanitat.

Eudardo Nabal (http://www.contrapicado.net/critica.php?id=345)

CRIMEN Y CASTIGO

Un drama, un terrible drama social y moral, también puede convertirse en una película de misterio. Todo depende de la graduación con la que se va ofreciendo la información al espectador; de que el primer tercio del guión no sea un rácano cúmulo de explicaciones orales sobre los personajes y sus sentimientos; de que los sobreentendidos entre los protagonistas ejerzan de puzzle informativo para una audiencia cada vez más interesada. Cineastas como Atom Egoyan o Michael Haneke lo saben bien. Como el francés Philippe Claudel, que convierte la presentación de personajes de Hace mucho que te quiero, su interesante debut como director, en un ejercicio de funambulismo indagatorio, en un enigma sobre el dramático peso del pasado, de lo vivido, de lo sufrido y, sobre todo, de lo errado.

De modo que el lector agradecerá que el cronista salte por encima de cualquier información acerca de la trama principal y se limite a decir que estamos ante una historia sobre la culpa y la redención. Claudel, analítico, comienza a mostrar en el segundo acto buena parte de sus referentes, incluso a través de sus diálogos, partiendo de Crimen y castigo, de Dostoievski, hasta llegar a los Cuentos morales, de Eric Rohmer. Todo ello a través de una puesta en escena feísta, que se ve acrecentada por un rodaje con cámara digital que, si ha servido para ahorrar costes y pagar a la portentosa Kristin Scott Thomas, siempre será bienvenido.

Sin embargo, descubierto el drama que se mueve alrededor de la familia protagonista, uno comienza a rezar para que el último giro de guión, el desenlace, no se dirija hacia la opción más confortable para la complejidad de la historia, para la redención ética de la equívoca mujer que interpreta Scott Thomas. Las pistas ofrecidas por Claudel a lo largo del metraje conducen a ello, pero el crítico, y seguro que el espectador más exigente, se resisten a ello.

El secreto final es el que se veía venir: ñoño, falsario con lo que se ha contado hasta entonces, poco plausible respecto de la actitud de la mujer en el juicio y de una altura dramática muy inferior al resto de la película. Algo parecido a lo que le ocurre a Dejad de quererme. Parece como si nadie se atreviera con un verdadero retrato de la maldad, a secas. De un verdadero crimen y castigo sin aditivos ni colorantes.

Javier Ocaña (EL PAÍS / 29-08-2008)

LA FITXA

Il y a longtemps que je t'aime. França-Alemanya, 2008. 110 minuts

Direcció i Guió : Philippe Claudel. Fotografia: Jérôme Alméras. Música: Jean-Louis Aubert. Producció: Yves Marmion.

Intèrprets: Kristin Scott Thomas (Juliette), Elsa Zylberstein (Léa), Serge Hazanavicius (Luc), Laurent Grévill (Michel), Frédéric Pierrot (capità Fauré), Lise Ségur (Lys), Jean-Claude Arnaud (avi Paul), Mouss Zouheyri (Samir), Souad Mouchrik (Kaisha).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CIEN CLAVOS / Itàlia, 2007

Ermanno Olmi

Un jove i eminent professor de la universitat de Bolonya es veu embolicat en una delicada investigació. Decideix escapar de tot i acaba recorrent l’amable ribera del Po, on s’instal·la en una casa de pedra abandonada. Al voltant de la seua nova llar es van teixint històries quotidianes d’amor i d’amistat entre el professor i la gent del lloc.