Gomorra

5 Abril

ENTREVISTA AMB MATTEO GARRONE

–Comparada amb la Camorra napolitana, amb 3.600 homicidis, 233 bilions de dòlars de beneficis i 600 tones de tràfic de cocaïna anuals, la màfia siciliana pot semblar un joc de xiquets.

–La Camorra té clavades les seues urpes en tot. Té connexions amb el món de l’alta costura a Milà i els negocis de reconstrucció del World Trade Center a Nova York. Quan vaig escriure el guió amb Saviano, “vam gaudir” de protecció policial 24 hores al dia, set dies a la setmana. Ell s’ha erigit en el símbol de la lluita contra la Camorra des que va denunciar amb noms i cognoms els noms de diversos capos davant el Ministeri de Justícia. Però un símbol no és suficient per a acabar amb açò si els polítics no fan res.

– Per què està Saviano en perill, i vosté no?

– Perquè ell va donar noms i cognoms. Els va denunciar com a ciutadà, no com a escriptor. El meu cas va ser molt diferent. Ells van sentir que parlava sobre ells, no contra. Els membres de la Camorra van treballar d’extres i acudien a l’estudi a veure els resultats. Es van sentir part del projecte. El dia a dia als carrers de Nàpols està ple de bales i de brutalitat i en el film van poder veure-ho amb distància. Van ser la meua primera audiència.

–Gomorra és un assaig però sembla ficció...

– Per a un públic no italià, es tracta del descobriment d’un Estat dins de l'Estat, regulat per les seues pròpies lleis, ubicat en una ciutat que sembla d’un altre planeta, enmig del no-res, en aquest cas, al barri de Scampia. Tot li resultarà tan llunyà com si es parlara de Mart.

– La Camorra és un poder ocult, tenebrós.

– Aquest poder s’infiltra en tota la ciutat, al seu cor històric i als barris comercials, corrompent la vida diària. La Camorra està unida a la societat civil amb llaços invisibles. Per això, a Gomorra no apareixen representants de la vida oficial, no hi ha polítics ni juristes. La seua falta de compromís forma part de la baralla.

–S'assassina fins i tot per un telèfon mòbil...

–La Camorra actual resulta difícil de definir fins i tot per a un napolità. Ara s’hi dóna una confusió total en què xoquen professionals i novells, soldats i proscrits... Hi ha criminals “responsables” i n’hi ha que no ho són, franctiradors més o menys connectats amb la Camorra. La violència és ja desproporcionada i ha crescut moltíssim.

–Per què ha rodat la pel·lícula d’una forma tan freda, tan desapassionada?

– La idea des del principi va ser rodar-la com si fóra un documental o un reportatge de guerra. Per descomptat, tot és una reconstrucció i hi ha actors, però volia que el públic oblidara que hi ha un equip de cine darrere. Les localitzacions són reals i el material originari és tan fort que no necessitava embellir res. Quan la gent em pregunta si és ficció o no per a mi és una prova que he fet un bon treball.

–És Gomorra un intent de desmitificació?

–No hi ha res del glamour dels mons en què es movien els criminals de El Padrino o Uno de los nuestros. La meua pel·lícula n’és l’antítesi. I estime profundament eixes pel·lícules. Però quan vaig llegir el llibre de Saviano vaig descobrir que es podia mostrar una nova cara de la Màfia.

–A través dels personatges de Marco i Ciro, obsessionats amb la pel·lícula de Brian de Palma Scarface, veiem la influència que ha tingut el cinema de mafiosos entre els propis mafiosos.

–Avancen sense temor cap a un sagnant final. Primer disparen, amb alegria insana, i després, pregunten. Scarface és el seu ídol, el seu guia, però no hi ha lloc per a un Tony Montana al territori banyat en sang de Nàpols. La intenció era partir de cinc històries molt representatives i ells exemplifiquen eixa perversa influència de Hollywood. Hi ha altres trames, com la del sastre que no se sent valorat i competeix amb Xina. La idea era buscar històries individuals amb rellevància universal.

Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 6 de novembre de 2008)

Hi havia diverses formes de filmar les cinc històries sobre la Camorra napolitana plasmades per Roberto Saviano en el seu inesperat best-seller. Una, recórrer als codis ja mitològics del cinema de gàngsters, reciclats últimament amb distinta sort per David Chase (Los Soprano), Martin Scorsese (Infiltrados) o Michele Placido (Romanzo Criminale). Una altra, tirar mà d'eixe costumisme nostàlgic tan emprat pel cinema italià recent (Marco Tullio Giordana en I cento passi). Ambdós opcions haurien portat Gomorra cap a un atzucac, com probablement hauria ocorregut si Garrone haguera recorregut al documental com a via de fuga. Només quedava un salt sense xarxa (al final, sempre és eixa l’única opció per al cineasta amb una certa ambició), i eixe salt és la primera cosa que crida l’atenció quan contemplem les imatges d’obertura de la pel·lícula, un precís pròleg de presentació en què la càmera s’enganxa als personatges, que es tanca amb un pla general de situació (la fortalesa del clan més poderós), que ens remet directament al cinema clàssic. Queda clar, des d'eixe instant, que l’híbrid que contemplarem té poc d’acomodat i molt de personal. Ara bé, Gomorra és més que bones intencions, i prompte se’ns revela com la sòlida reconstrucció (i subratllem en esta paraula el prefix) d’un univers engolit per la seua pròpia representació. Com s’ha destacat en multitud de textos, ací no hi ha romanticisme, òpera, honor, ni èpica; només un paisatge aspre recorregut per supervivents. El revers de Scarface, El Padrino, Uno de los nuestros o d’alguns vells i oblidats films.

Gomorra es mostra com el més valuós i rigorós acostament que coneixem a la major empresa financera italiana. És irregular i profundament imperfecta, sí, però la seua impecable renúncia a transitar llocs comuns la converteix en la constatació que encara és possible fer un cinema del present seguint paràmetres tradicionals. En essència, la pel·lícula de Garrone és un thriller suat i asfixiant, construït sobre estructures paral·leles que (escapant de la síndrome Short Cuts) mai no arriben a connectar-se, i rodat amb una intencionada aposta per l’artifici que l’allunya de qualsevol presumpció documental. Però alhora és també hereva d’un cert (neo)realisme, que opta sempre per l’autenticitat dels escenaris, els dialectes i els diàlegs enfront de l’hegemonia d’una concepció més teatral. A vegades el pla es força en calculats escorços. Altres, sobretot en algunes escenes d’acció, notem eixe aire cinéma vérité quan és la càmera la que segueix atropelladament els personatges, i no al contrari. Amb esta doble aposta, que s’intercala i injecta en el metratge una estranya atmosfera d’irrealitat, Garrone s’afanya a filmar els cossos amb una certa fascinació (patent ja en el seu anterior Primo amore) que arriba quasi a deformar els rostres, i que genera algunes seqüències memorables com la que protagonitzen els dos joves aprenents de Tony Montana en el seu particular camp de tir. Hom pot -i serà esta l’opció dels que no accepten que el bon cinema aconseguisca ser majoritari- concentrar-se en els punts dèbils d’un film que, fins i tot amb el seu generós metratge, peca a vegades d’una certa imprecisió derivada de l’adaptació literària (d’ací, suposem, el seu molest epíleg escrit sobre la pantalla). Nosaltres, al contrari, preferim veure Gomorra com l’autentica presentació en societat d’un cineasta fins ara prometedor i, per fi, digne de ser reivindicat com a autèntic valor en alça d’una indústria tan necessitada com la italiana.

Miguel Calero (http://www.miradas.net/2008/n80/criticas/gomorra.html)

UNA CAMORRA SIN MAQUILLAJE

Cuenta con temblorosa sinceridad el escritor Roberto Saviano que el éxito de Gomorra le condenó a muerte. Se supone que a los verdugos que se han conjurado para firmar la irrevocable sentencia no les fascinan ni poco ni mucho los libros, tampoco que un husmeador de sus impresentables negocios publicara sus investigaciones. A condición de que los lectores fueran mínimos y la publicidad irrelevante. Pero resulta que esa demoledora denuncia, concebida con tantos datos como amargo lirismo, con prosa hipnótica y sociología de altura, no cayó en las selectivas manos de cuatro inofensivos intelectuales, sino que fue devorada por millones de lectores de todo tipo y condición, que ese público masivo ha conocido las actividades y los nombres de los jefes del salvaje tinglado, algo que convierte en un peligro notable al chaval que paseaba en moto por Nápoles oyendo historias siniestras, recopilando información sobre la variada criminalidad disfrazada de negocio que domina las calles y las trastiendas, sobre soldados, generales, senadores y emperadores de un ejército todopoderoso llamado Camorra.

El director Matteo Garrone se ha propuesto trasladar a imágenes y ponerle rostros y voces a ese temible y patético universo, a víctimas y matarifes, a los iniciados en la ritual infamia y a los que todavía balbucean una tela de araña que no permite sobrevivir a la inocencia, al débil, al que se empeña inútilmente en no tomar partido. Y lo hace con afán documental, con un realismo que perturba al receptor, con personajes que parecen extraídos de la calle, con una tipología y un argot que desprenden autenticidad, con la violencia explícita y subterránea como único motor vital, también como suprema forma de relación.

Garrone ha condensado las 11 historias que desarrolla Saviano en cinco relatos que se cruzan, que ofrecen un retrato asfixiante, con olor y sabor, de una normalidad que da miedo, de un localismo indeseable. Garrone describe los infinitos tentáculos del poder, de la penetración de ese gansterismo ancestral en todos los estamentos de la vida cotidiana, su amoralidad permitiendo el enrolamiento en sus huestes de niños prescindibles y previsible y mortífero futuro, la fabricación de la alta costura en talleres clandestinos y en régimen feudal, la seguridad económica para familias cuyos padres o hijos han sido entrullados a cambio de la sumisión y de mantener la ley del silencio, el transporte clandestino de toneladas de residuos tóxicos a zonas pobres en las que el cáncer se dispara, la ejecución de adolescentes descerebrados que pretenden dar palos yendo por libre, negándose de forma suicida a ofrecer su servidumbre a la Camorra, la sangre y la venganza como rituales inamovibles en el reparto de la tarta. Lo que ves y lo que oyes angustia e impresiona. No suena a ficción sino a inadmisible realidad. Y con la sensación de que nadie va a intentar cambiarla, de que es invulnerable.

Carlos Boyero (EL PAÍS / 14-11-2008)

LA FITXA

Itàlia, 2008. 135 minuts

Direcció: Matteo Garrone. Guió: Maurizio Braucci, Ugo Chiti, Gianni Di Gregorio, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso i Roberto Saviano; basat en la novel·la homònima de Roberto Saviano. Fotografia: Marco Onorato. Producció: Domenico Procacci.

Intèrprets: Toni Servillo (Franco), Gianfelice Imparato (Don Ciro), Maria Nazionale (Maria), Salvatore Cantalupo (Pasquale), Gigio Morra (Iavarone), Salvatore Abruzzese (Totò), Marco Macor (Marco), Ciro Petrone (Ciro), Carmine Paternoster (Roberto), Zhang Ronghua (Xian), Simone Sacchettino (Simone).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LAS HORAS DEL VERANO / França, 2008

Olivier Assayas

Els camins de tres germans amb les seues vides ja encarrilades xoquen quan la seua mare, encarregada de gestionar l’excepcional col·lecció d’art del s. XIX que va pertànyer al seu oncle, mor sobtadament. Els tres es veuran obligats a entendre’s i llimar les seues diferències sobre el patrimoni i hauran d’enfrontar-se a les memòries compartides, als seus orígens i a la seua particular visió del futur.