Prométeme

1 Març

Hi ha creadors que es passen tota la seua vida “pintant la mateixa poma” (Picasso dixit) mentre produeixen obres d’aparença completament distinta, però sempre fidels a un univers poètic comú. Hi ha altres que, arribat un moment de la seua trajectòria, comencen a “pintar sempre la mateixa poma” per dins i per fora, a base de realitzar obres que es volen idèntiques entre si, però que no fan sinó trair la substància del seu món personal. Des de fa ja alguns anys, Emir Kusturica ha ingressat amb tots els honors en la nòmina dels segons.

Per a entendre’ns: el cineasta de Papá está en viaje de negocios (1985), El tiempo de los gitanos (1988), Arizona Dream (1993) i Underground (1995) ha deixat pas al realitzador de La vida es un milagro (2004) i Prométeme (2007). Les seues primeres pel·lícules el van convertir en un cineasta de referència, figura de capçalera en el festival de Cannes (on va guanyar dos vegades la Palma d'Or) i admirat creador d’alè barroc l’obra del qual expressava la tragèdia i el pathos de la península balcànica en el seu accelerat i traumàtic procés de desagregació política. El seu cinema posseïa una rara capacitat per a hibridar influències culturals, trobar la poesia en el fons de l’estrèpit, capturar el patetisme ocult darrere de l’excés i engendrar la metàfora en l’interior de la imatge.

Els seus nous treballs han invertit els termes. A base de repetir el que ell mateix sembla haver constituït com “imatge de marca”, el folklore ha desplaçat el mestissatge cultural, el soroll i la voràgine han sufocat tot rastre de poesia, l’excés i la hipèrbole a penes deixen espai per a la sinceritat, i la metàfora s’imposa amb tosquedat per damunt d’una imatge que sembla presonera de si mateixa. Ha sigut un camí progressiu que ara culmina en esta amfetamínica berbena balcànica que constitueix Prométeme, en la qual l’afany per assemblar-se a si mateix converteix el cinema del seu autor en una trista caricatura de si mateix.

És com si Kusturica s'encabotara a recordar l’espectador, dins de tots i cada un dels plans del film, que està veient una pel·lícula de Kusturica. El clixé i la fórmula s’imposen així per damunt de tota coherència. La història i els personatges desapareixen, fins i tot sota les trampes mecàniques, la terrisseria de joguet i els perfils de cartoon que envaeixen i caracteritzen la posada en escena d’un relat que posa en joc alguns temes d’envergadura (el crim organitzat, el tràfic de dones), però que es perd, per complet, en la condescendència autocontemplativa de qui de seguida es revela com una mera corfa exterior, un simple motlle apriorístic sense a penes res dins. El resultat final és un autèntica sufocació: hom ix realment esgotat de la projecció, però no perquè les imatges ens enrotllen amb eixa suposada vitalitat desbordant que Kusturica s’entossudeix a imposar i fabricar a tota costa, quasi sòlidament, sinó perquè cansa molt contemplar l’esforç tan aparatós –però tan buit– per fer soroll i per imitar el slapstick. És una llàstima.

Carlos F. Heredero (EL CULTURAL, 10 de juliol de 2008)

LA FITXA

Zavet. Sèrbia / França, 2007. Duració: 137 minuts

Director: Emir Kusturica. Guió: Emir Kusturica i Ranko Bozic. Fotografia: Mirolad Glusica. Música: Stribor Kusturica. Productors: Olivier Delbosc, Marc Missonier, Maja Kusturica i Emir Kusturica.

Intèrprets: Marija Petronijevic (Jasna), Uros Milovanovic (Tsane), Ljiljana Blagojevic (professora), Aleksandar Bercek (avi), Kosanka Djekic (mare de Jasna), Miki Manojlovic (cap), Stribor Kusturica (Topuz), Vladan Milojevic (Runjo).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TROPIC THUNDER / EUA, 2008

Ben Stiller


Un grup d’actors pretenen rodar la pel·lícula bèl·lica més cara de la història. Després que les excessives despeses (i els descontrolats egos dels mimats actors) amenacen amb la fi del rodatge, el frustrat director es nega a aturar-lo i porta l’equip a una selva del sud-est asiàtic (per “augmentar el realisme”), on es trobaran guerrillers de veritat... Una altra comèdia!