El retraso en el estreno de películas como Cien clavos no hace sino proyectar sospechas sobre su condición de tostones legitimados por el prestigio de los festivales de cine; sin embargo, tal como es el panorama de la exhibición comercial, debería considerarse como un valor añadido que películas tan alejadas de las modas, de la superficialidad y la nada oficiales, acaben encontrando un pequeño resquicio por el que asomarse antes de pasar a la prematura posteridad del DVD. Sin duda, Cien clavos es una película atípica, cuando menos peculiar, como lo es el conjunto de la filmografía de su autor, el italiano Ermanno Olmi, un veterano cineasta surgido a la sombra del neorrealismo tardío y del cine político del que apenas se han estrenado en España media docena de títulos. Los más conocidos, El árbol de los zuecos (1978) y La leyenda del santo bebedor (1988), ganadores respectivamente de la Palma y el León de Oro en Cannes y en Venecia, dos propuestas llamativamente dispares, una ambientada en el campo y la otra en la ciudad, a finales del siglo XIX y en los ochenta del XX, ilustraciones complementarias y elocuentes de la evolución del cineasta.
Con este nuevo trabajo que ahora se estrena prometió despedirse del cine de ficción para dedicarse exclusivamente al documental, aunque en cierto modo esa ha sido la naturaleza principal de la mayor parte de sus propuestas narrativas, reflejar la realidad y el lugar que ocupaban sus personajes dentro de ella. El protagonista de Cien clavos, un profesor que comete el sacrilegio de mutilar parte de los libros de una biblioteca como metafórica aniquilación física de las ideas, es un individuo en profunda crisis, en conflicto con el mundo y en busca de una identidad y de un equilibrio, que, según parece, sólo es posible encontrar en la sencillez primaria de la vida campesina, lejos del bullicio y el artificio urbano. Su comportamiento excéntrico, por momentos mesiánico, tiene sin embargo un carácter simbólico, espiritual, aunque la actitud de eremita, de santo visionario de este personaje que se retira al campo, a un pequeño pueblo a las orillas del Po para escuchar y escucharse, como en una paradójica misión evangelizadora, esconde sutiles matices irónicos, lo que fue interpretado en su momento como una beligerante provocación a la pomposidad de la cultura oficial. Olmi es, sin duda, un cineasta de otra época, de un tiempo en el que el cine intentaba envolver mensajes críticos bajo la envoltura de simple entretenimiento. Sus intereses como cineasta quedan patentes en el desigual acierto en la manera de plantar los actores ante la cámara.
La habilidad de Olmi, sin embargo, es abiertamente documental y por tanto atemporal, mientras que su sentido de la representación parece algo trasnochada, anticuada, ligada a los usos que fueron moda en algún momento de un pasado más o menos reciente. La mezcla desemboca en un resultado algo desequilibrado, irregular, cuando menos sugerente como propuesta a contracorriente, deudora exclusivamente del pensamiento y las convicciones éticas y estéticas de su máximo responsable.
Alberto Bermejo (EL CULTURAL, 11 de setembre de 2008)
LA LLEGENDA DEL SANT TERRORISTA
Sobrat d’idees en l’autoproclamat final de la seua carrera en el cinema de ficció, Ermanno Olmi sembla encabotat a malgastar una espècie de talent conceptual que no li coneixíem i que té alguna cosa a veure amb una nova capacitat per a desencadenar paràboles. Les seues dos últimes pel·lícules, la inèdita en els nostres cines Cantando dietro i paraventi i esta Cien clavos, contenen ni més ni menys que un parell d'instal·lacions-concepte que engreixen la ficció a més de nodrir-la de qualitats estètiques fenomenals. És com si Olmi pensara que el present del cinema passa tant per la hibridació barroquejant d’elements com pel diàleg amb altres disciplines artístiques, i potser per la seua posterior rendició davant d’elles (que mai humiliació: sempre Straub, mai Greenaway), ja que el cinematògraf és l’art continent per excel·lència gràcies a la seua capacitat registradora de la realitat.
Si en el primer dels títols esmentats encallava un grandiós navili dins d’un escenari teatral pel que passejava Bud Spencer declamant elegies igual que antany assestava punyades, ací s’encamina Olmi cap a l’anatema en posar en escena una instal·lació herètica de propietats escandaloses, fins i tot blasfemes. No és difícil imaginar una idea semblant en el pavelló d’una Biennal de Venècia o més encara d'ARCO, a Madrid: parlem de centenars de llibres oberts (molts d’ells incunables de l’època medieval) acuradament escampats pel terra de la biblioteca universitària de Bolonya i amb claus travessant les seues pàgines ferides de mort. Hi ha fins i tot quelcom de pornogràfic i obscé en els primers plans del fàl·lic metall penetrant els fulls arriben a tenir, i també hi ha un creador en la tardor de la seua vida que se solta la cabellera amb visions somiades. La inspectora de policia que investiga el traumàtic crim dels claus ho proclama enlluernada en els primers minuts de la pel·lícula: "Si no sonara irreverent podria dir-se que és l’obra d’un artista genial". Capacitat d’Olmi per a crear i inocular-nos una imatge-trauma indestructible, per molt d'audiovisual que consumim durant la resta de les nostres vides. Quan la major part de l’art contemporani es caracteritza per una necessitat sorprendre i d’impactar, Olmi s’incorpora a les seues files amb joventut i gran capacitat metafòrica.
No obstant això hi ha en esta última obra una insòlita maniobra de fregament entre el shock d'una performance efectista i la ficció cinematogràfica. La lectura és potser una mica explícita, però val molt la pena perquè mai no havíem vist l’autor de II tempo si é fermato filmar tan enfadat amb la realitat d'Occident. Olmi s’alinea així, pels seus interessos de combat, amb l’altre únic gran cineasta italià dels nostres dies, Marco Bellocchio (el seu espill d’esquerres), que en La sonrisa de mi madre situava Sergio Castellito a les estances vaticanes en un viatge herètic, com una muntanya russa de malson.
El responsable d’acostar Olmi als museus, protagonista de Cien clavos, és un jove professor universitari de pell fosca, amb un aspecte crístic evident gràcies a la seua cabellera i a les seues barbes vestides sense distància irònica. En reubicar un avatar modern del Messies com a professor universitari, penedit per haver viscut una vida escolàstica i teològica, Olmi arremet contra el (poc) que de gnòstic conserva el cristianisme oficial i ho recondueix al sentiment natural del bon poble (al "Déu és amor") en una tradició política molt recognoscible en el cine italià. El professor de Cien clavos s’exilia després a la ribera del Po (a Sant Giacomo) per a practicar el missatge evangèlic i ajudar anònimament i justicierament a una noble comunitat contra uns especuladors del terreny amb les seues terribles excavadores manejades per empresaris aficionats al golf.
Quan el professor és descobert, detingut i interrogat per la policia, de tornada a Bolonya, es declara "del tot responsable però no culpable" de l’atemptat, "perquè era una obligació moral". Quan el perplex agent identifica tal sabotatge amb un acte terrorista de l’era del 11-S, el protagonista no dubta a inventar sobre la marxa un Al-Qaeda catòlic institucional: "Sí, vaig ser part d’un grup terrorista perquè vaig pertànyer al cos de professors de l'Estat". Una altra vegada els Straub en ment quan van presentar Quei loro incontri a Venècia, i es declaraven terroristes antisistema en la Secció Oficial de l'establishment cultural. Quan el professor clava estigmes en els objectes del saber, sembla tornar les ferides de la crucifixió de Crist al seu lloc d'origen (així equipara Olmi el poder vaticà al de la Roma Antiga).
Com s’ha assenyalat, Cien clavos és la pel·lícula més pasoliniana d'Olmi (potser des de Cammina, Cammina) per la seua agressivitat contra tot l’element institucional eclesiàstic, per la seua deliberada demagògia agitprop en favor dels ingenus, per la seua capacitat de "monumentalitzar" les persones que retrata i per la seua relectura dels mites religiosos. Des de "Déu és el gran masacrador del món, no ha salvat ni el seu fill en la creu", fins a "tots els llibres del món no valen un café amb un amic", l’herència ideològica de l’únic cineasta realment necessari del primer segle del cinema batega en Cien clavos. Sempre va cridar l’atenció la vulgaritat formal que va acompanyar la filmografia d'Olmi per al cinema, i sobretot per al RAI, després de l'exquisita El árbol de los zuecos, i és que últimament era un cineasta més de tesis culturals que de formes i ritmes. No obstant això, en un símptoma de tranquil·litat conquistada, comuna a molts cineastes i pintors de la seua edat, de sobte l’elegància harmonitza amb la virulència ideològica en un rar equilibri. El segon terç del film, que és com un flux calmat en eixa ribera del Po, conté les revetlles de poble més envoltants des del Cuento de otoño rohmerià i les vores del riu recorregudes amb més delit des d’aquella pel·lícula de Charles Laughton (La noche del cazador). El vell mestre ha conquistat el registre d’allò més complicat, el de la felicitat que es contagia.
Álvaro Arroba (CAHIERS DU CINÉMA ESPAÑA / Setembre 2008)
"L'ESGLÉSIA VA DEIXAR QUE DÉU FORA UNA ARMA DE PODER"
"Les religions no han salvat mai el món, han sigut sempre motiu de divisió. Déu ha sigut utilitzat com a excusa per als delictes més cruels i com a instrument de prevaricació sobre els més dèbils". Ho afirma Ermanno Olmi (Bèrgam, 1931), que va estar a Barcelona per a participar en el congrés El Déu dels cineastes, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya. El cineasta assegura que "l'Església ha permés que Déu s'utilitzara com a instrument de poder. Són els famosos sacerdots del temple...".
Després d'allunyar-se del cinema a causa d’una greu malaltia, Olmi va tornar el 1987 amb La leyenda del santo bebedor. Ara, Cien clavos és, diu, el seu últim film. "Seria presumptuós definir-ho com a testament artístic; és més una salutació: torne al documental amb què vaig començar fa 50 anys". Els claus són els que el protagonista, "un Crist dels carrers i no dels altars", utilitza per a crucificar els seus llibres. "Si la cultura és la busca de les infinites possibilitats de la veritat i la religió la busca de l’espiritualitat, no hi ha conflicte. Aquest naix quan la cultura es tanca en esquemes i la religió en dogmes".
La seua actitud crítica cap a l'Església porta al protagonista de Cien clavos a afirmar que "el Dia del Juí serà Déu qui haurà de donar compte de tots els patiments del món". No obstant això, la seua profunda religiositat, el seu lirisme i l’elogi de la vida rural li van valdre l'acusació d'idealista. "Entre la utopia i la realitat està la mesura de la nostra responsabilitat, el que hem pogut o volgut fer és la mesura del nostre fracàs. En el cinema, per un costat està l'espectacularizació de la realitat i, per l’altre, la poesia, la capacitat d’emocionar amb l’esdeveniment mínim i quotidià".
El fet de no fer pel·lícules narratives no significa que Olmi deixe de treballar, perquè ja ho està fent en dos documentals: un sobre el moviment de llauradors Terra Madre i un altre sobre un projecte de l’arquitecte Renzo Piano. "Cal posar el sentit de l’oració en el que fem. Déu, si existeix, vol ser reconegut, no idolatrat. De vegades, una blasfèmia serveix més que una pregària perquè oculta el desig de creure", opina.
Roberta Bosco (EL PAÍS / 12-09-2008)
LA FITXA
Centochiodi. Itàlia, 2007 92 mins
Director i Guió: Ermanno Olmi. Fotografia: Fabio Olmi. Música: Fabio Vacchi. Producció: Luigi Musini i Roberto Cicutto.
Intèrprets: Raz Degan (professor), Luna Bendandi, Amina Syed, Michele Zattara, Damiano Scaini, Franco Andreani, Andrea Lanfredi (carter), Carlo Faroni, Luigi Galvani (pescador), Giovanni Ponti (Gianni).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
GOMORRA / Itàlia, 2008
Matteo Garrone
Poder, odi i sang. Aquests són els “valors” als quals han d’enfrontar-se cada dia els habitants de les províncies de Nàpols i Caserta. Quasi mai hom pot triar, quasi sempre hom està obligat a obeir les regles de la Camorra, i només els més afortunats poden pensar a dur una vida “normal”. Cinc històries s’entrecreuen en aquest paisatge violent, un món despietat, aparentment allunyat de la realitat, però ben arrelat en eixa terra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario