Cristian Nemescu va nàixer a Bucarest el 31 de març de 1979. El 1999 comença els seus estudis a l'Escola de Cinema i Teatre de la capital romanesa i es gradua el 2003. Acabats els seus estudis, va abordar la direcció del seu primer projecte independent, Marilena de la P7, un drama en format migmetratge que va ser rebuda a Cannes amb gran entusiasme per la crítica i el públic.
Estem a finals de 2005; la guerra als Balcans és encara recent en la memòria i un viatge a Croàcia, en què al jove director li crida l’atenció l’expectativa que crea la presència de soldats nord-americans en les xicotes d’un poble, donen la idea a Nemescu per a preparar el guió del seu primer llargmetratge, California Dreamin': El capità de la marina nord-americana Jones rep l’encàrrec d’escortar un tren que transporta equipament estratègic cap a Iugoslàvia, durant la guerra de Kosovo. Doiaru, el cap d’estació d’un xicotet poble, ordena la detenció del comboi per falta d’alguns papers. El capità al càrrec estableix una batalla de poder, i d’ego, amb el reaccionari i corrupte cap d’estació local. L’embargament suposa el desembarcament d’una bandada de soldats borratxos de testosterona i àvids de festa amb les xicotes de la regió. Mentrestant, la comunitat s’esforça de manera ridícula a complimentar els soldats americans amb l’esperança que tot això redunde en millores econòmiques i en un progrés en les seues tristes i monòtones vides.
La pel·lícula és una barreja de gèneres molt equilibrada, carregada de fortes dosis d’humor, malgrat el to dramàtic del guió, i que mostra una realitat sense caure en el cinema explicatiu, dogmàtic o maniqueu. Cal tindre en compte que a Romania, fins a 1989, l'Estat subvenciona el cinema com una indústria que, a més de la seua qualitat i varietat temàtica, era utilitzada sense embuts com a instrument propagandístic del règim. Amb la caiguda de la dictadura, és un fet cert que el cinema romanés passa a estar de moda per reflectir diferents aspectes de la societat romanesa actual en què es mostren les conseqüències de dècades de règim totalitari, les diferències socials i les frustracions. Però no és menys cert que moltes de les seues pel·lícules arrosseguen eixe dogmatisme argumental heretat de la vella escola o una certa aplicació un tant mecànica d’algunes tècniques del cinema dogma que hui són referent dels joves cineastes de l’est (4 meses, 3 semanas y 2 días, de Cristian Mungiu), o un excessiu abús d’un ultrarealisme social que minva la qualitat artística que a tota pel·lícula, com a obra d’art, cal exigir-li (12:08 East of Bucarest, de Corneliu Porumboiu). No obstant això, en Califonia Dreamin', Nemescu es distancia de quasi tots estos nous vicis (malgrat que la seua càmera inquieta no deixa de perseguir els protagonistes) i sap elaborar un film que, si bé es mou en eixe pou d’amargor que és el paisatge de la nova Romania, ho fa des de la fatxada de la comèdia, llançant tones d’àcid contra tot el que es mou. Per la pantalla van desfilant personatges tractats de manera entranyable i alhora sarcàstica: el cap d’estació, la seua filla, els companys de col·legi i l’alcalde, un home que ha passat tota la seua vida esperant inútilment l’arribada dels nord-americans (des de xicotet, quan van entrar els nazis a Bucarest i es van portar els seus pares, escenes en blanc i negre inserides com a flashbacks). Fins al capità nord-americà resulta tendre en aquest film i les seues converses amb el tossut cap d’estació són, sens dubte, el millor de la pel·lícula.
Amb influències tant del cinema de Berlanga (la referència de Bienvenido Mr. Marshall és òbvia) com de Kusturica, Nemescu dibuixa el fracàs, l’estancament, la incapacitat de seguir avant cap al progrés per part d’un poble assetjat per les seues pròpies barreres culturals i per altres que li vénen imposades (les econòmiques). Les seues gents veuen el món a través d’un aparador en què desfilen els marines com a autèntics reis mags; les xiques els observen com a herois i hi dipositen les seues esperances per eixir d'allí, com en les pel·lícules que han vist al cinema en què el xic se’n porta la guapa, mentre la gent del poble somnia amb el canvi per la simple presència d’eixos soldats que representen el progrés i els somnis a què mai no accediran i confia ara en la quimera americana. Convertir estes tristes històries en una comèdia sublim és un èxit només a l’abast dels grans; i no hi ha dubte, després d’aquest treball que Cristian Nemescu ho haguera sigut (o ho és, ja), perquè va saber trobar el mode perfecte de transformar estes històries mínimes en una feroç i amarga crítica a l’aïllacionisme producte de la dictadura, al culte a les aparences i als falsos somnis que susciten en les persones del lloc la vana esperança de l’ajuda estrangera.
A l’estiu de 2006 el rodatge de la pel·lícula havia finalitzat amb tres hores de metratge. Faltava per concloure el treball de muntatge, l’eliminació d’escenes i la inclusió de la música. La pel·lícula encara no tenia títol definitiu. Però el 25 d’agost, Cristian Nemescu va morir en un accident de trànsit als carrers de Bucarest junt amb el seu tècnic de so, Andrei Toncu. S’adreçaven en un taxi cap als estudis de producció quan van ser abordats al Pont Eroilor de Bucarest per un Porsche Cayenne conduït a 113 km /h per un britànic borratxo que es va saltar un semàfor en roig. El tràgic esdeveniment va truncar una de les carreres més prometedores del nou cinema romanés. Pocs dies abans de l’accident, Nemescu havia realitzat unes declaracions en una emissora de ràdio contestant un periodista interessat a saber la data d’estrena de la seua pel·lícula, que estava causant fortes expectatives: “Crec que quan el rodatge està a punt de finalitzar, no pots estar tranquil en absolut, ja que el que vols és veure com encaixen totes les peces, i això resulta encara més dur per a tu que el que acostuma a ser abans de començar.”
Però el jove director no va poder veure com es feien encaixar totes eixes peces del seu primer llargmetratge. I la pel·lícula es va presentar amb les seues quasi tres hores de metratge, sense retocar ni tallar massa, i va introduir un dels temes musicals preferits i suggerit per Nemescu com a part de la banda sonora del film, California Dreamin', de The Mamas and the Papas, que posteriorment ha donat títol internacional a la seua pel·lícula, encara que en la seua versió original el títol que li va donar l’equip va ser Nesfarsit, que significa “Inacabada“, tal com està, sense finalitzar. Per això, potser resulte llarga o es puga criticar que algunes de les escenes són necessàries o reiteratives. Però el fet de presentar-se així no és més que un homenatge pòstum al treball del director i guionista que no va poder concloure el que segurament es convertirà en una pel·lícula de culte, una paràbola política i social que despulla el xoc entre l’occident més frívol i l'Europa més profunda, caciquil i conservadora.
http://babel36.wordpress.com/2008/10/18/cristian-nemescu-california-dreamin/
LA FITXA
Nesfarsit. Romania, 2007. 155 minuts
Direcció: Cristian Nemescu. Guió: Tudor Voican i Cristian Nemescu. Fotografia: Liviu Marghidan. Producció: Andrei Boncea.
Intèrprets: Armand Assante (capità Doug Jones), Razvan Vasilescu (Doiaru), Jamie Elman (sargent David McLaren), Maria Dinulescu (Mónica), Ion Sapdaru (alcalde), Andi Vasluianu (Marian), Alex Margineanu (Andrei), Catalina Mustata (esposa de l’alcalde).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
SÁBADO NOCHE, DOMINGO MAÑANA / Regne Unit, 1960
Karel Reisz
Arthur Seaton, jove agre i rebel, empleat en una fàbrica en un poble d’Anglaterra, tracta de fugir de la rutina setmanal bevent i divertint-se els caps de setmana. Manté una relació amb una dona, però tot es complica quan es queda embarassada. Un de los títols clau del Free Cinema britànic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario