Sábado noche, domingo mañana

15 Febrer

EN EL PRINCIPI VA SER L’OBRER

Als que coneguen Karel Reisz per alguna de les seues pel·lícules més prestigioses, com ara Isadora (1968) o La mujer del teniente francés (1981), la visió de Sábado noche, domingo mañana (1960), el seu primer llargmetratge, els oferirà sens dubte més d’una sorpresa. Per a començar, no s’hi trobarà cap vocació esteticista, sinó més aviat una duresa mineral, un blanc-i-negre ombriu i auster, una visió de la realitat gens d’acord amb el romanticisme novel·lesc de les dues pel·lícules esmentades. Tampoc el personatge convocat té ací molt a veure amb els protagonistes melancòlics que li van suposar una certa fama d’autor sensible en determinats cercles, perquè es tracta d’un obrer patètic i menyspreable alhora, un fanfarró vociferant i bulliciós que és conscient de la seua condició d'explotat només en un nivell molt primari, el de l’enfrontament directe i més aviat irracional amb el sistema. I, en fi, ni tan sols el to emprat sembla pertànyer al mateix home: enfront del melodrama de qualité abordat de manera més o menys distanciada, més o menys irònica, ací emergeix la crònica naturalista des d’un enfocament esquiu dels esdeveniments, com si es volguera deixar constància d’alguna cosa i alhora analitzar-ho des de fora.

Sábado noche, domingo mañana, per tant, pertany més bé a eixe grup de pel·lícules que Reisz va dirigir de manera intermitent al llarg de la seua carrera i que hui dia, als tres anys de la seua mort, després d’haver filmat únicament nou llargmetratges en trenta anys, es revelen com les més suggeridores de la seua curta filmografia. En altres paraules, junt amb El jugador (1974) i Nieve que quema (1978), la seua opera prima traça un sorprenent retrat de l’època contemporània, dissenya un univers en què tots els ideals han sigut abandonats i, paradoxalment, totes les lluites estan encara per iniciar. En El jugador, basada en la novel·la de Dostoievski, un professor d’universitat dedica el seu temps lliure a rastrejar l’ambient nocturn de la seua ciutat i oferir-se com a víctima propiciatòria d’un ordre social en crisi perpètua. En Nieve que quema, un veterà de la guerra de Vietnam s’introdueix en el tràfic de drogues i deixa en evidència un dels forats negres del neocapitalisme: la irreversibilitat d’una economia basada en el terror i l’explotació, un sistema capaç de traslladar-la angoixa bèl·lica a la vida civil sense solució de continuïtat. Todo el mundo gana (1990), la seua última pel·lícula, és un adequat epíleg a aquest itinerari, però tot comença en Sábado noche, domingo mañana, on la desideologització del proletariat deixa pas irreversiblement a la reproducció mecànica de la violència institucional, a la crisi de la identitat moderna.

Esta dualitat es dóna a conéixer a l’espectador només iniciada la pel·lícula, quan la càmera filma Arthur Seaton (Albert Finney) a la fàbrica on treballa, en aparença amb inconfusible estil documental, en el fons per mitjà del recurs a un peculiar monòleg interior: una veu over desvela els seus pensaments a través d’un procediment que tornarà a utilitzar-se cap al final. El que l’espectador veu es contraposa al que escolta, la realitat exterior a la realitat interior i, d’esta manera, una situació alienada i degradant es converteix, tal com afirma la narració del propi Seaton, en la història d’una rebel·lió. La interiorització, per part de les classes explotades, de la cultura popular de l’antiheroi, divulgada a través del cinema i la televisió, dóna lloc a la reelaboració constant d’idealitzacions i mites, tot això a partir d’una situació tan prosaica com el treball quotidià i la seua regulació en forma de temps lliure per a l’oci, una altra dissociació que es fa present des del títol. Reisz ja havia explorat eixe terreny en algun dels curtmetratges que va rodar abans de Sábado noche, domingo mañana, sobretot en We Are the Lambeth Boys (1958), sobre els veïns d’un barri de Londres filmats durant els seus estones d’esplai, significativament contraposats a les seues misèries quotidianes, però és en el seu primer llarg on comencen a moure’s totes les implicacions d’aquest cataclisme social.

UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS

A partir d'eixe principi, que situa la pel·lícula des d’un primer moment en la cresta de l’onada, la resta del metratge es dedica a seguir Seaton en el seu vagareig i a mostrar el revés de la trama, el costat fosc del personatge que eixe home ha construït sobre les seues pròpies cendres. L’heroi del nostre temps, el proletari orgullós i irat, el tipus que mai es deixa xafar, és en realitat un pobre home, un d’eixos bocamolls que clamen contra el sistema mentre accepten les seues prerrogatives i suporten les seues humiliacions. Reisz fa especial insistència, per exemple, en les relacions del protagonista amb les dones, la qual cosa el porta a dibuixar una peculiar topografia sentimental del miracle econòmic europeu dels anys cinquanta, així com de les seues conseqüències respecte a la vida afectiva. L’aparent flexibilització dels tabús sexuals provoca diversos equívocs sobre la crisi de la masculinitat, reflectida en el reciclatge dels costums i la seua enganyosa posada al dia. I això desemboca en l’acceptació incondicional dels ritus comunitaris que xoquen frontalment amb les vanes promeses d’alliberament que porten els nous temps. D’una banda, Seaton deixa embarassada l’esposa d’un dels seus companys de treball, la qual cosa li val una pallissa descomunal. D’un altre, les seues festes setmanals, les seues borratxeres indiscriminades, eixos xicotets actes rituals que ell creu de rebel·lia i l’entorn social accepta només com a vàlvula de fuga, culminen en una boda indesitjada i en la reintegració definitiva als mecanismes de castració propis de la família tradicional.

I no obstant això, Sábado noche, domingo mañana no és una pel·lícula moralista, ni de bon tros el retrat d’un personatge sinistre o menyspreable. Com El ingenuo salvaje (1963), de Lindsay Anderson, parla de la classe obrera sense cap reduccionisme, sense paternalismes, sense victimismes. I això l’acosta més del que poguera semblar a una generació de directors nord-americans que en aquella època s’estaven formant com a espectadors i, per què no, també com a cineastes. Podria dir-se, en eixe sentit, que Sábado noche, domingo mañana és l’antecedent directe de pel·lícules com Malas calles (1973), de Martin Scorsese, o Blue Collar (1978), de Paul Schrader, que al seu torn assenyalen el camí a l'Abel Ferrara d’El rey de Nueva York (1990) o Bad Lieutenant (1992): una revisió crítica de la història contemporània, una anàlisi política de la nostra època a través dels grups marginals arrancats de la classe proletària. Al final de la pel·lícula de Reisz, eixe personatge finalment entranyable, quasi admirable en la seua absurda tenacitat, en la seua eterna rebel·lió contra tot i contra tots, llança una pedra contra el grup de cases en què es veurà condemnat a viure la resta dels seus dies, en un gest potser heretat del James Dean de Rebelde sin causa (1955), de Nicholas Ray: un últim gest d’inconformisme que pot continuar contribuint a construir el seu propi mite d'angry young man, un mite en el qual només ell acabarà creient.

Doncs bé, eixa mateixa relació d’ambivalència entre el que creu Seaton i el que creu la pel·lícula persisteix en el diàleg que entaulen esta última i l’espectador, no sols en eixe interminable encreuament de referències a la cultura popular sinó també, curiosament, en el desplaçament que acaba experimentant. Com tot aficionat sap, Sábado noche, domingo mañana és una de les pel·lícules emblemàtiques del Free Cinema, el «nou cinema britànic» que va sorgir a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta i que, com tots eixos moviments, s’ha revelat com un artefacte cultural construït a mitges entre la indústria del cinema i els nous ideòlegs del poder a partir, això sí, d’exemplars concrets i en algun cas certament renovador. Altres mites, altres àmbits. I un estil que Reisz, ja en la seua època, veia condemnat a una banalització que no va tardar a arribar: Mike Leigh potser serà el seu hereu, però en absolut Michael Winterbottom o l'últim Ken Loach.

Carlos Losilla (DIRIGIDO / Setembre 2005)

LA FITXA

Saturday Night and Sunday Morning. Gran Bretanya, 1960. 89 minuts.

Director: Karel Reisz. Guió: Alan Sillitoe, según su propia novela. Fotografia: Freddie Francis. Música: Johnny Dankworth. Productors: Harry Saltzman y Tony Richardson.

Intèrprets: Albert Finney (Arthur Seaton), Shirley Anne Field (Doreen Gretton), Rachel Roberts (Brenda), Bryan Pringle (Jack), Norman Rossington (Bert), Hylda Baker (Tía Ada), Edna Morris (Sra. Bull), Avis Bunnage (La mujer tímida), Frank Pettit (Sr. Seaton), Elsie Wagstaff (Sra. Seaton), Colin Blakely (“el voceras”).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

WONDERFUL TOWN / Tailàndia, 2007

Aditya Assarat

La pel·lícula narra una història d’amor que transcorre en un paradís perdut al sud de Tailàndia, que es recupera del tsunami de l’any 2004. Una pel·lícula sobre l’amor que naix on no hi ha amor, com una flor que naix entre els enderrocs invisibles de Takua Pa, un poble que tracta de destruir el que no pot tenir. Pot un poble tornar a ser bell?