“Wonderful Town està inspirada en el poble de Takua Pa, al sud de Tailàndia. Durant el tsunami de 2004 hi van morir 8000 persones. No obstant això, quan vaig anar a visitar-lo dos anys després de la catàstrofe, surava una sensació estranya en l’aire, el poble era plàcid i bell. Les empremtes del tsunami havien desaparegut, era com si la gent haguera volgut oblidar que una vegada va passar per allí. Els carrers i les carreteres havien sigut reparades i les cases reconstruïdes. Les palmeres s'engrunsaven amb el vent com si res haguera ocorregut.
Però encara que el poble semblava nou, els seus habitants tenien un aire extraviat. Vaig sentir com si caminaren atordits, com si acabaren de despertar-se i no saberen molt bé com a tornar a les seues cases. L’economia local seguia en ruïnes: els turistes encara no havien tornat a omplir les platges. S’experimentava una estranya tristesa, era un poble ple de tristesa. Eixa va ser l’atmosfera que jo vaig voler documentar.
És la meua forma personal de fer una pel·lícula sobre el tsunami”.
Aditya Assarat
Aditya Assarat fa els seus estudis superiors als Estats Units. El fet d’aprendre cinema a l’ombra de les palmeres hollywoodenques hauria pogut animar Assarat a no moure’s d'allí, però torna a Tailàndia per a rodar. I és a Bangkok on s’instal·la i on s’infiltra en els ambients de rock local a colps de clips i documentals musicals. Ràpidament ajudat per tot tipus de fundacions i recompensat per nombrosos premis, Aditya Assarat realitza els curts més personals fins a aquest Wonderful Town, el seu primer llargmetratge.
ENTREVISTA A ADITYA ASSARAT
— Wonderful Town, com els seus dos primers curtmetratges, transcorre en el camp. Procedeix d'allí?
— No, jo vaig nàixer i vaig créixer a Bangkok. Als quinze anys me’n vaig anar a estudiar als Estats Units i m’hi vaig quedar durant deu anys. Quan finalment vaig tornar a Tailàndia vaig tindre la impressió d'estar en un país estranger. El camp em va semblar tan bell com li ho sembla als estrangers. Encara que, per descomptat, per als tailandesos el camp no tinga res d’especial: només la calor, la pols i el treball dur dels agricultors...
— Diria que vosté és com Ton, el personatge de Wonderful Town, un home de ciutat que sent la necessitat tranquil·litat, de calma?
— Sí, per descomptat. El personatge de Ton és una representació de mi mateix. Per a simplificar, Ton fa el viatge al sud per a prendre’s unes vacances de la seua existència ciutadana, de les pressions de la ciutat. Crec que el procés que impulsa els urbanites que han arribat a un cert punt de cansament a buscar una pausa és absolutament lògic. En eixe moment volem anar-nos-en el més lluny possible. Però a Ton no li ixen les coses com havia previst.
— Quan va tindre la idea de Wonderful Town? Just després del tsunami?
— Wonderful Town se’m va presentar d’entrada com una història d’amor. M’interessa la gent, les seues relacions, l’amor, perquè és el sentiment que recordem amb més claredat. Mai no vaig tindre la intenció de fer una pel·lícula sobre el tsunami. Però com a director m’influeixen molt els llocs. Necessite trobar-me al lloc per a pensar en la història, si no, no ho aconseguisc. Per això vaig anar a visitar la ciutat de Takua Pa i em vaig dir: "quin lloc tan interessant perquè hi nasca una història d’amor entre dos estranys!". La ciutat té un aire trist. I vaig pensar que el contrast entre esta tristesa i la vitalitat d’una història d’amor seria interessant. Eixa era la idea principal. El context del tsunami el vaig afegir més tard.
— Per què el títol? En quin sentit eixa ciutat és "meravellosa"?
— Jo crec que ho és. Cada espai, cada lloc posseeix una atmosfera particular. La de Takua Pa és molt potent: una atmosfera de tristesa, d’envelliment i de tranquil·litat. I crec que l’ambient d’una ciutat depén majoritàriament de la seua història. I, per descomptat, l’esdeveniment més recent en la història de la ciutat és el tsunami. Va ser una tragèdia però, afortunadament, el temps guareix totes les ferides.
— Els actors que interpreten a Na i a Ton tenen una frescor molt realista. Són actors professionals?
— No. Teníem un pressupost molt ajustat. Són dos desconeguts. L’actor principal és músic en un bar i l’actriu és guia turística. Però han estat molt, molt bé. Expressar la veritat no té res a veure amb el fet de ser un actor professional o no.
— Posa en paral·lel una escena d’amor entre els dos amants amb una escena al mar. És el cor de la història? Vol dir que el mar està al centre de tot?
— Per a mi l’escena del mar és un mitjà de produir el sentiment que el tsunami està sempre present en la memòria de la dona. La història transcorre un any després de la tragèdia, però el record és sempre més greu en la memòria. Sempre està present d’una forma o una altra, encara que ja no ho estiga físicament.
— La seua pel·lícula tracta de la construcció i de la reconstrucció, en un permanent diàleg entre els edificis i les persones. Ambdós estan ferits.
— Sí. Crec que així és com veia jo les coses al principi, quan me va vindre la idea de fer la pel·lícula. Vaig pensar que el contrast entre eixa ciutat vella i trista i eixe amor nou i jove seria interessant. Era la meua idea de partida. I crec que quan la gent veu el resultat final i empren paraules com "renaixement" i "reconstrucció", busquen expressar això que jo vaig sentir la primera vegada.
Hi ha qui filma les històries d’amor com a batalles. Hi ha qui ho fa com a pel·lícules d’aventures. I qui s’hi acosta com a un fantasma i disposa la càmera amb la paciència de qui aspira a capturar un espectre, una empremta d’altres temps. Veus llunyanes, impossibles de reproduir. L’amor com a empremta borrosa de la felicitat d’altres dies. Com els caçafantasmes contemporanis, que empren les càmeres digitals a manera de trampes per a eixos espectres que creuen veure entre nosaltres, Aditya Assarat s’acosta a Wonderful Town una ciutat devastada pel tsunami de 2004 i intenta extraure de l’abandonament i de les ruïnes el testimoni d’una vida anterior, feliç, i les llavors d’un futur incert. "Atenció, no t'acostes ací, està encantada", li avisa un pobletà al protagonista, un arquitecte encarregat de la reconstrucció d’un hotel, quan mira intrigat les ruïnes d’una casa devastada per l’onada gegant. Eixos fantasmes, que la càmera mai arribarà a atrapar, s’intueixen entre els carrers descuidats del poble "meravellós", en les escenes d’un amor impossible, en les ruïnes de la tragèdia. La fredor d’una imatge digital crua i sense tractar, molt diferent de la saturació de Naturaleza muerta, allunyen la pel·lícula de l’acostament previsible a l’horror latent i la situen en un terreny incert que de tan real acaba per convertir-se en inquietant, espill opac d’un dolor amagat. De la imatge-son digital a la imatge-espectre digital. O l'hiperreal com a camí a l'invisible. Com en el retrat exhaustiu que La région céntrale (Michael Snow, 1971) fa d’un camp desert, Wonderful Town deixa entreveure les ferides d’un poble marcat per la tragèdia a través de l’esgotament d’allò pròxim: els silencis, les mirades llunyanes, els gestos d’hostilitat creixent i quotidiana. Una moto que s’interposa en el camí i impedeix avançar al protagonista. La imatge d’unes onades trencant a la platja, amb la qual s’obre la pel·lícula, troba el seu espill al final, en un pla semblant. El que hi ha entre elles, les amenaces velades, l’amor impossible, els fantasmes i les ferides, són el que converteixen eixa imatge plàcida en una metàfora de l’horror, en una premonició del desastre. El pitjor fantasma: la por del que ve de fora, l’onada destructora que cal atallar, encara que siga posant portes al mar.
Gonzalo de Pedro (Cahiers du Cinéma – España / Juny 2008)
LA FITXA
Tailàndia, 2007. 92 minuts
Direcció i Guió: Aditya Assarat. Fotografia: Umpornpol Yugala. Música: Koichi Shimizu, Zai Kuning. Productors: Soros Sukhum, Jetnipith Teerakulchanyut
Intèrprets: Anchalee Saisoontorn (Na), Supphasit Kansen (Ton), Dul Yaambunying (Wit, germà de Nat).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
PROMÉTEME / Sèrbia-França, 2007
Emir Kusturica
Tsane viu amb el seu avi i la seua vaca al remot cim d’una muntanya. Ells dos i la seua veïna, la professora, són els únics habitants del poble. Un dia, l’avi de Tsane li diu al xic que s’està morint, i li fa prometre que anirà a l’altre costat de les tres muntanyes, a la ciutat més pròxima, i hi vendrà la seua vaca al mercat. Amb els diners haurà de comprar una icona religiosa, després alguna cosa que ell vulga i, finalment, haurà de trobar una esposa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario