WALL-E

11 Gener

La idea de WALL•E va sorgir el 1994 en el que s'ha convertit en un famós dinar al qual van assistir els pioners de Pixar Andrew Stanton, John Lasseter, Pete Docter, i el difunt geni de la narració Joe Ranft. Amb la seua primera pel·lícula, Toy Story, en fase de producció, el grup es va adonar que hi havia una oportunitat de fer altres pel·lícules. “Una de les idees que vam considerar en eixe dinar va ser un xicotet robot a qui hagueren abandonat a la Terra”, comenta Stanton.. “No teníem la història. Era com un xicotet personatge de Robinson Crusoe. Vam pensar en un robot abandonat a la terra i que ningú es va recordar d'apagar. Per eixa raó no sap que el que està fent no serveix de res”. Anys després, la idea va començar a prendre forma. “Vaig començar a pensar com faria el seu treball cada dia, com compactaria els residus que inundaven la Terra”, recorda Stanton. “Això em va fer pensar què passaria si la cosa que més recordara la humanitat que quedara a la Terra fos una màquina. Va ser una idea fantàstica, però calia desenvolupar-la”.

Stanton afirma que l’han influït les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 70. “Pel·lícules com 2001. Una odisea del espacio, La Guerra de las Galaxias, Alien, Blade Runner i Encuentros en la tercera fase em transportaven a altres llocs i arribava a creure que eixos mons existien allà fora", explica. “Des de llavors, no he vist cap pel·lícula que m'haja fet sentir que estava a l'espai, i volia recuperar eixa sensació”. Per a la preparació del seu treball en WALL•E, l'equip d'animació de Pixar va visitar plantes de reciclat per a observar els gegantins trituradors de deixalles i altres tipus de màquines. També van estudiar robots de veritat, i van veure un gran nombre de pel·lícules clàssiques (des de cinema mut fins a pel·lícules de ciència-ficció) per a copsar-ne el llenguatge cinematogràfic. Cenyint-se al lema de Pixar de ser "fidels als materials", els robots que van dissenyar els animadors estaven dotats d'una funció específica. Van intentar adaptar-se a les limitacions físiques de cada disseny alhora que creaven distintes personalitats.

Per a l'aspecte de WALL•E, el dissenyador de producció, Ralph Eggleston es va inspirar en els dibuixos de la NASA dels anys cinquanta i seixanta. Eggleston recorda: “Per a perfilar l'aspecte d'esta pel·lícula no vam pensar com serien les coses en el futur. Era sobre com podria ser el futur, una noció molt més interessant. Eixa va ser la idea fonamental a l'hora de dissenyar la pel·lícula. Per a dissenyar l'aspecte dels personatges i del món en què viuen, volíem que el públic creguera realment en el món que estava veient en la pantalla. Volem que els personatges i el seu món siguen reals, no que tinguen un aspecte real, sinó que siguen reals pel que fa a credibilitat”.

La fotografia de la pel·lícula també li afegeix credibilitat. Jeremy Lasky, director de fotografia, explica: “L'aspecte de WALL•E és diferent de qualsevol cosa que s'haja fet en el camp de l'animació. Vam reunir moltes influències de les pel·lícules clau de ciència-ficció dels anys seixanta i setanta per a crear l'aspecte de la pel·lícula”.

La imatge d'un xicotet robot solitari (l'últim del planeta) que realitza metòdicament el seu treball replegant fem va interessar molt al director/coguionista Andrew Stanton des de la primera vegada que va eixir el tema en aquell dinar amb els seus col·legues el 1994. Però van haver de passar molts anys fins que va donar amb una història única que poguera desenvolupar tot el potencial del personatge. Stanton explica: “Em va fascinar la soledat que evocava esta situació i la immediata empatia que provoca el personatge. Hem passat molt de temps intentant aconseguir que els personatges de les nostres pel·lícules siguen atractius i aconseguisquen despertar l'interés del públic. Em vaig dir: què faig amb un personatge com aquest? I no vaig tardar molt a adonar-me que el contrari a la soledat és l'amor, o la companyia. Em vaig sentir irremeiablement atret per la idea d'una màquina enamorada d'una altra màquina. Sobretot amb el teló de fons de l'univers que ja no comprén el sentit de la vida. Em va semblar molt poètic. Em va encantar la idea que la humanitat tinguera una segona oportunitat gràcies a aquest personatge que s'enamora. En realitat sóc un romàntic empedreït disfressat de cínic. Esta pel·lícula em va donar l'oportunitat de satisfer el meu costat romàntic, més del que solc mostrar en públic”.

Jim Reardon, veterà director i supervisor en Los Simpson (va dirigir 35 episodis de la sèrie i va supervisar les històries de quasi 150), es va incorporar al projecte com a director d'història en WALL•E. Va acabar escrivint el guió de la pel·lícula junt amb Stanton. Segons Reardon: “Vam començar amb la idea que WALL•E fóra una comèdia, però a meitat de camí ens vam adonar que la pel·lícula també era una història d'amor. WALL•E és un personatge innocent i infantil que acaba provocant un enorme impacte al món. En realitat, la línia argumental de la pel·lícula tracta sobre EVE. El seu personatge és el que pateix més canvis, i la pel·lícula és sobre ella i sobre ell. Té molt d'estil, és molt techno-sexy i té un aspecte molt futurista. Ell ha sigut dissenyat per a fer el seu treball, i està oxidat, brut i lleig. Però estàvem convençuts que podia ser una gran història d'amor”. El productor Jim Morris ho resumeix molt bé. “Esta pel·lícula és una mescla de gèneres. És una història d'amor, una pel·lícula de ciència-ficció, una comèdia romàntica”. Un dels punts clau per a Stanton a l'hora de crear la història de WALL•E va ser la idea d'utilitzar les imatges musicals i les cançons de la versió cinematogràfica de 1969 de Hello Dolly per a ajudar-li a perfilar la personalitat de WALL•E. De fet, que WALL•E veja una vegada i una altra una vella cinta d'eixa pel·lícula (l'única que té) és el que l’ha portat a tindre eixos sentiments romàntics.

Stanton explica: “He buscat els elements musicals adequats per a la pel·lícula, i trobar Hello Dolly va ser el millor que em va poder passar. La cançó Put on Your Sunday Clothes semblava encaixar perfectament amb els temes que aborda la pel·lícula i, alhora, no era el tipus de música que esperes trobar en una pel·lícula com la nostra. És una cançó molt senzilla i alegre i encaixava a la perfecció amb la pel·lícula. La cançó It Only Takes a Moment es va convertir en una gran ferramenta per a mostrar que WALL•E vol saber el que és l'amor”.

Stanton afegeix: “Em vaig adonar que era genial. En eixe moment musical de la pel·lícula apareixien dues persones agafades de la mà i vaig saber que havíem de fer el mateix. Sempre he cregut ferventment que l'animació ens pot contar tantes històries de formes tan diferents com qualsevol altre gènere, però poques vegades s'ha intentat donar un caire més atrevit a l'animació”.

La coproductora Lindsey Collins observa: “Les pel·lícules d'Andrew tenen una increïble càrrega emocional que són els fonaments sobre els quals es basen els moments d'acció de les aventures. Escriu històries molt senzilles i amb les quals és fàcil identificar-se. Encara que la pel·lícula té gran envergadura quant al concepte i l'escala, com a escriptor, és una cosa molt personal. Li agrada escriure sobre xicotets personatges la trajectòria o les lluites dels quals tenen un gran impacte. WALL•E acaba sent un heroi per atzar. Té l'habilitat d'impactar la humanitat, i el més paradoxal és que és el més semblant a un ésser humà que queda sobre la Terra. En realitat, aquest xicotet robot ensenya a la humanitat com tornar a ser humana. Crec que eixa paradoxa junt amb la sinceritat dels sentiments calaran molt profundament en el públic”.

L'equip d'animació de Pixar va haver d'enfrontar-se a nous reptes, ja que havien de crear un fabulós elenc de robots i humans. Jim Reardon observa: “El que no volíem fer en esta pel·lícula era dibuixar robots que semblaren humans, amb braços, cames, caps i ulls, i que a més parlaren. Volíem utilitzar objectes que normalment no relacionem amb característiques humanes i veure què podíem fer servint-nos del dibuix i l'animació”. Stanton explica: “Volíem que el públic creguera que estava veient com una màquina adquiria vida pròpia. Com més creguen que és una màquina, més els atraurà la història”. Un dels màxims desafiaments a què es van enfrontar els animadors va ser la necessitat comunicar amb claredat sentiments i accions sense recórrer al diàleg tradicional. “Créiem que podíem aconseguir-ho sense necessitat un diàleg convencional, mantenint la coherència del personatge”, comenta Stanton. “En el món real, quan els personatges no poden parlar (un bebé, un animal), la gent tendeix a traspassar-los els seus propis sentiments: ‘Crec que ha dit', ‘li agrade'... Això atrau molt el públic”.

http://www.labutaca.net/films/61/walle.php

LA FITXA

EUA, 2008. 98 minuts

Director: Andrew Stanton. Guió: A. Stanton i Jim Reardon. Música: Thomas Newman. Producció: Jim Morris.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TIRO EN LA CABEZA / Espanya, 2008

Jaime Rosales

El 2 de desembre del 2007, tres etarres van assassinar dos guàrdies civils després d’una trobada accidental en una cafeteria a la localitat francesa de Capbreton. La pel·lícula reconstrueix la suposada vida quotidiana, durant els dos dies previs a l’assassinat, d’un dels etarres que hi van participar.