Dejad de quererme

25 Gener

Plana web oficial de la pel.licula

Després de ser ajudant de direcció del seu pare en quatre pel·lícules, Jean Becker va passar a la direcció impulsat pel fet d’haver acabat, segons les seues detallades indicacions, La evasión (1960). En plena moda de la sèrie noire es va especialitzar en polars fets sota la influència de la Nouvelle Vague que van obtindre un cert èxit comercial i el menyspreu quasi unànime de la crítica i, encara que anys després es traguera l’espina amb Verano asesino (1983), la seua millor pel·lícula, adaptació de la novel·la homònima del seu amic i col·laborador Sebastien Japrisot, a poc a poc va començar a dedicar-se a la publicitat (el Cèsar a la millor realització publicitària reconeixeria, en 1986, el seu treball en eixe camp). La bona acollida internacional de La fortuna de vivir (1999) li va tornar la possibilitat de rodar regularment i des de llavors ha signat quatre pel·lícules en nou anys.

Fidel al seu gust per l’adaptació literària, Dejad de quererme utilitza no sols l’argument de la novel·la de François d'Epenoux, sinó també la seua estructura. Durant els dos primers terços del film, l’espectador no comprén les reaccions d'Antoine, el seu protagonista, un home que acaba d’estrenar la quarantena i viu immers en la comoditat, però entossudit a destruir tot el que té al voltant: el seu futur laboral, el seu matrimoni, les seues amistats... L’espectador pensa irremeiablement en la crisi masculina dels quaranta (l’expressió anglosaxona és molt més clara: midlife crisis), però moltes vegades les aparences enganyen. En aquets punt la pel·lícula suggereix, tant en la revelació final de les causes que motiven el comportament del protagonista com en l’empatia i la sobrietat de la mirada de Becker, una reflexió tan involuntària com apreciable sobre l’ús que certs directors del nostre país fan del gir (sobre)dramàtic (que, atenent a la petició del director de no desvelar el desenllaç de la pel·lícula, no explicarem). És obvi que Jean Becker no és son pare, però Dejad de quererme té xicotetes llampades que ens hi recorden (el treball amb els actors, per citar-ne una), la qual cosa en fa una pel·lícula interessant.

Andrés Rubín De Celis (CAHIERS DU CINEMA-ESPAÑA / Juliol-Agost 2008)

EL TEMPS QUE QUEDA

No conec l’ascendent trajectòria fílmica de Jean Becker però Dejad de quererme m'ha sorprés per la sòlida construcció dels espais fílmics, la força i la naturalitat dels personatges i l’atenció als xicotets detalls. Obviant parentius i filiacions Dejad de quererme s’inscriu en una llarga tradició del cinema francés consistent a recolzar les històries en un sòlid suport literari, en aquest cas la novel·la de François d`Epenoux. El drama d'Antoine (un excel·lent treball d'Albert Duponel), que als seus quaranta-dos anys s’enfronta a tots els seus i trenca amb inusitada violència -i fins i tot amb tocs de despietada crueltat- amb els seus éssers estimats, ens recorda lleument l’últim film de François Ozon estrenat entre nosaltres, encara que l’aposta de Becker és més límpida en la seua construcció espai-temporal i al mateix temps més convencional en la seua resolució final i en els personatges que la poblen. La pel·lícula està construïda en episodis que van des del descobriment de la “infidelitat” d'Antoine per part de la seua dona fins a l’escena en què aquest s’enfronta finalment a son pare absent, passant per moments d’humor negre, de violència i de desconcert, com ara l'esplèndida seqüència de la “festa d’aniversari” en què el protagonista s’enemista amb tots els seus amics després d’haver-ho fet ja amb la seua esposa i haver-se distanciat dels seus dos fills.

Antoine viatja a Irlanda i s’hi retroba amb el seu passat i amb una figura paternal tan ambivalent com el propi antiheroi del relat. Becker juga amb un material esvarós i ambigu ja que fins al final no comprenem molt bé la crisi d'Antoine, no coneixem les raons del seu comportament que bé podria atribuir-se a un problema de l’edat o a una depressió en tota regla. Aquest home abandona el seu treball, la seua llar i la seua vida habitual i ho fa de forma salvatge, encara que el director sap dosificar amb meticulositat la indiferència entre Antoine i els seus i, malgrat que algunes situacions resulten ridícules, aconsegueix extraure el millor de tots els actors i les actrius. El millor de Dejad de quererme és la forma en què Becker filma amb sobrietat i eficàcia els moments més aspres i amb delicadesa els gestos de noblesa d’un personatge inicialment antipàtic a l’espectador. El pitjor del film és el “truc final” que el fa caure en una certa sensibleria característica de bona part del cinema francés contemporani d’èxit. No obstant això, queden en la nostra retina escenes tan ben rodades com la del protagonista acaçant una jove al celler o la seqüència de pesca al riu amb son pare, sense obviar la forma en què evita la retòrica i usa diàlegs intel·ligents per a situacions que podrien resultar cursis o afectades, truculentes o xocants. Dejad de quererme oscil·la contínuament entre el drama i la comèdia de situació, i aconsegueix una certa empatia de l’espectador amb un personatge que entra en guerra amb la quotidianitat i el món. Becker evita la faula i el moralisme i construeix els diferents moments de la narració amb gran frescor, dosifica els temps morts i els instants de crispació o ironia sense recórrer a grans escarafalls narratius. El problema del film és, sens dubte, el material literari en què s’inspira, que beatifica finalment el personatge i resta al relat l’acidesa del començament en favor d’una resolució més acomodatícia. Amb tot, Dejad de quererme confirma que Becker és un realitzador amb veu pròpia i en el seu cinema no sols veiem ressons del cinema del seu pare o de directors com Renoir, Chabrol o Truffaut sinó també imatges d’interiors i exteriors que ens recorden la dissecció de les emocions humanes empreses per contemporanis seus com Téchiné, Jaoui o Ozon.

Eduardo Nabal (http://www.contrapicado.net/critica.php?id=340)

LA FITXA

Deux jours à tuer. França, 2008. 85 minuts

Direcció: Jean Becker. Guió: Eric Assous, François d'Epenoux i Jean Becker; basat en la novel·la de François D'Epenoux. Fotografia: Arthur Cloquet. Música: Alain i Patrick Goraguer. Producció: Louis Becker.

Intèrprets: Albert Dupontel (Antoine), Marie-Josée Croze (Cécile), Pierre Vaneck (pare d’Antoine), Alessandra Martines (Marion), Cristiana Réali (Virginie), Mathias Mlekuz (Eric), Claire Nebout (Clara), François Marthouret (Paul), Anne Loiret (Anne-Laure), José Paul (Thinault).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ALEKSANDRA / Rússia – França, 2007

Alexander Sokurov

La pel·lícula se centra en una unitat de l’exèrcit rus destacada a Txetxènia, un dels oficials de la qual rep la visita de la seua àvia, Aleksandra Nikolaevna. Al campament de l’exèrcit Aleksandra entra en contacte amb un món desconegut per ella, un món masculí, amb una atmosfera bèl·lica, però també entrarà en contacte amb altres dones com ella, però de l’altre bàndol, del bàndol txetxè.