Un tiro en la cabeza

18 Gener

Plana web oficial de la pel.licula

ENTREVISTA AMB JAIME ROSALES

Pregunta. La seua pel·lícula es projecta l’endemà d’un nou atemptat mortal d'ETA. Quines sensacions li provoca?

Resposta. L’assassinat del contrari és la màxima aberració. És molt desgraciat que ocórreguen estes coses, em produeixen un gran dolor i una gran indignació. D’alguna manera, faig esta pel·lícula perquè vull que tot açò deixe d'ocórrer.

P. Tiro en la cabeza no fa referències concretes a ETA.

R. He volgut mostrar uns fets tal qual un observador els veuria en les circumstàncies en què es van produir. La lectura que pot fer un estranger és interessant: veus uns fets i no entens res. Però és que hi ha alguna cosa que entendre? El que es veu és un home normal que està en una cafeteria i, en un moment donat, mata dos xavals i fuig cap al bosc. Això és el que es veu en la pel·lícula, és el que va ocórrer. Si deixem fora la ideologia, no té cap sentit. Per a mi, ací està la clau, que la ideologia no té cap sentit.

P. Insistisc. Creu oportú fer un film sobre un assassinat d'ETA, sense referir-se en cap moment a l’organització?

R. La pel·lícula està rodada en Sant Sebastià, en un moment concret es creua la frontera i es veu que passen a França. Amb això em basta. És evident, a més, que es basa en els fets de Capbreton. En el dispositiu formal que m’he plantejat amb esta pel·lícula no pot haver-hi referències concretes a ETA. En no haver-hi diàleg no puc fer-hi una referència directa.

P. Per què el va pertorbar tant l’atemptat de Capbreton? Per què aquest i no altres?

R. És clau per a mi. L’atemptat de Capbreton té quelcom completament diferent de tots els altres. No és un atemptat planificat, ni respon a una lògica terrorista, sinó una situació que es produeix amb un desenllaç fatal. Deixa molt clar l’absurd de tot el problema, i és el que em llança a la necessitat fer esta pel·lícula.

P. Per què una pel·lícula en què no s’escolten els diàlegs?

R. Des del punt de vista cinematogràfic, és molt interessant, perquè força l’espectador a participar en la pel·lícula. L’espectador ha de desentranyar les relacions, el que es diu, el que està passant. També en relació al contingut, que té a veure amb un món clandestí en què es parla amb sigil. Des d’un punt de vista més metafòric, crec que gran part del problema està que es parla molt d’aquest problema però no s’escolta els altres. Només m’obsessiona el camí de la solució. I la solució que vull transmetre comença per ací, per escoltar l’adversari. Comencem a treballar sobre els punts en comú.

P. Però els personatges parlen. Què és el que parlen? Hi ha un guió escrit?

R. El que he fet és reproduir situacions reals, quasi documentals. Quan Ion Arretxe està parlant amb un amic és un amic seu real, la seua nóvia és la seua nóvia de veritat i també la seua germana i el seu nebot. El que vaig transmetre a Ion és el to que volia en la pel·lícula, que foren ells els que triaren el tema de conversa. Jo tampoc no sabia del que parlaven, perquè m’hauria pertorbat.

P. L’única paraula que s’escolta és txakurra [gos en èuscar i terme amb què el món abertzale anomena la policia].

R. És qüestió de versemblança. La càmera sempre està lluny, mai no sentim el que parlen els personatges, però en eixe moment sí ho sentim. És ací tal vegada l'únic moment en què vaig introduir una xicoteta pista a l’espectador en què es contextualitza el tema d'ETA.

P. L’elecció d'Ion Arretxe, que no és actor, la va fer per haver sigut detingut en els anys huitanta per pertinença a banda armada i finalment alliberat sense càrrecs?

R. Quan decidisc fer la pel·lícula em ve la intuïció clara de què l’he de fer amb Arretxe, que va ser el meu director artístic en La soledad. En eixe moment no conec el seu passat, mai me n'havia parlat. Una setmana abans del rodatge m’ho va contar i crec que l’actitud per la seua banda és molt valenta.

P. Ha fet alguna investigació sobre la vida dels etarres?

R. Partisc de la idea que és un membre legal. La primera part és una ficció. Crec que part del problema en què estem vivint és un excés de lucidesa. Per a parlar hui d’alguna cosa fa la sensació que has d’esmicolar-ho tot. Jo pense que no. Crec que cal recuperar una certa ingenuïtat. No tenia necessitat de fer una gran investigació, no està en la meua filosofia, treballe des de la imaginació.

P. Creu que es pot abordar el tema d'ETA des de la ingenuïtat?

R. Sí. La ingenuïtat serveix a vegades per a parlar de tot.

P. Els actors mai sabien quan s’estava rodant. Què pretenia amb això?

R. El màxim de veritat en l’actuació. De fet, quan els actors estaven actuant jo no rodava. Estava preparat per a quan deixaren d’actuar i parlaren de veritat. En eixe moment és quan jo em posava a rodar.

P. En les projeccions hi ha hagut aplaudiments i xiulades. Quina espera que siga la reacció del públic?

R. És una pel·lícula complexa, que proposa una forma nova i intenta estimular nous continguts. L’espectador no està acostumat a això i això produeix desconcert. Jo no he fet una pel·lícula per a eixir a coll amb dos orelles. Esta pel·lícula té la intenció de provocar un xicotet sisme ideològic i una reflexió posterior, un discurs que està fora de la pel·lícula. Tiro en la cabeza es pertorbadora, ho sé.

P. No em referia a l’experiment cinematogràfic, sinó al tema d'ETA.

R. Vull desactivar les ideologies i proposar una consciència nova en l’espectador. L’espectador no està acostumat a açò, buscarà una ideologia i no la trobarà. Això li produirà desconcert, perquè la pel·lícula no acaba en l’últim pla.

P. On acaba?

R. En el cor i la ment de l’espectador. La vocació de la pel·lícula és produir un efecte sociològic. No sé si s’aconseguirà o no, però el que està clar és que no està pensada per a produir un entreteniment d’hora i mitja.

Rocío García (EL PAÍS, 24 de setembre de 2008)

El título ya debería darnos alguna pista. Tan sólo dos sustantivos unidos por una preposición y un artículo. Sin artículo previo, sin verbo, sin adjetivos, sin retórica ni énfasis. No es “El” tiro en la cabeza, y ni siquiera “Un” tiro en la cabeza. La descripción es tan sucinta como lacónica, carece de acción, de referencias geográficas o temporales, exactamente igual que las imágenes enunciadas por él: estrictamente fenomenológicas, desprovistas de acción y de suspense al menos durante los primeros sesenta minutos, carentes de dramatización, ajenas a todo psicologismo, vaciadas de ideología, amputadas incluso del sonido de unos diálogos inaudibles.

Son las imágenes con las que Jaime Rosales sigue con su cámara, casi siempre a muchísima distancia, como pudiera hacer cualquier viandante con vocación de voyeur, la existencia cotidiana de un hombre corpulento al que vemos sentarse en un parque mientras conversa con una joven y juega con un niño pequeño, hablar con otro hombre, visitar a una mujer y empezar a hacer el amor con ella, montarse en un coche con otras dos personas, tomarse una caña en una cafetería de carretera. La vida misma, en definitiva, de cualquiera de nosotros en una jornada cualquiera… hasta que, de improviso, sin justificación, sin causa o motivación visible, sin lógica ni reflexión intermedia, esa persona se transfigura, se pone nerviosa y aparece el monstruo… Porque de eso habla, en definitiva, esta película llamada a provocar todo tipo de polémicas, tanto políticas como cinematográficas. De ese monstruo que anida en el interior de alguien a quien, si lo observamos sólo desde fuera, a prudente distancia, frente al ritmo cotidiano de su vida pública, resultaría imposible identificar con un etarra asesino. Contemplada así su rutina diaria (sin acceso a sus conversaciones privadas), el absurdo y lo ininteligible de su asesinato posterior quedan todavía más en evidencia. Lo gratuito de esa acción terrible abre paso a un horror insondable, no manipulable políticamente, no manejable racionalmente. Pues eso es precisamente “lo que se ve”, parece decirnos Jaime Rosales con su arriesgada propuesta formal. Desprovistas de toda consideración ideológica o política, las imágenes de Tiro en la cabeza se dejan contagiar –y casi atravesar– por el propio dispositivo de rodaje que la da forma. Las conversaciones de los personajes (que nunca escuchamos) son las conversaciones reales que el actor (Ion Arretxe) mantiene –de verdad– con su verdadera hermana y con su sobrino pequeño, con su amigo de toda la vida, con su novia. Algunas figuras secundarias adquieren de repente, sin justificación ninguna, una dimensión visual y expresiva de notable relieve. El punto de vista se muestra titubeante, poco riguroso, a veces incluso artificial y hasta en ocasiones sumiso frente a ciertas convenciones (¡esos planos-contraplanos en algunas conversaciones!). No hay suspense ni expectativa. La rutina toma el lugar del espectáculo. La vida se cuela –imperfecta, caprichosa, incontrolable– entre las rendijas del cine.

Paradójicamente, todo esto ocurre mientras la película se mantiene en el más puro terreno de lo ficcional, cuando Jaime Rosales se atreve a filmar la (imaginada, pero verosímil) vida cotidiana de un asesino (ya lo hizo antes en Las horas del día: otra película que hablaba del monstruo interior, de la máscara social del horror), durante casi sesenta minutos de ficción heterodoxa que dan paso, casi sin solución de continuidad, a la reconstrucción de unos hechos reales bien documentados por la crónica política. El sustrato documental de la realidad alimenta así la ficción de la primera parte tanto como los referentes reales sustentan la dramatización ficcional de la segunda, construida con los códigos propios del cine criminal de género. Los prolegómenos del asesinato y todo lo que viene después ya lo habíamos visto antes –con los mismos códigos– en muchas otras películas, aunque aquí se filma desde la misma distancia a la que habíamos contemplado anteriormente todo lo precedente.

La operación formal, estética y lingüística ensayada por el director es de alto riesgo, pero las propias texturas de la película dejan al descubierto la naturaleza del ensayo: una búsqueda formal que es también moral, una indagación estilística que expresa una reflexión ética, una apuesta narrativa que deriva de una convicción profunda. El resultado es una película valiente y provocadora, inquisitiva y desafiante, contaminada por la perplejidad inquietante que deriva de descubrir el veneno del horror en las entrañas de lo cotidiano. Una obra felizmente bastarda, irregular, indistintamente arbitraria y rigurosa, que deja al descubierto sus propias tripas a la vez que nos obliga a cuestionar las nuestras, que nos exige pensar y que interpela tanto a nuestra razón como a nuestras emociones sin ofrecernos asideros cómodos o complacientes. Un lujo para el cine español.

Carlos F. Heredero (EL CULTURAL, 2 d’octubre de 2008)

LA FITXA

Espanya, 2008. 85 minuts

Direcció i Guió: Jaime Rosales. Fotografia: Óscar Durán. Producció: José María Morales, Jaime Rosales i Jérôme Dopffer.
Intèrprets: Ion Arretxe (Ion), Iñigo Royo (Lara), Jaione Otxoa (Garbiñe), Ana Vila (Susana), Asun Arretxe (Asun), Nerea Cobreros (Ane), Iván Moreno (Alonso), Diego Gutiérrez (Maqueda), Stephanie Pecastaing (Stephanie).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

DEJAD DE QUERERME / França, 2008

Jean Becker

Antoine és un publicista, feliçment casat i amb dos fills. Un bon dia comença a comportar-se d’una manera estranya i impertinent amb tothom, a la feina, amb la família, amb el grup d’amics... La crisi dels quaranta? Un atac de bogeria?