Langosta

16 Octubre



 APARENCES. PORS. OBLIGACIONS. RECRIMINACIONS. ROSES SALVATGES?
    Encara que ella mai va arribar a comprendre-ho, l’anomenaven La Rosa Salvatge. La Rosa Salvatge era jove, bella…  i confiada. O necessitada d'afecte, o de protecció. En qualsevol cas, La Rosa Salvatge va creure que tots eren tan innocents (o estaven tan necessitats) com ella. La Rosa Salvatge es va enamorar de l'home equivocat. Encara que ni ell ho sabia. Encara que es van adonar tard.  L'home estava tan obsessionat amb la perfecció de la seua estimada que, egoista, la va voler tota para ell i, premeditadament, va acabar destruint la delicadesa de la Rosa Salvatge… però no la seua identitat. Perquè La Rosa Salvatge no va deixar, fins i tot després d'haver mort, de repetir-se, i repetir-nos, el seu vertader nom: Elisa Day.
    Yorgos Lanthimos posa en llavis del pesarós protagonista, David (un sorprenent Colin Farrell) algunes estrofes de la famosa cançó de Nick Cave & The Bad Seeds en col·laboració amb Kylie Minogue, “Where the Wild Roses Grow”, en un moment crucial de la seua vida, i de la història que el director vol transmetre'ns:
    La decisió no és senzilla. Quedar-se amb l'única persona amb la qual no ha de fingir, o abandonar-la a la seua sort perquè no pose en perill el seu ja de per si mateix incert futur. O, el que és el mateix, la seua ja fràgil estabilitat social.
    Ser acceptat, pagant un car peatge, o mantenir-se al marge i assumir-ne els riscos. Mentir als altres o a un mateix. Ser o no, més o menys, feliç.
    La cançó de Nick Cave no deixa de confirmar el que ja fan els cartells més significatius de Langosta, eixos en els quals els protagonistes apareixen abraçant un buit amb silueta de company, de parella. Perquè encara que no ho sabem de forma conscient, o encara que ens enganyem a nosaltres mateixos… no ho faríem tot pel nostre company. En realitat, ell no ens importa. Ens importem, exclusivament, nosaltres mateixos. I fins i tot som capaços de fer-nos mal, d'autolesionar-nos física o mentalment, únicament per seguir sent felices (o no) al costat d'una altra persona. D'altres persones.
    Si ens sacrifiquem, si no busquem amb totes les nostres forces la felicitat, és per no estar sols. La solitud, terrible commiseració que ens obliga a actuar com si no fórem nosaltres mateixos, només per tal de no haver de sentir-la. Perquè pensem, amb raó, que estar sol és sinònim de tristesa.
    Així que Langosta no és una oda a l'amor. És, en tota regla, una oda a l'egoisme en format de negra sàtira. Una oda, sí. Perquè Lanthimos no amaga que, en el fons, egoisme és el que necessitem per a sobreviure en una societat hipòcrita, que a més es retroalimenta d'eixe sentiment. Perquè vivim en una societat que, no ens equivoquem, ens controla i no ens deixa ser nosaltres mateixos. Però l'hem creat i la mantenim cadascun dels subjectes que la componem. I, en realitat, tots hauríem de saber, perfectament, que som Roses Salvatges amb nom propi. Únics, com ho era Elisa Day.
    Fins que la va assassinar, també, l'egoisme d'un altre.
    En Langosta, Lanthimos no critica la societat. El director, per contra, se centra a anar a la base de la seua existència: l'individu. I per a demostrar-nos-ho, com en els seus anteriors films, porta el seu manifest a la mínima expressió: deconstrueix la realitat i la mostra amb les metàfores a les quals ja ens té acostumats, perquè l'impacte de la veritat es plantege completament executor.
    Aparences i Pors
    La societat distòpica de Langosta no permet que les persones romanguen solteres, i estableix un màxim de temps per a aconseguir “enamorar-se”. Lanthimos  tanca eixa societat, per a la seua anàlisi, en un hotel, que més aviat sembla una casa del terror (no debades el director i guionista escull el gènere de terror psicològic per a sublimar la irònica comèdia del que planteja), i la representa amb persones amb alguna discapacitat, més o menys problemàtica per a sobreviure: algun defecte de la parla, la coixesa, o la maldat extrema en són algunes. L'assimilació d'eixos desavantatges per part de l'individu és clau per a aguditzar altres virtuts, si existeixen, que li permeten de sobreviure. Però tots són conscients que per a fer-ho necessiten parella. Necessiten  “enamorar-se”.
    Lanthimos arremet contra el terme, l’enamorament i l’identifica amb la convivència, tot prostituint el seu significat més ideal. Enamorar-se és ací igual a sobreviure coste el que coste. Fins i tot es recorda diàriament l'existència d'un compte arrere per a aconseguir-ho (en un format distòpic que resulta entranyable per descol·locat: el despertador és la veu d'un robot que indica el nombre de dies que els queden abans de ser convertits en animals). Enamorar-se implica, llavors, Aparentar ser qui un no és (algú que sagna pel nas, algú que gaudeix amb el sofriment dels altres)… el que siga necessari per a agradar al teu possible company. Per a ser acceptat, i estar tranquil.
    La societat s’autoenganya, a més, per a demostrar que eixe enamorament és necessari. I quina millor forma de demostrar-ho que presentant als inquilins de l'hotel, a nosaltres mateixos, els perills als quals estan exposats quan s'està sol (violacions, mort accidental… el que siga per a introduir la Por en l'individu. L'excusa perfecta per a intentar emmotlar-se).
    Excuses, la verbalització de la por, i l'egoisme. Lanthimos avança amb el seu discurs remarcant en el guió eixa terrible ambició individualista amb frases tan reveladores com “m'agradaria convertir-me en una llagosta perquè viu cent anys”, o la temible –ací modificada per a evitar spoilers innecessaris – “per què no li ho vas fer a ell en comptes de a mi?”.
    Però… qui ens fa egoistes? Nosaltres mateixos?
    Lanthimos ja va explorar aquest vessant de l'egoisme en Canino (2009), on es focalitzava en la sobreprotecció familiar a través de l'experiment d'un pare de família que transforma la seua llar en una micro societat perquè les seues filles no coneguen el terrible món exterior. Llavors, ja ens preguntàvem què passaria si eixe comportament s'escalara de forma massiva. Doncs bé, ací ho tenim: Langosta és la magnificació d'eixa idea, reconvertida en una distopia en la qual tots els humans es comporten com a robots (per això el to i les in-expressions facials que repeteixen tots els personatges). Perquè, si no es tenen vertaders sentiments… com van a poder ser expressats? L'únic que evolucionarà en aquest sentit és, per descomptat, David.
    Però encara que la referència a Canino siga obligada, ho és més a Alps (2011), aquella en la qual ens feia reflexionar no únicament sobre la vida i la mort, sinó sobre l'estructura jeràrquica social, la por al rebuig o a adaptar-se al canvi. En el fons, Langosta sembla Alps revisitada per a un públic més massiu, potser directament el nord-americà, i des d'un punt de vista si no més amable, més comprensible i identificable a l'hora de comprendre el missatge de Lanthimos. En qualsevol cas, i encara que siga menys difícil de desxifrar, Langosta destaca per ser més fosca a l'hora de ser plantejada a l'espectador. El joc ja no és endevinar de què es parla, confabular-se amb l'espectador. El joc és fer la seua oda tan evident (dins de la seua peculiar narrativa) que no hi deixe lloc a dubtes: com dèiem abans, Lanthimos rebutja el desig que canviem. Senzillament retrata la nostra terrorífica realitat, i riu de tots nosaltres, inclòs ell mateix, per haver-la permès.
    En aquest sentit, si algú busca una revelació que a més, tracte també la deconstrucció de la societat actual del primer món a través de complicades associacions, la seua pel·lícula és L (Babis Makridis, 2012). El director, fins i tot més surrealista que el propi Lanthimos, planteja la rebel·lió cap a una societat que ens tracten com a nombres, basada en el capitalisme i les grans multinacionals. Però allà, almenys, el protagonista arriba a la mar, com vol, desesperadament, David. En L es donava marge a l'esperança. Lanthimos l'ha perduda completament.
    Obligacions i Recriminacions
    La primera part del film, la presentació de David i del seu problema, es desenvolupa a l'hotel. Però el bosc és el segon gran protagonista, presentat principalment en la segona part. El to del film canvia: ja no cal descol·locar-nos de forma més o menys agradable, o curiosa. Toca presentar la veritat, sense eixir-se d'esta implacablement austera presentació de cada posada en escena, dels que es creuen lliures: els solters.
    Els que no que no volen assumir les regles del joc són tractats com a proscrits, abandonats al bosc, presa dels vertaders seguidors de l'Estat. Però fins i tot els proscrits han de conviure. I la convivència fa necessària una estructuració del poder. I el poder… acaba, de nou, corrompent l'individu, la societat, i veient enemics en els aliats.
    El poder ens fa infeliços… i ens fa perdre la identitat. I açò sí que és el que Lanthimos no busca. Vol, o almenys hi aspira (encara que paradoxalment siga utòpic) que siguem Elisa Day. El director, si alguna cosa vol manifestar, és la necessitat de no perdre la identitat, o almenys, de retrobar-nos amb ella, encara que siga de forma puntual. I ho fa a través dels ulls de… David?
    Amb la segona part del film Lanthimos demostra que som i serem incapaços de sentir-nos, veritablement, lliures. Sempre caldrà complir amb les nostres Obligacions autopimposades per a ser acceptats. I podrem enganyar-nos en trobar un altre o uns altres amb els quals compartir la nostra desesperació. Però les Recriminacions acabaran arribant. La traïció, eina també de l'egoisme (que Lanthimos ens farà veure tant a nivell de parella, amb David i la seua “estimada”, com a nivell social, amb la decisió del director d'hotel pel que fa a la seua dona), no tarda a mostrar-se,  i a desemmascarar els seus protagonistes.
    La tercera part implica un sincer qüestionament final: Sentir-nos el guia de l'altre, com ens fa sentir? Ens aclapara en positiu o en negatiu?
    Si és en positiu, som carn de societat, ens engolim el nostre egoisme en pro de ser feliços sense preocupacions. Si és en negatiu…
    Com se senten, plantejant esta mateixa pregunta, David i “la seua estimada”? Lanthimos ho deixarà a la nostra pròpia suposició, més o menys optimista, tancant amb el perfecte pla final de la cafeteria d'un restaurant i obrint, al seu torn, un nou interrogant sobre  l'eterna discussió sobre l'aplicació pràctica de la moralitat, social, i l'ètica personal. Açò sí, una anotació: de David coneixerem el seu nom propi, però mai arribarem a escoltar el de “la seua estimada”. D'esta forma… mantindran els dos la seua identitat, o preferim pensar en ells com dues Roses Salvatges? Més bells que molts altres, però incauts…
    Aparences i Pors. Obligacions i Recriminacions. La descripció més objectiva de l'AMOR que presenta Lanthimos.
Arantxa Acosta (http://archivo.miradasdecine.es/criticas/2015/12/langosta-the-lobster.html)
LA FITXA
THE LOBSTER. Irlanda, Regne Unit, França, Grècia, Holanda, 2015. 118 minuts
Direcció:  Yorgos Lanthimos
Guió: Yorgos Lanthimos i Efthymis Filippou
Fotografia: Thimios Bakatakis
Intèrprets: Colin Farrell, Rachel Weisz, Jessica Barden, Olivia Colman, John C. Reilly, Léa Seydoux, Ben Whishaw.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL ABRAZO DE LA SERPIENTE / Colòmbia, 2015 / 125 minuts
Ciro Guerra

Karamakate va ser en el seu moment un poderós xaman de l'Amazones; és l'últim supervivent del seu poble i viu en el més profund de la selva. Porta anys en total solitud, que l’han convertit en "chullachaqui", una corfa buida d'home, privat d'emocions i records. Però la seua solitària vida dóna un tomb el dia en què al seu remot cau arriba Evan, un etnobotànic nord-americà a la recerca de la yakruna, una poderosa planta oculta, capaç d'ensenyar a somiar. Karamakate accedeix a acompanyar Evan en la seua cerca i junts emprenen un viatge al cor de la selva en el qual el passat, el present i el futur es confonen, i en el qual el xaman anirà recuperant els seus records perduts.