La juventud

2 Octubre








ENTREVISTA AMB PAOLO SORRENTINO
    «Els italians mantenim una relació estranya amb la bellesa. Tinc la impressió  que hi vivim tan obsessionats que no tenim cap problema a maltractar-la quan tenim ocasió. També la lletjor és una manera de relacionar-se amb la bellesa». Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) parla i fuma. Alhora. A la manera antiga. Ho fa des de la balconada d'un dels hotels més luxosos (n’hi ha d’altres?) de Cannes. Al fons, la mar. Lacònic en les respostes, maldestre en les explicacions i brillant en els aforismes. Es diria que, per moments, es converteix en el més cèlebre dels seus personatges: Jep Gambardella. Recordeu  La gran belleza? Com oblidar-la.
    Però ara no és d'ell de qui parla, ni tan sols de bèsties tan volgudes, tan excessives, tan italianes, tan sorrentinianes i, admetem-ho, tan lletges com Berlusconi o Andreotti («Quan el mal aconsegueix cotes tan altes d'intel·ligència no queda una altra que llevar-se el barret», diu), sinó del personatge interpretat per Michael Caine («Com a ell, a mi, bàsicament, només m'agraden la jardineria, el futbol i menjar en restaurants», diu) i que respon al nom de Fred en la seua nova pel·lícula, La juventud, que s'estrena avui.
    D'açò es tracta. De Fred o del seu company de fatigues, un cansat cineasta que interpreta Harvey Keitel. Mick per als amics. O dels dos alhora. Tots dos viuen retirats del món en un hotel suís, potser segrestats per una estranya sensació que se'ls escapa. Són vells, se senten morir i encara creuen reconèixer en l'alè inidentificable de la carn jove d'una dona el record d'alguna cosa millor. La vida potser. Açò o, tornem al principi, la bellesa. «Em costa saber amb qui m'identifique més. Potser amb el primer, amb Caine. Encara que només siga perquè la relació que manté amb la seua filla (Rachel Weisz en la pantalla) és molt semblada a la qual tinc jo amb la meua». Açò i, afegeix, la lleugeresa. «La lleugeresa», se sent en la pel·lícula, «és una forma de perversió».
P: Pot explicar-me eixa última frase, per favor?
R: Crec que l'important per a morir i viure bé és mantenir una certa distància amb la vida. No té sentit preguntar-se pel que hom deixa d'herència. No hi ha res que deixar. L'important, com fa el propi personatge de Caine, és viure fins a una certa edat i, arribat a un punt, desaparèixer. Sense més.
    Tot va començar per culpa d'un mal somni. I quan diu tot es refereix a aquesta, la seua última pel·lícula, recentment premiada en els Premis del Cinema Europeu com la producció de l'any. La cinta es pot interpretar com una continuació natural de l'anterior o com tot el contrari. «Vull pensar que és l'oposat. Aquella va ser un angoixant i esgotador frenesí i aquesta ha sigut infinitament més relaxant, simple potser. Lleugera».
    Siga com siga, Paolo Sorrentino és Paolo Sorrentino. No ho pot remeiar per napolità, maradonista i fumador. Lluny de l'arquitectura perfecta, en el seu insultant barroquisme, de La gran belleza, el director es conforma ara amb fer que l'espectador navegue per una pantalla que aspira a la textura de la carn. Fellini viu a la retina del director italià convertit en una icona pagana, en un sant sacríleg. I Sorrentino s’hi lliura amb una fe que frega el fanatisme.

Per descomptat, estem davant d'una pel·lícula composta per a irritar. Tot en ella és impostura, afectació i crisi. El món barroc és necessàriament així. L'únic discurs assenyat i no vergonyant de la mort consisteix a morir. Per açò, qualsevol intent en cas contrari porta necessàriament al vici de la pompa, d’allò ridícul, d’allò malalt. Recordeu, els personatges estan en açò: desapareixent d'un món que ja no els pertany.
    Però no ens despistem. Dèiem que va ser un pensament lleig el que el va assaltar al principi, quan va començar a pensar la pel·lícula. «Els meus pares van morir quan tenia 26 anys. He passat més temps sense ells que amb ells. Més o menys, ara tinc l'edat que ells quan van morir. La meua filla té ara 18 anys. Què pensaria de mi la meua filla, què recordaria, si, de sobte, morira? Vaig començar a fer-me esta pregunta abans d'escriure el guió i vaig acabar obsessionat fins a la malaltia. Necessitava fer La juventud per a alliberar-me’n», diu. I, en efecte, el creiem.
P: Què recorda dels seus pares?
R: Recorde la meua mare fent malabarismes amb taronges a la cuina per a fer-me riure. Açò i que es feien els bojos quan els dijous em saltava classes per a anar a veure entrenar al Nàpols. Jugava Maradona.
I quan arriba ací, a Maradona, Sorrentino s’atura. Ho fa de forma instintiva com si cada vegada que ix el nom de l'argentí sentira la necessitat de donar-hi explicacions, sobre la seua vida, el món i tot. «Maradona és la meua infantesa. Ell és el món abans de qualsevol cosa. La primera idea per a la pel·lícula, de fet, va nàixer de visualitzar-lo en l'hotel on va anar a desintoxicar-se. Maradona és un dels màxims exemples d'un home amb problemes amb el temps. Ha viscut el seu de la forma més inoblidable possible. Tots, i jo el primer, el recordem com el que va ser i el que ens va fer ser. El futur no existeix per a algú que està condemnat a viure en la memòria de tots», diu, es pren un segon i conclou: « La juventud tracta d'açò».
    «Em sent afortunat de fer el que faig. Al cap i a la fi, l'art, el cinema, és l'única manera de suportar una realitat esgotadora a la qual només consola mínimament la bellesa. Quan la realitat resulta avorrida o dolorosa, l'art és l'única forma de redimir-se, d'escapar. Com a cineasta treballe amb les emocions perquè, d'alguna manera, estic convençut que més enllà d'elles no hi ha res. Una pel·lícula és fonamentalment una experiència emotiva». I, de nou, no queda més que parlar de bellesa. De la lleugeresa, tal vegada.
P: Perdone que insistisca, em torna a explicar allò de la lleugeresa?
R: És una forma de vida que exemplifica el personatge de Caine amb la seua reivindicació de la simplicitat, de la fugacitat. Més que les paraules, importen els gestos. Una abraçada o una besada queden en la memòria de forma més indeleble que qualsevol paraula. És alguna cosa que té a veure amb la nostra capacitat de desitjar, de voler. Com a director de cinema, de fet, preferisc ocupar-me del desig i no de l'horror. No crec que el cinema servisca per a explicar l'horror, la seua vocació és el desig.
Luis Martínez (EL MUNDO  21/01/2016)

Caprichos de la cartelera: la misma semana en que hemos sabido del fallecimiento de Ettore Scola, quien fuera uno de los últimos supervivientes de la irrepetible edad dorada del cine italiano, llegan a nuestras pantallas, como si de una reivindicación del porvenir o de una afirmación optimista ante el anunciado final de una época se tratara, los últimos trabajos de dos de los máximos exponentes de la cinematografía contemporánea del bel paese. Hablamos de La juventud (Youth) primera cinta de Paolo Sorrentino tras la apoteósica recepción a su Grande bellezza, y de Mia madre, nuevo acercamiento del gran Nanni Moretti a su mundo interior y al de todos nosotros, sus espectadores.
SORRENTINO ANTE LA GRAN PRUEBA
    Cuenta Paolo Sorrentino que la idea, el guion e incluso la mayoría del reparto de La juventud se perfilaron bastante antes de que La gran belleza acumulara honores, premios y el Óscar a la mejor película de habla no inglesa. Por fortuna o desgracia para él, poco importa: La gran belleza es un juguete estético tan redondo, tan conmovedor, que perseguirá a su creador no solo ahora, sino probablemente durante el resto de su carrera. Es por ello que ya hay quien no ve en La juventud sino un mero recopilatorio de descartes de aquel instante feliz en que Jep Gambardella vino a encendernos para siempre no se sabe aún qué interruptor emocional ubicado entre el aburrimiento vital, el tedio, el éxtasis, la felicidad y la melancolía. De hecho, La juventud insiste en el mensaje: pese a que el hastío y la vida disoluta nos invadan, basta a veces un recuerdo, un ligero contacto con la belleza para abrir las puertas a un epílogo vital intenso.
    En paralelo, hay también quien no ve en el Michael Caine de La juventud más que a un Toni Servillo disfrazado para la ocasión. Ya ven: el terremoto emocional de La gran belleza es tal que depara, como los amores juveniles, golpes de pasión y arrebatos irracionales que escapan a toda lógica: momentos de ciego éxtasis que llevan a percibir a Michael Caine, todo un Michael Caine, como un simple imitador. El acabose.
    Pero por más que nos dure la placentera resaca de La gran belleza, despachar La juventud como un vulgar compendio de caras B de aquella es injusto. Digámoslo ya: La juventud no logra repetir la epifanía del todo, y es una película tan ceremoniosa y afectada como excesiva y llena de valles. Pero es también un hermoso paseo, casi ingrávido, a través de la vejez, la nostalgia, la amistad y la observación sutil y melancólica del mundo.
    Michael Caine interpreta a Fred Ballinger, un director de orquesta retirado que consume sus días en un lujoso balneario suizo acompañado de su hija (Rachel Weisz), de su mejor amigo de toda la vida (un voluntarioso y veterano director de cine interpretado por Harvey Keitel) y de un joven y millonario actor de éxito muy cómodo en su propio océano de insatisfacción personal (Paul Dano). Ballinger se sabe enfermo de apatía, y la película hurga con calma y estudiada majestuosidad en su progresivo rechazo de este estado vital y en su interacción con el resto de personajes, con los que comparte paseos matutinos y conversaciones nocturnas en los que Sorrentino busca con habilidad, como suele, cierta nota de frágil belleza envuelta en poesías terrenales y banalidades sublimes.
    La juventud contiene lo mejor y lo peor del cine de Sorrentino, aunque por fortuna domina lo primero: la historia regala un buen puñado de escenas para el recuerdo, y el lugar de la acción, ese balneario suizo de otra época, acompaña al espectador días después del visionado. Hay que aplaudirle nuevamente al director sus tradicionales saltos al vacío, sus flirteos con el riesgo y ciertos excesos imposibles, pero siempre sinceros y apasionados, en los que se permite coquetear con el ridículo con admirable despreocupación. Y, aun así, la película devuelve también en ocasiones los peores tics del cineasta, sobre todo en la construcción de sus protagonistas secundarios. Prevalece cierta sensación de que Sorrentino solo ha construido aquí un verdadero personaje, el de Michael Caine, ese director de orquesta de ochenta años que aprende una lección y abraza con estoicismo, rigor y esperanza el futuro pese a no tener más armas que su nostalgia y su melancolía.
Iker Zabala (http://www.jotdown.es/2016/01/paolo-sorrentino-y-nanni-moretti-mirando-al-futuro/)

LA FITXA
YOUTH. Itàlia, França, Regne Unit, Suïssa, 2015. 123 minuts
Director i Guió: Paolo Sorrentino
Fotografia: Luca Bigazzi
Música: David Lang
Intèrprets: Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle), Rachel Weisz (Lena Ballinger), Paul Dano (Jimmy Tree),  Ed Stoppard (Julian), Alex Macqueen (emissari de la reina), Madalina Diana Ghenea (miss Univers).


PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL OLIVO / Espanya, 2016 / 100 minuts
Icíar Bollaín

Alma té 20 anys i adora el seu avi, un home que porta anys sense parlar. Quan l'ancià es nega també a menjar, la xica decideix recuperar l'arbre mil·lenari que la família va vendre contra la seua voluntat. A tal efecte, necessita comptar amb l'ajuda del seu oncle (una víctima de la crisi), del seu amic Rafa i de tot el poble. El problema és saber en quin lloc d'Europa està l'olivera.