Carlos Reygadas siempre ha sido un realizador muy incómodo. Sin duda un compositor de imágenes de gran fuerza plástica, es cierto, pero también alguien a quien su autoconsciencia le suele traicionar. Es un realizador fiero, de ideas férreas sujetas a objetivos de gran interés. Seguramente la problemática que impregna su cine es su obsesión por la erótica más violentada del plano. Ocurría en Japón (2005), se multiplicaba en Batalla en el cielo (2005) y se ha concretado en esta rara avis que es Luz silenciosa, una película que define de una manera encomiable su contorno, pero en su interior no es capaz de ordenar el vendaval de ideas que la sacude.
Para reinterpretar a Dreyer se exige algo más que inteligencia y valor, también tiene que haber un ápice de insensatez. Y si atendemos a las imágenes de Reygadas se puede llegar a descubrir cierto grado de chifladura. Si algo demuestra el cineasta mexicano en Luz silenciosa es que su cine está tendiendo al exceso en todos los niveles. Da la extraña sensación de que Reygadas se quiere mucho a sí mismo. Que confía ciegamente en sus intenciones poéticas y, bajo la tiranía de dicha autosuficiencia, se permite licencias que golpean con rotundidad los destacables logros de la película. Sin duda Reygadas es un buen conceptualista, pero cojea en sus veleidades. El cineasta es capaz de arrasar con su puesta en escena.
Construye secuencias deslumbrantes, como el encuentro sexual de los amantes (y su abrazo final) o el momento en que la atormentada esposa desfallece bajo la lluvia. Pero, de igual forma, también es capaz de caer en lo irrisorio. Se permite la licencia de rasgar una secuencia de tanta belleza como la de los niños bañándose cerrándola con una mirada intencionada de una de las jóvenes protagonistas a cámara. Luz silenciosa posee un planteamiento inicial deslumbrante: (re)construye una colonia de menonitas y la aísla de tal forma que podría perfectamente existir en otro planeta. Para potenciar la belleza del relato otorga al plano un valor mayestático, lleva la imagen a la autarquía etimológica. No concibe su obra desde la lírica, sino desde la matemática: el valor de la secuencia vale lo que la suma de sus imágenes. Pero si se mira con detenimiento puede que las cuentas no acaben de salir. El enrarecimiento descriptivo llega a caminos hiperrealistas, ciertamente sin salida. Cuando la imagen decae, el castillo se derrumba –momento Jacques Brel–. Pero la película resucita continuamente, y es que por más trágica que se pretenda, lo que resulta es agresiva. Cuando los amantes se besan en un scope dogmático, la mirada del realizador nos aplasta. La fragilidad de los personajes es continuamente puesta a prueba, bien mediante fines estéticos o argumentales. Sin duda el mayor acierto de esta reinterpretación de Ordet (1955), de una manera parecida a lo que el año pasado hizo Apichatpong Weerasethakul (Syndromes and a Century, 2007) con Michelangelo Antonioni (El Eclipse, 1962), es sustituir el imperativo religioso por el énfasis humanístico.
Todos los personajes de la película son positivos. Hay tanta bondad en Luz silenciosa que, al final, resulta tan increíble como los expatriados/indígenas protagonistas. Por eso mismo Reygadas construye la película como una puesta en escena del sufrimiento, donde la culpa es el motor que acciona el giro dramático. Luz silenciosa es una película a la que hay que restar aristas para poder disfrutar de ella en su totalidad. Lo peor de todo es el peso amargo que puede restar tras el visionado, siendo consciente de que podría haber sido una gran película y, en vez de eso, se ha quedado en un cúmulo de grandes imágenes.
Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL, 21 de febrer de 2008)
CONVERSA AMB CARLOS REYGADAS
Guanyadora del Gran Premi del Jurat en el passat Festival de Cannes, Luz silenciosa, tercera pel·lícula del mexicà Carlos Reygadas, arriba a les pantalles espanyoles carregant amb la merescuda fama de ser una de les propostes més extremes del cinema d’autor de la temporada. També és una de les més polèmiques: l’ombra de Dreyer planeja sobre esta història d’adulteris i culpes rematada en miracle i no s’han fet esperar les veus crítiques que retrauen a Reygadas haver recorregut a un referent intocable. "Crec que la meua pel·lícula s’assembla tant a La bella durmiente com a Ordet de Dreyer", declarava el cineasta a aquest diari en el marc del festival de Gijón, "Dreyer va fer una pel·lícula sobre la fe cartesiana, on els homes estan en una part, Déu en una altra i la fe és l’element que els relaciona. En Luz silenciosa he tractat d’esborrar la frontera entre allò miraculós i allò físic. No justifique el miracle: simplement ocorre, com l’alba. Encara que l’alba ocorre tots els dies i la resurrecció, mai".
És precisament un alba el que obri Luz silenciosa: un virtuós ús de trucs òptics crea una il·lusió de temps real que marca la respiració d’una narrativa de ritualizada cadència. Reygadas ambienta la seua pel·lícula en una comunitat mennonita del nord de Mèxic i el seu repartiment està integrat per actors no professionals pertanyents a eixe culte, descendent del moviment anabaptista del segle XVI. Els mennonites -que parlen en un dialecte frisi que rep el nom de plautdietsch i comparteixen amb els amish el seu rebuig de la tecnologia moderna- van arribar a Mèxic el 1921: en l’actualitat, Mèxic compta amb la comunitat mennonita més important després de Canadà. "La reproducció gràfica del ser humà està prohibida en la seua religió", assenyala Reygadas. "Va ser molt difícil convéncer-los que participaren en la pel·lícula. Amb tot, els protestants es constitueixen en subesglésies i cada camp té el seu propi pastor: alguns són més dogmàtics que altres. Huit de cada 10 van rebutjar la idea de la pel·lícula, però hi ha alguna cosa molt bella en els protestants: es respecta la llibertat individual i les decisions sempre es prenen a nivell familiar o personal, mai comunitari".
Cornelio Wall, l’actor que dóna vida al protagonista de la història -i la infidelitat del qual desencadena la tragèdia-, ha rebut acusacions de ser un mal mennonita per part dels sectors més ortodoxos de la seua Església: per a ells, l’adulteri és una realitat inconcebible al seu microcosmos. Reygadas reconeix que Wall es va sentir "seduït de manera molt humana per la perspectiva de veure’s en una gran pantalla", encara que considera que Luz silenciosa pot proporcionar altres beneficis a la tancada comunitat mennonita: "Els va interessar que la pel·lícula estiguera parlada en la seua llengua vertadera, que es veren els seus vestits, els seus camps, la seua arquitectura. No tenen una literatura pròpia, ni pintura. Simplement estudien la Bíblia i canten. El que Luz silenciosa pot tindre de documental sobre la seua forma de vida els va semblar important. Per a mi, la seua comunitat era el context perfecte per a contar el que volia: és una societat uniforme, sense classes, sense prejudicis sobre la bellesa física".
Després de Japón (2002) -una pel·lícula sota l’influx d'Andrei Tarkovski, que contenia una escena eròtica amb una actriu septuagenària- i la controvertida Batalla en el cielo (2005) -que s’obria amb un molt comentat pla seqüència amb una fel·lació, Reygadas sembla haver arribat en aquest tercer treball a la màxima depuració del seu llenguatge, sense necessitat de recórrer a la transgressió de tabús de la representació: "No vaig voler ser més púdic esta vegada. Simplement, vaig pensar que no era necessari. Ací les relacions sexuals només són importants narrativament: no cal veure, excepte per la cara de l’amant, perquè en eixe rostre succeeix alguna cosa que va més enllà de la narració. La suor d'ell cau sobre el rostre d'ella: volia sentir eixa part física de transmissió de fluids. M’interessava parlar del conflicte amorós, de la pèrdua de la voluntat d’amor. Volia interrogar-me sobre la legitimitat de deixar a algú a qui has estimat i que encara t’estima".
Jordi Costa (EL PAÍS, 22/02/2008)
LA FITXA
Stellet licht. Mèxic – França – Holanda, 2007. 142 minuts
Direcció i Guió: Carlos Reygadas. Fotografia: Alexis Zabé. Producció: Jaime Romandía i Carlos Reygadas.
Intèrprets: Cornelio Wall Fehr (Johan), Miriam Toews (Esther), María Pankratz (Marianne), Peter Wall (pare), Elisabeth Fehr (mare), Jacobo Klassen (Zacarías), Irma Thiessen (Sara), Alfredo Thiessen (Alfredo), Daniel Thiessen (Daniel), Autghe Loewen (Autghe), Jackob Loewen (Jackob), Elisabeth Fehr (Anita).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
EL BUSCAVIDAS / EUA, 1961
Robert Rossen
Eddie Felson és un talentós jugador de billar que es recorre els EUA guanyant partides i reunint diners per anar a Chicago i enfrontar-se al jugador més famós del país, alhora que inicia una relació sentimental amb una jove problemàtica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario