Honeydripper

28Decembre

LA NIT QUE VA CANVIAR LA MÚSICA

John Sayles, un d'eixos cineastes que signa els seus films com “escrit, dirigit i muntat per...”, és tot un referent del cinema independent nord-americà. Uns galons guanyats al marge de l'establishment que, per descomptat, no li anem a discutir, per molt que els seus guions siguen d'allò més clàssic i s'ajusten, quasi diríem que escrupolosament, a les exigències que marquen els manuals de la indústria nord-americana. Així es dóna amb aquest, en tot cas, magnífic guió, en el qual s'endevinen fàcilment les bigues de l'esquelet tradicional de les històries de la pantalla, amb dos personatges, per citar un exemple, el jugador de Memphis i el rude temporer del cotó, creats i construïts per a propiciar l'enfrontament final que servirà per a resoldre la història del passat que el protagonista arrossega amb si mateix. Uns guions que aconsegueixen, en les mans del cineasta, les majors cotes possibles dins del model, des del magistral Lone Star fins al present Honeydripper, que va resultar premiat al Festival de Sant Sebastià.

L'escenari triat en esta ocasió és un xicotet i anònim poble de l'Alabama dels anys cinquanta, o siga la profunditat de l'Amèrica profunda, i els protagonistes resulten igualment anònims, obrers del camp i músics en atur, tots ells gents de color sotmeses a les intolerables condicions del moment. Una xicoteta història que, no obstant, actua com a caixa de ressonància d'un esdeveniment transcendent en la història de la música, la irrupció de la guitarra elèctrica, a principis dels anys cinquanta, i les seues conseqüències en el mercat musical del moment, el primer dels quals és el desplaçament del piano com a element central de l'orquestra, en benefici de la guitarra que, fins llavors, havia ocupat un segon pla i, tot seguit, el final del blues tradicional sota l’avanç del rock.

Una història, per tant, de final d'una era i començament d'una altra, que la pel·lícula il·lustra en tres etapes, que es corresponen amb altres tants personatges (un altre mèrit del guió), uns en tràngol de desaparició física -la veterana cantant que interpreta Mable John-; altres amb un peu en ambdós mons i encara amb capacitat de reconvertir-se -el pianista a càrrec de Danny Glover-; i altres que personifiquen l’impuls de la novetat -el jove guitarrista inspirat en Chuck Berry, que acaba triomfant mentre suplanta la identitat d'un altre-.

El gran mèrit de Sayles, el gran encert de la pel·lícula, és l'equilibri que aconsegueix entre tots els seus components: personatges, anècdota, ambients i transcendència de la història. Primer per l’exquisida atenció prestada als personatges, des dels protagonistes, fins als més episòdics, cadascun d’ells observat i matisat en la dosi justa que reclama la seua presència en la història. Després per la complexa i significativa mirada sobre la molt racista societat del seu temps, una mirada tan implacable com desproveïda de fàcils concessions a l'espectador, amb uns modèlics personatges de raça blanca: la senyora meridional que interpreta Mary Steenburgen, plena de bones intencions, quasi tantes com alcohol porta el seu cos, però incapaç d'adjudicar als seus servents de raça negra la possibilitat de créixer i madurar (el vestit de xiqueta que pretén regalar a l'adolescent); el jutge que trafica amb els «vagabunds» que condemna, no per sadisme, sinó per a traure un benefici (reflex d'un sistema econòmic ancorat en l'esclavitud); el magistral xèrif a càrrec de Stacy Keach, sempre inflexible i capaç d'humiliar els seus veïns de color, però en tot moment animat per mòbils «humans», ja siga mantindre un control que li permetrà seguir al seu lloc, recaptar xicotets impostos que van directament a la seua butxaca, o aconseguir la cuina casolana que no té en sa casa i que pot oferir-li la companya del protagonista (magnífic el detall del barret que es lleva davant d'esta dona de raça negra). I finalment amb una capacitat poètica que li permet transcendir la història, per a captar l'essència d'un moment que marca la frontera entre dues èpoques, el final d'unes llegendes i el naixement d'altres, un instant sempre ple de grandesa, encara que esta vegada eixa nit que va canviar la música succeïsca al cul del món.

Pedro Uris (Cartelera TURIA / Maig 2008)

CUENTOS DEL VIEJO SUR

Venden Honeydripper como una fábula sobre la eclosión del rock and roll, pero poco de lo que aquí se cuenta ilumina ese momento. De hecho, convendría olvidarse del drama central, otra variación sobre los afanes de unos chicos enfrentados a todo tipo de dificultades para montar una función. Preferible ver Honeydripper como una pieza de teatro filmado, situada en un territorio narrativamente tan fértil como el sur de Estados Unidos; la segregación racial determina los movimientos de los personajes, negros en su mayoría.

Danny Glover encarna a Tyrone Purvis, inquilino del Honeydripper Lounge, un local rural que agoniza. No es su único problema: su desencantada esposa, Delilah (Lisa Gay Hamilton), quiere cambiar el negocio de la noche por la vida reglamentada de los cristianos fundamentalistas. Tyrone irradia una resignada dignidad, aunque hasta sus enemigos son conscientes de que en otro tiempo fue un tipo de temperamento caliente. Los Purvis tienen una inocente hija, China Doll, que inevitablemente queda prendida de Sonny Blake (Gary Clark Jr.), un bluesman que aparece por este pueblo de Alabama y que posee -asombro general- una primitiva guitarra eléctrica.

La América blanca está representada por una tensa dama sureña (Mary Steenburgen), que pretende interesarse por unos sirvientes de los que ignora todo. Un gran hallazgo es el sheriff (Stacy Keach), cuya malevolencia básica -incluso suena lúbricamente amenazadora su afición al pollo que se sirve en el Honeydripper- queda enriquecida por el distanciamiento con que contempla las pasiones de esos negros que debe controlar.

John Sayles sigue ocupando su lugar privilegiado entre los realizadores independientes. Pero dedica más tiempo a la dirección de actores que a la consecución de una historia convincente. Su sentimentalismo y su laxitud rítmica determinan que Honeydripper se quede en una sucesión de estereotipos en busca de acción...

Diego A. Manrique (EL PAÍS / 16/05/2008)

LA FITXA

EUA, 2007. 123 minuts

Director, Guió i Muntatge: John Sayles. Fotografia: Dick Pope. Música: Mason Daring. Producció: Maggie Renzi..
Intèrprets: Danny Glover (Tyrone Purvis), Lisa Gay Hamilton (Delilah), Yaya DaCosta (China Doll), Charles S. Dutton (Maceo), Mary Steenburgen (Amanda Winship), Vondie Curtis Hall (Slick), Gary Clark Jr. (Sonny Blake), Dra. Mable John (Bertha Mae), Stacy Keach (sheriff Pugh), Absalom Adams (Lonnie).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BERLÍN, SINFONÍA DE LA GRAN CIUDAD / Alemanya, 1927

Walter Ruttman

Pel·lícula composta de 1.009 escenes, amb una durada mitjana de 3,6 segons, en a penes 61 minuts: a més de presentar un dia en la capital alemanya -des de l’arribada en tren dels treballadors fins a la festa dels cabarets nocturns-, l’audaç muntatge d’aquest clàssic del cinema mut esbossa la visió d’una metròpoli que viu i avança al vertiginós ritme dels pistons industrials.