El buscavidas

21Decembre

UNA IMPENETRABLE FOSCOR

Es fa molt difícil expressar en paraules tots i cadascun dels encerts d’un film tan monumental com El buscavidas, i no per l’espai disponible (limitat com pot imaginar el lector), sinó per una raó, que ara mateix em sembla insalvable: les imatges i els diàlegs del film expressen i expliquen tot de forma concisa, magistral, irrepetible; com es pot, llavors, traslladar tot això en un escrit quan ja està perfectament explicat en la pel·lícula, sense caure irremeiablement en la repetició, en l’evidència? Conscient d’això intentaré exposar en les següents línies alguns dels aspectes, que al meu parer, són els més rellevants d’una pel·lícula, que ja invite el lector a veure, perquè, insistisc, el millor que hom pot fer davant d’una obra tan extraordinària és assaborir-la una vegada i una altra, perquè sempre es té la sensació d’estar veient-la (gaudint-ne, millor dit) per primera vegada.

La seqüència que obri el film, abans que apareguen els genèrics, defineix en a penes cinc minuts qui és el protagonista (Eddie "Rellamp" Felson: possiblement Paul Newman no ha estat mai millor) i a què es dedica: en una parada en el camí ell i el seu soci, Charlie, prenen unes cerveses en un bar i aprofiten per a jugar al billar; tot no és més que un estratagema per a traure els diners al pobre cosí, en eixe cas el cambrer, que apostarà contra Felson una jugada. El magnífic retrat que Robert Rossen, director i coguionista del film, realitza del submón del joc, de xicotetes màfies i d’uns personatges memorables, s’aprecia ja en aquest concís i magistral pròleg.

Felson, un tafur del billar, té un objectiu: desafiar el "Gros de Minnesota", considerat el millor jugador i que no ha perdut una partida en els últims deu anys. L’enfrontament entre tots dos no es fa esperar i ompli el primer acte del film, que no serveix només per a mostrar les qualitats d’ambdós (el billar sempre és el fons de la narració, una mera excusa, que resulta, de totes maneres, fascinant) sinó que defineix ja per complet Eddie Felson: el seu caràcter prepotent, ja intuït en els primers diàlegs arrogants del jove especialista abans d’iniciar la partida; la seua obsessió d’equiparar-se en tot moment al "Gros" i derrotar-lo definitivament; la seua falta de sentit comú en el moment culminant. I encara que poguera semblar que només hi ha el personatge protagonista com a tal en tota esta part, no és així: el propi "Gros de Minnesota", en el seu aparent esquematisme és un personatge esplèndidament descrit gràcies a la genial composició de Jackie Gleason, i a alguns aspectes a priori poc rellevants, com la seua vestimenta o els seus gestos, que el defineixen com en el perfecte contrast enfront del jove vividor. Fins i tot Charlie es perfila com alguna cosa més que el simple soci capitalista, en el seu intent de protegir la seua inversió, sense deixar per això de sentir estima pel jugador. De la mateixa manera s’introdueix el món on es desenrotllarà tot el film, caracteritzat pel joc, l’alcohol i els diners, perfectament ubicat en una sala de billars i modèlicament il·luminat per Eugen Shuftman.

Després de caure derrotat davant del "Gros" i quedar-se amb tan sols dos-cents dòlars, Eddie Felson abandonarà el seu soci, amb un únic objectiu: aconseguir els suficients diners per a tornar a desafiar i demostrar(se) que és el millor. En esta busca coneixerà Sarah Packard (interpretada per una portentosa i inoblidable Piper Laurie) en la cafeteria/bar de l’estació d’autobusos, en una escena memorable, construïda sobre una estudiada posada en escena, en la qual a penes quatre o cinc plans descriuen l’acostament de tots dos. Si en un principi Sarah desconfiarà del jove vividor i el rebutjarà, ella mateixa tornarà en la seua busca a la mateixa cafeteria en una escena extraordinària, en què es defineix perfectament l’atracció que es professen i la necessitat mútua que tenen, i que conclou magistralment amb eixe pla dels dos abandonant l’estació abraçats, que dóna inici a la seua tortuosa relació. L’excel·lent sentit el·líptic de Rossen es pot apreciar ja en aquest moment, perquè l’escena immediatament posterior presenta Sarah portant la compra i adreçant-se a sa casa on Eddie l’espera, ja que estan vivint junts; eixe pas del temps està subratllat de manera subtil i hàbil per mitjà d’alguns diàlegs (1).

La relació entre ambdós és, en primera instància, freda i distant, però la necessitat de tindre algú és molt major i tots dos s’enamoren, per molt que només siga ella qui ho expresse obertament. L’aparició de Charlie, en busca d’estabilitzar de nou la seua societat amb Eddie, serveix perquè es reforce la relació entre aquest i Sarah -ella coneixerà per fi a què es dedica Eddie (2)-, encara que done peu, primer, a una forta discussió entre ells, i servisca per a mostrar la llarga separació entre Eddie i el seu soci, que busquen metes distintes, el que òbviament els portarà a la ruptura definitiva, marcada pel menyspreu i la contínua arrogància del tafur, que el despatxarà de forma agressiva.

El buscavidas segueix de manera exemplar una estructura causa-efecte: cada pla és conseqüència de l’anterior i, al seu torn, germen del següent. Un exemple seria quan Eddie es troba de nou amb Bert Gordon (George C. Scott, hi ofereix el seu esquerp i antipàtic rostre -i els seus excel·lents dots interpretatius- a un dels malvats més inoblidables que ha donat el cinema) a qui havia conegut en la partida contra el "Gros", que amb una certa superioritat li assegura que ha nascut per a perdre, i li ofereix una associació, que Eddie rebutja. La següent escena és determinant: el vividor venç un nou passerell en un d’eixos bars dels barris baixos que freqüenta, però en esta ocasió la seua arrogància li passa una mala passada i és víctima d’una pallissa per part d’un grup que exclama que no volen vividors al seu bar, i que arriben a fracturar-li els dits. El seu intent de buscar-se la vida pel seu compte no sols no fructifica sinó que acaba mal com li havia advertit Gordon i, és més, el to agre que havia deixar la discussió que havia mantingut amb Sarah abans de l’accident es torna en mutu acostament, tant en la magistral escena en què Eddie deixa que Sarah li corde la camisa, com en el seu picnic al camp on cadascú expressa els seus sentiments i els seus dubtes, de manera que s’avança a una possible reflexió de l’espectador sobre allò que ha succeït just abans, i es mostren uns personatges tan pròxims i autèntics que és impossible no sentir ni patir amb ells. Aquest encadenat de seqüències, que duren el més just i resulten admirables per tot, i les dependències entre unes i altres, són un clar exemple de narració cinematogràfica i demostra que Rossen no sols era un excel·lent guionista (3).

Com no podria ser d’una altra manera Eddie finalment acceptarà la proposta inicial de Gordon i se n’anirà amb ell i amb Sarah per a enfrontar-se a un cert Findley. Aquest "viatge" serà definitiu perquè Felson madure com a jugador de billar i com a persona, però a un preu molt alt. La perfecta descripció que fa Rossen del nou trio i els seus tràgics esdeveniments té tres moments claus, cadascun conseqüència de l'anterior, en esta tercera i penúltima part del film. 1. A causa de la lògica desconfiança que Sarah sent pel mesquí Gordon, i la intenció d’aquest per protegir la seua inversió, Gordon intenta alliberar-se d'ella: en la festa que dóna Findley, Gordon procura traure de polleguera a la xicota, que no para de beure, murmurant-li alguna cosa a l’orella -que queda en off, de manera molt intel·ligent, però que permet imaginar-nos, aproximadament, el que li diu-, i aconsegueix que ella tinga un atac d’histèria. 2. Mentre Sarah passa la seua ressaca, Eddie juga contra Findley. És un desastre: Gordon li assegura novament i amb una certa desil·lusió que ha nascut per a perdre i que ja s’ha acabat. En eixe moment, entra Sarah, que demana la companyia d'Eddie perquè torne amb ella a l’hotel, però ell no vol, està obsessionat amb la partida. És llavors, quan el carronyer Gordon aprofita la breu, però greu discussió entre la parella, i l’estat d’ànim d’ell, per a apostar de nou: Eddie acaba esclafant Findley. 3. Gordon arriba a l’hotel tot sol i aprofita per a desfer-se de la xicota assegurant-la que és el que vol Eddie. Després d’una el·lipsi genial es revela el que succeeix: Gordon parla amb uns policies, al bany hi ha el cos inert de Sarah, que ha decidit llevar-se la vida. Eddie, ple d’una insondable tristesa s’abalança contra Gordon i li demana explicacions...

Els tres mil dòlars guanyats a Findley permeten que Eddie desafie de nou el "Gros de Minnesota", al qual derrota davant la mirada de Bert Gordon, que reclamarà la seua part, perquè entén que continua sent el seu soci. No obstant això, el record de Sarah i de tot el que ha passat i les paraules d'Eddie, no deixen ni tan sols indiferent a una persona com Gordon, incapaç de sentir amor, incapaç de poder patir per una altra persona però, molt possiblement, incapaç també d’oblidar i incapaç d’enfrontar-se a algú a qui no li importa seguir viu, perquè en el seu camí cap al cel ha travessat les profunditats de l'infern. Una antològica seqüència que conclou una pel·lícula perfecta.

(1) Hi ha altres exemples d’ús de l’el·lipsi, fins i tot encadenats successius d’el·lipsis, com quan trenquen els dits a Eddie i la seua gradual rehabilitació, mostrada en diverses escenes consecutives, que s’integren de manera perfecta en el transcurs de la història.

(2) Més avant, Eddie coneixerà la veritat respecte a Sarah, just abans que ell li diga que se’n va unes setmanes i ella tem que no tornarà. Esta escena és sorprenent.

(3) Robert Rossen (1908-1966) abans de dirigir va demostrar les seues qualitats com a escriptor en, per exemple, la seua col·laboració per al llibret de Los violentos años veinte (The Roaring Twenties, 1939), una de les diverses obres mestres de Raoul Walsh o en els guions de A Walk in the Sun (1945) i El extraño amor de Martha Ivers (The Strange Love of Martha Ivers, 1946), ambdues de Lewis Milestone. Malgrat haver sigut víctima de la vergonyosa "caça de bruixes", Rossen abans de morir va poder realitzar dos films únics i irrepetibles -el que ha originat estes línies i Lilith (1964)- i va demostrar que va ser un excel·lent director, que, tal vegada, en un altre lloc i/o en un altre moment, podria haver donat (encara) molt més de si.

José David Cáceres (http://www.miradas.net/0204/clasicos/2002/0211_elbuscavidas.html)

LA FITXA

The Hustler. EUA, 1961. 134 minuts

Director i Productor : Robert Rossen. Guió: Sidney Carrol i R. Rossen, a partir de la novel·la homònima de Walter Tevis. Fotografia: Eugen Schüfftan. Música: Kenyon Hopkins.

Intèrprets: Paul Newman (Eddie Felson), Jackie Gleason (el "Gros de Minnesota"), George C. Scott (Bert Gordon), Piper Laurie (Sarah Packard), Myron McCormick (Charlie), Murray Hamilton, Vincent Gardenia, Michael Constantine.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

HONEYDRIPPER / EUA, 2007

John Sayles

A l’Alabama rural de 1950, Tyrone, pianista i propietari d’un xicotet bar, espera salvar el seu local de la ruïna contractant el més famós guitarrista de blues del moment, Guitar Sam. Quan arriba el dia de l’actuació, el músic no apareix al tren en què havia d’arribar. Tyrone haurà de buscar una solució per tal de no perdre la gran oportunitat de canviar la seua sort.