Yo serví al rey de Inglaterra

30 Novembre

L'ART DE SOBREVIURE

Jirí Menzel (Praga, 1938) torna a inspirar-se, per sisena vegada en la seva carrera, en l’obra del seu bon amic i aclamat escriptor txec Bohumil Hrabal (1914-1997), represaliat pel règim comunista per les seves idees. Repassant la seva poc prolífica filmografia, trobem que ja en els seus inicis com a realitzador va ser un dels set cineastes elegits per plasmar un dels relats de Hrabal a Pearls on the bottom. Va ser, però, amb l’adaptació de Trens rigorosament vigilats (1966), el seu debut en solitari, que Menzel va captar l’atenció internacional, amb el que ha estat el seu major èxit de crítica i públic gràcies sobretot a l’impuls obtingut en rebre l’Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera. Un èxit que, sens dubte, va fer fructificar encara més la relació entre el cineasta i l’escriptor, com demostren les seves posteriors col·laboracions en títols com Anuncio una casa donde ya no quiero vivir, Tijeretazos o Las fiestas de las campanillas blancas. Ara, sense haver de superar el consentiment de la censura comunista i després de força anys allunyat de les càmeres, Menzel ha tornat al primer pla del panorama cinematogràfic internacional per presentar el seu darrer treball, Yo serví al rey de Inglaterra, crònica sublim d’un supervivent nat, un subjecte anomenat Jan Díte que malgrat les seves limitacions físiques va saber sobreviure a la Segona Guerra Mundial i al règim nazi, i que més tard va fer el mateix amb la implantació del govern soviètic a la vella Txecoslovàquia. I en aquesta ocasió (no podia ser d’una altra manera), Menzel ha recorregut novament a la seva font d’inspiració predilecta: Bohumil Hrabal, l’altra part del «binomi artístic» que junts conformen.
La pel·lícula narra el període que correspon a trenta anys de la vida d’aquest home tan peculiar que és Díte, un personatge menut i trepa que en sortir de la presó, on ha estat tancat durant quinze anys, reflexiona sobre el seu passat. És així com el nostre protagonista recorda els seus inicis, quan servia taules en un petit bar de poble, i com, amb la luxúria, l’avarícia i la picardia com a peculiars estendards, de mica en mica va aconseguir anar escalant posicions en el gremi de la restauració. Una ascensió social i laboral establerta en un subtil paral·lelisme amb el de la mateixa Alemanya nazi, amb la qual Díte segellarà el seu particular pacte amb el diable en contraure matrimoni amb una jove alemanya filonazi, ferma seguidora dels postulats del III Reich.

El resultat és una sublim sàtira vitalista en la qual el director, com va fer prèviament el novel·lista, pretén oferir una visió del món modern i d’una part de la història del segle XX a través de la crònica de la peculiar vida d’aquest petit gran txec que és Jan Díte. De passada, a més de l’índole universal de la proposta, el director també aprofita l’ocasió per retratar els costums i les excentricitats pròpies del caràcter dels seus compatriotes txecs, en un estil humorístic que a vegades recorda el del cineasta Emir Kusturica (ens referim sobretot a les escenes de to caricaturesc en què posa més èmfasi a ridiculitzar la superioritat ària). Uns tocs de classicisme, nostàlgia, malenconia, innocència i sensualitat que deixen entreveure la influència de referents com Chaplin i Fellini, acaben de conformar aquesta pel·lícula delicada i servida amb un desplegament visual exquisit.

Malgrat el pas del temps, el cinema de Menzel no ha canviat gens ni mica. Però el millor és que el veterà director no torna com a vestigi d’altres temps, sinó més aviat com a cineasta aliè als nous ritmes externs. Un autor que juga en terreny conegut i manejable. I que, es nota, treballa sobre segur.

Jordi Camps Linnell (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

http://www.cinematruffaut.com/pub/arxiu/yoservireyinglaterra.html

JIRÍ MENZEL: "M'AVORREIX LA PRETENSIÓ DE SERIETAT"

--El protagonista de Yo serví al rey de Inglaterra no sembla que arribi a comprendre mai l'horrible naturalesa del règim nazi, amb el qual tants vincles va tenir. ¿Quant n'hi ha, en aquest retrat, de crítica a l'actitud del poble txec davant de la invasió alemanya?

--Els hongaresos i els polonesos van lluitar i van vessar la sang contra els alemanys per allò en què creien. En canvi, nosaltres vam controlar la situació d'una manera diferent, ens ho vam prendre de broma i vam ser amables amb ells. Alguns txecs van lluitar, però la majoria de la població va treballar per als alemanys a la indústria armamentística.

--Aquest actitud ja era un tema vertebral de la seva primera pel.lícula, Trenes rigurosamente vigilados, que li va proporcionar un Oscar l'any 1966.

--Sí, però llavors l'heroisme indiferent em semblava apropiat. Ara que he viscut i he après molt ja no m'ho sembla.

--Les comparacions entre els protagonistes de les dues pel·lícules són inevitables. ¿Són premeditades?

--En veig les similituds, encara que el personatge de Trenes rigurosamente vigilados buscava la llibertat i l'experiència sexual i al d'aquesta el motiva l'avarícia. De totes maneres, no són semblants intencionadament. Suposo que s'expliquen pel fet que les dues pel·lícules són adaptacions de llibres de Bohumil Hrabal.

--Acostuma a dir que tota la seva generació es va sentir intel.lectualment i artísticament influenciada per la forma de veure el món de Hrabal. ¿Per què?

--Perquè Bohumil coneixia perfectament quina criatura imperfecta és l'ésser humà, encara que això no li impedia estimar-lo. Això és el que el diferencia de molts escriptors actuals. A més, Hrabal era capaç de descriure la vida tal com és realment, de forma inusualment sensible, encara que no de forma naturalista sinó seguint el seu propi mètode poètic. Va exposar la realitat il·lustrant-la a partir de relacions i connexions estranyes entre frases que sentia o esdeveniments i personatges que potser va imaginar.

--També era un gran mestre de la ironia, com vostè mateix. ¿Quina importància té aquesta eina a l'hora de parlar de determinades coses?

--M'agrada fer servir l'humor i la ironia per parlar de coses serioses perquè si et poses molt seriós per parlar-ne acabes semblant ridícul. M'avorreix la serietat o, pitjor encara, la pretensió de serietat. L'escriptor Vladislav Vancura va dir una vegada que l'humor és la forma més natural, agradable i senzilla de conèixer el món, encara que per descomptat no es referia a l'humor basat en els cops o les grolleries, sinó en el que et transporta a algun lloc desconegut del món exterior o del teu propi interior.

--En el passat, durant molts anys, la indústria cinematogràfica txeca va estar suportada per l'Estat. Els directors eren treballadors estatals. Hi havia diners per fer pel·lícules. ¿Fins a quin punt significa això que era més fàcil fer-les?

--Era més senzill, perquè jo era l'empleat d'una fàbrica que tenia com a objectius de producció fer 30 films a l'any i s'havien de complir. Per un altre costat, era més difícil posar-se d'acord amb els productors, perquè eren un règim d'ideologia comunista. Fins i tot encara que un acatés les seves exigències des de bon començament, sempre trobaven alguna raó estúpida per fer retalls o canvis en el teu projecte. Si no ho feien, la gent es podria pensar que la censura no era necessària.

Nando Salvà (EL PERIÓDICO / 19 de juliol de 2008)

LA FITXA

Obsluhoval jsem anglického krále. República Txeca – Eslovàquia, 2006. 120 minuts

Director: Jiří Menzel. Guió: Jiří Menzel; basat en la novela de Bohumil Hrabal. Fotografia: Jaromír Šofr. Música: Aleš Březina. Productor: Rudolf Biermann.

Intèrprets: Ivan Barnev (Jan Dítě, joven), Oldřich Kaiser (Jan Dítě, viejo), Julia Jentsch (Lisa), Martin Huba (Skřivánek), Marián Labuda (Walden), Milan Lasica (profesor), Josef Abrhám (Brandejs), Jiří Lábus (director del hotel), Jaromír Dulava (Karel).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BUDA EXPLOTÓ POR VERGÜENZA / Iran – França, 2007

Hana Makhmalbaf

Sota l’estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una xiqueta afganesa de sis anys, és incitada a anar a l’escola pel fill dels seus veïns. De camí a l’escola, Baktay és assetjada per uns xiquets que juguen de forma cruel, com un reflex de la societat tan violenta que els envolta.