Fat City

16 Novembre

Podríem cenyir-nos al tòpic i referir-nos a Fat City com l'enèsima revisió per part de John Huston del tòpic del perdedor. I no ens equivocaríem massa. No obstant això, per a fer justícia a una cinta tan interessant i al seu autor val la pena valorar una sèrie de punts que enriqueixen considerablement la nostra visió de la pel·lícula.

En primer lloc, cal considerar que Fat City es realitza el 1972. Després del declivi dels 60, la indústria cinematogràfica americana pateix un període d’importants canvis que passen per la fusió de les productores i distribuïdores de Hollywood amb lobbys japonesos (1) i l’aparició de xicotetes productores amb directors associats a elles. Després de la generació de la televisió (Lumet, Frankenheimer i, en certa manera, Brooks i Penn) en esta sorgeixen un grapat de franctiradors que tracten de contemplar la societat nord-americana des de la porta de darrere i la descriuen sense complaença i amb un cert aire "europeu". John Huston, narrador nascut en el classicisme, va tindre el valor d'apuntar-se a esta tendència i va elaborar una obra basada en la descripció d’ambients decadents, en temps morts, en personatges de mirada perduda i en una narració el·líptica. Va tindre als seus 66 anys la capacitat d’elaborar una cinta que ha perviscut en el temps més enllà de les modes. Fat City està emparentada, per tant, amb la sordidesa del Scarecrow de l'oblidat Jerry Schatzberg, amb Next ‘stop', Greenwich Village de Paul Mazursky, amb Looking for mister Goodbar de Brooks, amb Five easy pieces i Stay hungry de Rafelson i, fins i tot, amb Coppola (Rain people), Scorsese (Alicia ya no vive aquí), amb la mirada europea de Louis Malle en Atlantic City i amb el l’estètica de French Connection de William Friedkin o Saturday night fever de Badham.

En segon lloc, i directament vinculat amb l’aspecte abans comentat, hem de valorar la categoria dels seus perdedors protagonistes. Certament Huston va seguir aquests ‘losers’ durant tota la seua filmografia (2). La seua mirada, no obstant això, va variar segons l’actitud moral d’uns o d’altres. A uns els va abandonar a la seua sort, arrossegats per la cobdícia (Dobbs en El tesoro de Sierra Madre) o la ira (Achab enfront de Moby Dick). A uns altres, els va concedir una certa glòria fins i tot en la derrota, com serien els casos, de Howard i Curtin (que s’enriqueixen encara que els vole –literalment- El tesoro de Sierra Madre), de Charlie Allnutt i Rose Sawyer (a qui l'atzar finalment converteix en herois en La reina de Africa) , de Dix Handley (heroi tràgic per excel·lència que mor en un bell somnieig fugint de La jungla de asfalto), i, per descomptat, del mític Peachy Carnahan (l’home que va poder regnar en la magistral obra homònima).

Va haver-hi altres, no obstant això, que van perdre tota aura heroica. I ací estarien els vaquers descavalcats encarnats per Monty, Gable i Wallach en Vidas rebeldes , personatges sense aura mítica, perduts en un món en descomposició i orientats pels seus egoismes als quals només els crida a l’ordre el crit de dolor de la dona que desitgen. També ací, uns quants esglaons més avall quant a atractiu com a personatges o quant a lucidesa, estarien el derrotat Billy Tully i el desorientat Ernie, protagonistes a la deriva de Fat City. Si el 1961, Arthur Miller i el mateix Huston atorgaren fins i tot un cert halo d’encant als tres ‘misfits’, el 1972 la desocupació, la incultura, l’estupidesa i l’alcoholisme esborren tot indici d’esperança per a estos boxejadors a temps parcial que sobreviuen entre la indigència i l’estultícia.

Fat City s’inicia amb unes imatges d’alcohòlics, en carrers abandonats i zones brutes d’esta falsa ciutat daurada, abans de presentar-nos a Billy Tully (Stacy Keach, potser en la seua millor interpretació), alcohòlic i exboxejador que tracta de sobreviure amb treballs ocasionals. Una trobada a l’atzar amb el jove Ernie Munger llançarà aquest a una inesperada carrera de boxejador. La història seguirà de manera intermitent la trajectòria de Tully en els seus intents per aconseguir una llar i per refer-se un camí en la boxa, activitat truncada per la beguda. A pesar d’una ocasional victòria, Billy Tully acaba com al principi, demanant companyia i xarrada a un desorientat Munger en un saló replet d’ancians. Malgrat el seu inicial "Parlem!", Tully no pot més que lamentar l’estat físic del cambrer ("T’agradaria despertar-te pel matí i ser ell? Abans de donar tombs per la vida, preferisc anar-me’n directe a l’albelló", s’ufana davant Ernie). Després, veient-se integrat en la decrèpita clientela, es gira en silenci i Huston tanca la pel·lícula amb la imatge de tots dos, incapaços de compartir res, lacònicament assentats contemplant el seu café.

Fat City, que com tota bona pel·lícula de boxa no parla realment de boxa (Raging Bull, Million dollar baby (3) segueix el rastre d’estos personatges i d’altres perdedors (l'inefable entrenador, sempre confiant a guanyar a pesar de la incompetència dels seus pupils, la patètica Oma, que vampiritza en la seua soledat i el seu alcoholisme diferents perdedors amb qui compartir sopar i llit). Tots, no obstant això, del primer a l’últim, estan desproveïts d’un bocí de glòria o d’heroisme. En el combat, els successius lluitadors han de compartir els seus calçons, tacats de sang, Tully eructa mentre contempla un anell de noces; en la collita els recol·lectors ocasionals confessen la seua addicció a la beguda; la dona de l’entrenador s’adorm mentre ell li comenta les seues preocupacions; Earl torna a Tully la seua roba en la mateixa caixa de cartó on Tully guardava la seua mentre ell estava en la presó.

Els protagonistes de Fat City tracten de recuperar el temps perdut. Però, majoritàriament, tampoc tenen futur. Possiblement, ni tan sols Ernie tindrà cap futur. Els personatges són com espectres de tracten d'agarrar-se a la vida pretenent unes il·lusions que en realitat no tenen. Fa temps que han perdut l’energia. Els combats estan filmats majoritàriament en pla general o de manera el·líptica. S’evita sensació de tensió, no es transmet força física, els boxejadors estan cansats i les arrancades de violència es limiten a patejar una caixa de cartó plena de roba vella.

Huston, en la seua saviesa, corona esta galeria de ‘misfits’ i despulles humanes en una seqüència que diu molt a favor de la seua capacitat de posada en escena, sovint discutida. Tractant de recuperar la seua carrera i efímera fama, Billy Tully aconsegueix un ‘comeback’, una tornada, en un combat amb Arcadio Lucero, un altre exfutura promesa (un altre ‘has been’ en l’argot de l’espectacle nord-americà). Huston presenta Lucero arribant sol a la ciutat, amb vestit i corbata. Després desempaqueta en la seua habitació i el director evidencia en un inserit del bany la pèrdua de sang de Lucero. Malgrat la seua malaltia, Arcadio Lucero planta cara a Billy Tully i tarda a ser derrotat. Més tard, mentre el reduït grup d’amics celebra als passadissos de l’estadi la (pírrica) victòria de Tully, l’entrenador paga en un a banda la victòria d’un combat d’Edwin. A continuació el grup ix content per la dreta del pla mentre, solitari, per l’esquerra, apareix, digne en el seu vestit i corbata, Arcadio Lucero. Al seu pas, les llums es van apagant i, amb la seua eixida, tot queda en silenci. Arcadio Lucero seria el ‘loser’ digne que reivindicaria gran part de la filmografia clàssica de Huston. Billy Tully i els seus companys serien l’expressió d’uns nous mals temps que quedarien indeleblement plasmats per la bona feina d’un autor que va saber adaptar-se amb intel·ligència a un nou estil estètic.

(1) Una mutació que va de l’absorció per part d’una corporació nipona de la simbòlica MGM, amb lleó i tot, a la més absoluta caiguda de la United Artists en acabar la dècada, després del desastre comercial de les excel·lents Stardust Memories d’Allen i Heaven's Gate de Cimino.

(2) Temàtica compartida per directors nord-americans amb molt diverses orientacions com Walsh, Ray i Peckimpah

(3) Pel·lícula que es basava, al contrari de Fat City, en la possibilitat de recuperació de la dignitat per part dels seus protagonistes. Encara així, els gimnasos comparteixen en ambdues un aire de decadència similar.

Antoni Peris Grao (http://www.miradas.net/2005/n41/estudio/fatcity.html)

LA FITXA

EUA, 1972. 100 minuts.

Director: John Huston. Guió: Leonard Gardner. Música: Kris Kristofferson. Fotografia: Conrad L. Hall. Productors: David Dworski, John Huston, Ray Stark.

Intèrprets: Stacy Keach (Tully), Jeff Bridges (Ernie), Susan Tyrrell (Oma), Candy Clark (Faye), Nicholas Colosanto (Ruben), Art Aragon (Babe), Curtis Cokes (Earl), Sixto Rodríguez (Lucero), Billy Walker (Wes).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO / EUA, 2007

Sidney Lumet

Aclaparats per problemes econòmics i desesperats per aconseguir diners ràpidament, dos germans de classe burgesa conspiren per a dur a terme el colp perfecte: atracar la joieria dels seus pares, sense pistoles i sense violència. Però les coses no ixen com esperaven...