SIDNEY LUMET: “EL QUE M’INTERESSA SÓN ELS EXCESSOS DEL PODER”
Cineasta llegendari, l’octogenari Sidney Lumet per fi estrena a Espanya Antes que el diablo sepa que has muerto, la pel·lícula que li ha tornat el fervor de la crítica. Als seus 82 anys, Sidney Lumet (Filadèlfia, 1924) ha realitzat una carrera inigualable des que en 1958 va debutar en la direcció de llargmetratges amb Doce hombres sin piedad, un títol mític. Nominat cinc vegades a l'Oscar, Lumet va tindre que “consolar-se” amb un premi honorífic de l'Acadèmia de Hollywood el 2005. L'emèrit cineasta ha forjat el seu immens prestigi amb títols com Serpico (1973), Tarde de perros (1975), Network (1976), El príncipe de la ciudad (1981) o Veredicto final (1982), entre altres. La seua energia, la vitalitat i la passió pel cinema es manté intacta amb el pas dels anys. Bona prova és la sensacional pel·lícula que ara estrena, Antes que el diablo sepa que has muerto, una història de cobdícia, foscos llaços de sang, atzars maleïts i mort amb to de thriller.
“Em vaig decidir a fer esta pel·lícula perquè vaig amar instantàniament la història. Vaig rebre el guió per correu. Me’l va enviar el productor Michael Cerenzie. No tinc ordinador ni em moc de Nova York. Així que em va arribar de Califòrnia, el vaig llegir i em vaig dir: ‘Ostres, vull fer-la!’. Ni tan sols sabia si Michael disposava del pressupost. Però coneixent-lo, no em preocupava. De fet, ja el 2006 vaig començar a preparar el càsting i a realitzar certs canvis en el guió”. Va ser llavors quan Lumet va decidir que els dos protagonistes, Andy i Hank Hanson, havien de convertir-se en germans, i no ser simplement col·legues com plantejava el relat original: “Vaig trobar el plantejament un poc convencional, no em convencia. Vaig demanar permís a l’autor, Kelly Masterson, a qui mai vaig conéixer perquè viu a Califòrnia, per a realitzar el canvi”.
Tot seguit, va arribar l'essencial qüestió del repartiment: “Sempre vaig voler Philip i Ethan i confrontar dos actors tan diferents. El més irònic és que no sabia quin rol oferir a cada u. Primer em vaig adreçar a Philip, un actor absolutament formidable a què seguisc molt als teatres novaiorquesos. Per a mi, era imprescindible un actor intens per a evitar convencionalismes. No volia estrelles sinó vertaders talents. Li vaig oferir ambdós papers, perquè triara. I em va dir: per què no busques l’altre i així ens mesurem?”.
D’esta manera, Lumet ha aconseguit el seu major èxit en vint anys, concretament des de Un lugar en ninguna parte (1988). Sens dubte, els 70 van ser la seua gran dècada, quan va formar part junt amb Sidney Pollack o Arthur Penn de la generació de directors compromesos amb els problemes socials dels Estats Units. En Antes que el diablo sepa que has muerto recupera aquell clima insà i el to crític per a radiografiar els principals pecats que atribueix al seu país: “M’obsessiona la incompatibilitat de fusionar els pilars sobre els quals se suposa que sustenten la democràcia nord-americana: la moral i la llei, la justícia i el poder, la cobdícia i l’honestedat. Em fascina analitzar les relacions entre els sers humans i les institucions i com estes, en comptes de servir-los, tendeixen a aniquilar-los. També m’interessen els excessos del poder: el polític, el mediàtic, el policial, el judicial… Em queden molt pocs racons foscos que escrutar”.
Tot això ho conta a partir d’eixos dos germans, dos sers molt distints que comparteixen la seua condició d’estar a la deriva i que no troben millor manera de superar els seus problemes que atracant la joieria dels seus pares: “Assistim a la destrucció de tota una família per la cobdícia. El meu interés radicava a mostrar com una decisió d’un home en situació de fallida moral i econòmica es va convertint en una fenomenal bola de neu sota l’aclaparador pes de la qual tots els seus familiars sucumbeixen d’una manera tràgica. Sempre m’ha fascinat el costat monstruós de cada ser humà. El mal viu ocult dins de cada u i el dilema sorgeix quan l’alliberem i acaba dominant-nos. Encara que ens coste reconéixer-ho. Vaig començar la meua carrera com a actor i sempre vaig voler interpretar Iago abans que Otel·lo”.
– La història està narrada en un mosaic de flashbacks i punts de vista inusuals. D'on va vindre eixa elecció de l’estructura narrativa?
– Va ser una decisió doble. D’una banda, vaig veure clarament que ajudava a l’avanç de la història, cada segment ens revela nova informació de cadascun dels implicats. I ens ajuda a comprendre l’enorme enfonsament emocional de cadascú. En realitat, l’estructura estava ja al llibre de Masterson i d’ací la seua intensitat. La vaig trobar refrescant, nova i magnífica.
– En 50 anys, només li han donat un Oscar honorari en 2005...
– No em guien els premis. La meua força, la meua ambició és continuar rodant pel·lícules amb històries que em pertorben amb els millors actors possibles. És demanar molt, però estic en això.
Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 22 de maig de 2008)
EL OXIDADO COLOR DE LA PÉRDIDA
A punto de cumplir 84 años, Sidney Lumet ha borrado definitivamente la concepción del Oscar honorífico como premio otorgado a jubilados y/o artistas más cerca del féretro que de la claqueta. Galardonado por la academia estadounidense en 2005 por el conjunto de su obra, desde entonces nos ha regalado una exquisita muestra de cine judicial con toques humorísticos (Declaradme culpable), y la que probablemente es su mejor película de los últimos 25 años: la magistral Antes que el diablo sepa que estás muerto.
Una joyería. Un robo aparentemente fácil que se viene abajo. Consecuencias físicas y morales en los protagonistas. Narración desestructurada envuelta en sucesivos círculos. Desde luego, la nueva película de Lumet comparte con Reservoir dogs tanto el escenario central que sirve de excusa argumental como su intrincada narrativa. Sin embargo, bajo la apariencia del thriller criminal, Antes que el diablo... esconde una tragedia familiar de proporciones shakesperianas sobre la aflicción personal, el dolor enquistado desde la infancia, el tedio del devenir y la imposibilidad para escapar de un destino marcado de antemano.
El excelente guión de la debutante Kelly Masterson describe unos personajes desolados, encerrados en un turbio ambiente del que les resulta imposible desertar, gente del montón que intenta sacar la cabeza del hoyo, pero que con cada movimiento queda irremediablemente aún más hundida, gente con la que Lumet está suficientemente familiarizado, que guarda sus problemas en el estómago y no en la cabeza, perdedores que huyen hacia delante con la ayuda de una venda. Así era el jurado número 3 que interpretaba Lee J. Cobb en Doce hombres sin piedad, el debut cinematográfico de Lumet en 1957; así era el superviviente judío Rod Steiger de El prestamista; así era el perturbado policía Sean Connery de La ofensa; así era el inmolado psiquiatra Richard Burton de Equus; así era el alcohólico abogado Paul Newman de Veredicto final.
En Antes que el diablo... no hay héroes ni villanos. Sus criaturas evolucionan a lo largo del relato al tiempo que el espectador cambia la percepción que va teniendo de ellos. Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (los estallidos de furia) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno (enorme Philip Seymour Hoffman en el piso refugio). La marcadísima banda sonora de Carter Burwell, presidida por las tonalidades graves, envuelve la historia con una dimensión trágica. Lumet, un grande del cine, ha filmado el oxidado color de la pérdida.
Javier Ocaña (EL PAÍS - 23de maig de 2008)
LA FITXA
Before the Devil knows you're dead. EUA, 2007. 117 minuts
Direcció: Sidney Lumet. Guió: Kelly Masterson. Fotografia: Ron Fortunato. Música: Carter Burwell.
Producció: Michael Cerenzie, Brian Linse, Paul Parmar y William S. Gilmore.
Intèrprets: Philip Seymour Hoffman (Andy Hanson), Ethan Hawke (Hank Hanson), Marisa Tomei (Gina), Albert Finney (Charles Hanson), Rosemary Harris (Nanette), Michael Shannon (Dex), Brian F. O'Byrne (Bobby), Amy Ryan (Martha).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
YO SERVÍ AL REY DE INGLATERRA / República Txeca – Eslovàquia, 2006
Jirí Menzel
A l’eixida de la presó, on ha passat els seus últims quinze anys, Jan Dite reflexiona sobre el que podria haver passat en la seua vida si hagués actuat d’una altra manera. Des que era un jove cambrer provincià, sempre va tindre clar que volia ser milionari...
No hay comentarios:
Publicar un comentario